Regionalistes a la marroquina

El novembre del 2006, el govern de José Luis Rodríguez Zapatero va fer arribar al Marroc un informe confidencial i extraoficial –un non-paper, en l’argot diplomàtic– amb una sèrie de consells perquè trobessin una solució per al Sàhara Occidental que afavorís els interessos marroquins. En públic, mentrestant, el PSOE no es mullava i demanava negociació. El contingut de l’informe va sortir a la llum l’any 2010, quan Wikileaks va filtrar un telegrama del Departament d’Estat dels Estats Units que en parlava. Deia així: “El non-paper espanyol […] suggereix una solució similar a l’enfocament que Espanya ha adoptat amb la seva pròpia regió de Catalunya. És a dir, d’abandonar el vocabulari de la ‘descolonització’, com ara la sobirania i la independència, en favor del vocabulari de la ‘globalització’, com la regionalització, l’autonomia i l’autogovern.”

En públic, Espanya no va trencar la seva equidistància sobre el Sàhara Occidental fins el 18 de març passat, després de mesos de relacions agres amb els marroquins. El canvi de posició ha portat problemes a la coalició de govern espanyola, perquè Podem continua defensant el dret de l’autodeterminació del Sàhara, tal com fan les Nacions Unides i tal com feia el PSOE al seu programa electoral. Pedro Sánchez, el president espanyol, va parlar de la integritat territorial del Marroc com un bé preuat. Però el canvi és tan sols escènic: Madrid ja feia anys que treballava per a beneficiar Rabat, com mostrava el telegrama del 2006. El ministre d’Afers Exteriors espanyol d’aleshores, Miguel Ángel Moratinos, va dir ahir a La Vanguardia que no hi havia “cap gir copernicà”, perquè durant el seu mandat ja es va considerar que el pla que oferia el Marroc era creïble i seriós.

Ara tan sols ha canviat que el Sàhara ja és prou debilitat per a oposar resistència a l’oferta autonomista, mal que sigui de pa sucat amb oli. Ja fa prou temps que “el vocabulari de la descolonització” s’ha deixat enrere i que es parla d’una autonomia raonable per al poble saharià. Amb la remor ucraïnesa de fons, la Unió Europea i els àrbitres internacionals, que fins ara feien veure que vetllaven pels drets del Sàhara, han pogut fer els ulls grossos. Com que l’ordre internacional torna a estar en joc, de moment a Europa li convé més parlar d’integritat territorial que no pas d’autodeterminació. El pragmatisme trepitja l’esperit democràtic. Sánchez s’ha reunit avui amb el rei marroquí, Mohamed VI, per anunciar que tornaran a col·laborar per a controlar la migració i que les fronteres de Ceuta i Melilla reobriran gradualment.

Que la intel·ligència espanyola ja mostrés el camí al Marroc fa setze anys, basant-se en Catalunya, m’ha recordat la profecia lúcida de Juan Luis Cebrián, llavors president del grup PRISA. Va ser el primer de dir que calia aplicar l’article 155, el febrer del 2017. “Llavors el debat ja no seria quan aconseguiran la independència, sinó quan recuperaran l’autonomia. La clau, insisteixo, és si els independentistes tenen el poder o no. I no el tenen. L’estat, sí.” Espanya sap que som un territori ocupat i ha mirat sempre de pacificar-nos seguint la lògica colonial. Avui, les ocupacions no es mantenen per la violència real, sinó per la violència latent. La recepta per a assimilar no és la repressió, sinó la integració. Per això la violència s’acosta a la superfície quan les opcions de desocupació guanyen terreny, i per això torna la falsa concòrdia quan el perden.

Si Madrid ha pogut dissimular que el llenguatge del conflicte a Catalunya era el mateix que el del Sàhara, ha estat per la connivència dels partits catalanistes i, després, independentistes –tots–, que han permès i promogut el relat de la regió perjudicada i han fet el joc a l’espanyolisme tractant de radicals els qui parlaven d’ocupació. Quan el president Pere Aragonès diu que Espanya presenti la seva proposta, que nosaltres presentarem la nostra i si perdem no passa res, en lloc de dir que els catalans tenim dret a la independència, legitima “el vocabulari de la globalització” espanyol –regionalització, autonomia, autogovern. Quan el conseller Jaume Giró reivindica obertament Convergència, com va fer ahir, i diu que els seus dirigents “van concebre i fer autèntiques estructures d’estat en una Catalunya que encara avui funciona com un rellotge a l’administració catalana”, fa exactament igual.

Precisament perquè Madrid sap com ha de mantenir Catalunya dins l’estat, la feina de l’independentisme no és convèncer els espanyols, sinó trencar el vincle afectiu i de lleialtat històrica amb el sistema de partits que treballen per mantenir el galliner no pas silenciat, sinó prou esvalotat perquè sembli que s’esvalota, però no prou per a desocupar Catalunya. La frase de Cebrián era el document de Moratinos aplicat a Barcelona. De cara enfora, Espanya pot semblar el que sigui. De cara endins, no es mengen la seva pròpia propaganda. Per això aguanten, i nosaltres, no.

Seria un respir

Vaig escriure dimecres que Madrid necessita que l’oligarquia autonòmica de Catalunya enllustri públicament la reconstrucció de la gran coalició, que unirà el PP, el PSOE i tangencialment les runes de Podem, i que Vox servirà d’excusa per a justificar que es cohesionin els qui fa anys que es tracten d’antagonistes. Tot va rodat, de moment. Sánchez va demanar ahir a Alberto Núñez Feijóo que s’allunyi de Vox; Feijóo li va respondre que ell s’allunyi dels independentistes. Mentrestant, el PSOE respira tranquil, Feijóo va endreçant el PP després de la tempesta, Vox no té més incidència política que fa dos mesos, i Marine Le Pen remunta als sondatges a velocitat de creuer.

En aquest sentit, és important l’editorial d’avui del diari Ara, que amb la seva constel·lació de preocupacions a mitges adoba del tot el terreny de l’aliança entre el PP i el PSOE: “És cert que des de Catalunya qualsevol pacte PSOE-PP fa por, ja que l’última vegada que es va donar va ser per aprovar el 155, d’infaust record. Però també seria un respir que els dos grans partits es posessin d’acord a Espanya, per exemple, per aplicar un cordó sanitari a l’extrema dreta com els que funcionen a Alemanya o a la veïna França. I en això Feijóo sembla que anirà molt més lluny que Casado”, diu el text.