El Sàhara i la destrucció europea de l’independentisme

La tesi que Catalunya no és una colònia, segons les definicions internacionals i acadèmiques, ha estat l’última trinxera discursiva dels espanyols intel·ligents per a justificar que aquí no és aplicable el dret d’autodeterminació. El consens polític europeu accepta, encara avui, la idea simple que votar està bé perquè és la manera menys violenta de resoldre els conflictes. Per a explicar que no ens deixen votar, han d’empescar-se o bé que som violents o bé que som uns populistes i que ja hem votat. Aquest segon és l’únic argument de què disposen per a incorporar el relat contra el referèndum dins la lògica demòcrata. És l’argument dels qui volen destruir l’independentisme amb la lògica de Brussel·les, i no pas amb la de Madrid: Catalunya ja vota, sempre vota, però això en concret no pot votar-ho perquè no existeix.

La lògica de Brussel·les ha de poder aplicar-se arreu del continent, per això la defensen els diplomàtics, com Josep Borrell o José Manuel García Margallo. Tenen l’objectiu d’empetitir la definició vàlida de democràcia a Europa, i tenen a favor que als grans estats no els interessa que emergeixi aquest debat. Ells s’imaginen una Espanya en què Catalunya pugui ser regionalista i prou, en què s’hagi trencat el fil que uneix les reivindicacions pràctiques dels catalans amb la seva afirmació nacional. En la lògica de Madrid, en canvi, la prioritat és l’assimilació directa, per això la defensen els viscerals. L’ideal no és que Catalunya folcloritzi les seves aspiracions fins a l’extenuació, l’ideal és espanyolitzar-la. Per això elaboren un relat civilitzador en què han de posar fi al nostre racisme antiespanyol. L’apartheid.

Al capdavall, en tots dos casos Catalunya ha d’acabar anul·lada, escurada, despersonalitzada, convertida en una província que s’ha hagut de rendir i que en paga el cost moral, físic i estètic. La diferència és que en un cas cal amagar l’ocupació, cal fer veure que no hi ha conflicte, que ens ho hem inventat tot per amagar-nos les vergonyes, i en el segon cal presentar-la com un salvament, com un alliberament de la majoria silenciosa, de la població espanyola que, als seus ulls, viu maltractada a Catalunya. Uns volen assimilar Catalunya amb les mentides que es diuen a Barcelona, i els altres amb les mentides que es diuen a Madrid. El problema dels primers és que han de fer més autoritària Europa. El problema dels segons és que Madrid es fa més autoritari al marge de si se’n fa Europa, i això i dóna oxigen a l’independentisme.

Divendres, Espanya trencà la neutralitat al Sàhara Occidental, que és una colònia amb dret d’autodeterminació segons les resolucions de les Nacions Unides i de la Cort Internacional de Justícia, per a fer costat a la integritat territorial del Marroc. És revelador que ho facin just ara, quan la invasió d’Ucraïna mostra que el dret de la integritat territorial fou pensat per a protegir-se d’agressions estrangeres i no pas de processos democràtics interns. És revelador que ho facin just ara, quan l’independentisme català és en hores baixes, invertebrat i encapçalat per dirigents que qüestionen la pròpia legitimitat de l’autodeterminació del país. És revelador que ho facin tot i que fer-ho vulgui dir tenir problemes amb Algèria, que proveeix Espanya la meitat del gas, en un moment de crisi energètica.

La tornada de la guerra a Europa és el preludi d’una època més dura. Els valors democràtics perillen de caure en picat. Això pot dificultar les coses a Catalunya, és cert. Però mentre les grans potències tornaran a disputar-se les àrees d’influència pròpies, el debat entorn de l’autodeterminació serà estructural. Les armes que guanyin terreny al món donaran marge a Espanya per a reprimir més fàcilment. Però les nacions afectades per la nova guerra freda donaran menys marge als catalans per a fer seves les mentides que diu l’autonomisme. Com més evidents seran els paral·lelismes, més difícil serà de justificar que Catalunya no té dret d’autodeterminació. Per això els socialistes, que tradicionalment s’han estimat més la via europea per a destruir l’independentisme, i que duien al programa electoral el respecte a l’autodeterminació sahariana, s’han arrenglerat tan bruscament amb el Marroc. No és una sortida de to. És un canvi d’època.

Brussel·les, arrenglerada amb Madrid

La portaveu d’Afers Estrangers europea, Nabila Massrali, ha dit avui que la Comissió aprovava la posició de l’estat espanyol respecte del Sàhara Occidental. “La Unió Europea dóna la benvinguda a qualsevol desenvolupament positiu entre els seus estats membres i el Marroc en la seva relació bilateral, que no pot ser sinó beneficiosa per a l’aplicació de l’acord d’associació euro-marroquina en conjunt”, ha dit.

El pretext és que cal celebrar que Madrid recuperi les seves relacions diplomàtiques amb el Marroc després de la crisi migratòria de fa prop d’un any. Però la qüestió important és que, amb aquest gest, Brussel·les envia el missatge que no marginarà Espanya, encara que, en donar suport al Marroc, hagi contradit la resolució de l’ONU que diu que cal respectar l’autodeterminació dels saharians.

Massrali, en la mateixa compareixença en què ha aplaudit Pedro Sánchez, ha dit que calia respectar allò que havia dictat l’ONU. Totes dues coses alhora són incompatibles. El missatge de fons és que la Unió Europea també remarà, com Madrid, perquè la integritat territorial es redefineixi com un valor superior a l’autodeterminació.