El silenci de Gabriel a l’esquena dels altres

Dolça i lenta, tot allò que ha dit Anna Gabriel d’ençà que ha tornat de l’exili és poc menys que un insult a la intel·ligència. Ara diu que no entén la sorpresa per la manera com acabà la tardor del 2017, perquè era de sentit comú que no es faria la independència. “A mi em semblava tan evident que potser no ho vam saber explicar prou bé, però era obvi.” De fet, es veu que ni tan sols la va prometre mai ningú. Com el jutge Marchena, Gabriel creu que la gent fou presa d’un mer somni. “Jo tampoc recordo unes intervencions en què es clarifiqués: ‘Votarem el dia 1 d’octubre, farem una declaració d’independència, hi haurà aquestes estructures o hi haurà aquest finançament vingut de no sé quins països’. Jo no ho recordo”, ha dit a la Directa. 

Gabriel encara té la sang freda de proposar revisions d’hemeroteca. No l’ajuda. El discurs del 10 d’octubre en què renyava el govern per haver suspès la declaració és poc manipulable: “Creiem que avui tocava exactament fer això: proclamar solemnement la república catalana. Potser hem perdut una ocasió”, va dir aquell dia. Ara matisa que reivindica aquell discurs, però que també reivindica l’empatia i la comprensió per als qui llavors prenien les decisions. La baula implícita del raonament, se n’adoni Gabriel o no, és que la CUP, sabent que no es faria la independència, va deixar que Junts pel Sí es llancés pel penya-segat perquè, comptat i debatut, ells no eren al govern i, per tant, se’n podien rentar les mans.

Aquesta actitud respon al mateix càlcul electoral amb què després la CUP va renunciar a investir el president Puigdemont perquè no volia pagar el preu de forçar unes eleccions; al mateix càlcul electoral amb què després van decidir de presentar-se a Madrid, tot i que per principis no ho havien volgut mai, tot i que fos obvi que els espanyolitzaria el marc i el discurs i les formes. La CUP acusa els partits grans de partidisme, però les decisions importants les ha acabades prenent amb la mirada als sondatges. Parlen de llum i taquígrafs, però Gabriel no ha donat cap explicació en cinc anys, com si no fos el seu deure. És la CUP, qui viu en un mer somni permanent, perquè el dogma dóna una abstracció tan distant que els seus discursos no es contrasten mai amb la realitat. 

La tornada de Gabriel és una mostra rodona que la pitjor manera de col·laborar amb Espanya, la menys generosa, és no dir-ho obertament. Aquests quatre anys d’estar-se callada, Gabriel ha deixat que uns altres escenifiquessin la reculada, carreguessin a l’esquena el pes del seu silenci i construïssin un discurs nou que, en realitat, unes quantes veus importants de la CUP ja feien en privat el novembre del 2017. Ara que ja l’han construït, ara que el desgast se l’ha empassat Esquerra, Gabriel ja pot tractar d’idiota tothom qui va pensar que respectarien les lleis de desconnexió que tan pomposament van aprovar. Ara que ja hi ha prou gent que pensa que la independència és impossible, pot venir a dir-nos que “era obvi que no hi havia estructures d’estat”.

D’Oriol Junqueras, almenys, sempre se’n podrà dir que ha posat la seva popularitat i el seu prestigi al servei de la seva decisió de rendir-se, per més que hagi perjudicat el país. El president d’Esquerra s’ha exposat al rebuig i ha pagat i pagarà un preu discursiu molt elevat. Aquests dies ja se’l nota entre l’espasa i la paret quan diu que “en aquest país, els qui han manat sempre han tendit a dividir la societat per impedir tenir un país sencer”, com si vingués de la Iniciativa més recalcitrant. Totes dues reculades deixen l’independentisme a l’estacada, però la de Junqueras es veu tan clarament que permet el retret carnal, directe. La de Gabriel, en canvi, és un símbol de per què va fracassar l’intent del 2017. Mentre tothom deia que Santi Vila era un traïdor, els qui no van fer la independència van ser els altres. 

El silenci de Gabriel és una metàfora perfecta de la CUP, que ha estat cinc anys confosa i grisa, a remolc d’Esquerra i Junts, amagant-se rere la cortina, no fos cas que hagués de prendre cap iniciativa, de ser creativa, d’assumir cap responsabilitat. No es pot ser la mosca collonera d’un sistema que tot just es resitua, com no et pots posar a l’ombra d’un edifici que tot just comencen a aixecar. El nou ordre s’ha establert i a tothom qui mana ja li és familiar el nou lloc que li pertoca: la CUP ja sap on s’ha de col·locar. Per això ja parlen de “sociovergència republicana” i Gabriel cerca l’equidistància entre la taula de diàleg i la declaració unilateral. Però precisament perquè el preu del seu silenci l’han hagut d’assumir uns altres, qualsevol discurs polític que sigui útil naixerà fora de la CUP.

Fosca alemanya

Vladímir Putin es troba acorralat. Ha convocat els reservistes i li creix l’oposició a casa. Tot això dóna oxigen a les forces ucraïneses, però la crisi econòmica i l’energètica, tot i ser agreujades per la guerra, són una altra cosa. Europa, d’una altra manera, també es troba amb l’aigua al coll. Avui la confiança dels consumidors de la zona euro ha baixat al pitjor nivell que s’ha registrat mai, més avall que no es preveia. Alemanya, l’economia principal del continent i també la principal importadora de gas rus, fa mans i mànigues per a poder resistir l’hivern que s’acosta.

El govern d’Olaf Scholz tem “l’amenaça imminent a la seguretat del subministrament energètic” i ahir va nacionalitzar el gegant gasístic Uniper, que avui s’ha enfonsat a la borsa. Uniper s’havia tornat inviable com a negoci privat perquè tenia unes pèrdues de 8.500 milions d’euros, tants com n’hi ha injectats ara el govern. Divendres passat, el govern alemany també va prendre el control de les tres refineries de petroli que fins ara depenien de Rosneft, gran petroliera russa. A l’abril va fer això mateix amb la filial de Gazprom. Són mesures sense precedents.

L’economia també trontolla. El Deutsche Bank va fer públiques ahir les seves previsions i va avisar que la recessió que s’acosta serà molt llarga i profunda i perjudicarà especialment Alemanya, on la previsió de la baixada del PIB ha passat del -1% al -3,4%. L’estabilitat política tampoc no hi és assegurada. La crisi afecta el cor de la divergència de la coalició de govern: en la política a llarg termini, no es posen d’acord. Per a les bases dels Verds, reprendre l’energia nuclear és una línia vermella; per als liberals, tímids, és necessari; els socialdemòcrates titubegen.

És un problema de fons. La guerra de Rússia ha esquerdat l’arquitectura econòmica europea. No tan sols l’hivern i la recessió seran llargs.