Pujol i l’embut que s’acabarà trencant

La sagrada família de David Trueba és una mostra idònia de com funciona el nou simbolisme cultural a Catalunya. L’ambició no passa del títol; el documentari és pla i no té cap tesi forta sobre el president Pujol ni la seva família. El biaix no hi és en excés perquè la intenció principal ja no és que Pujol sembli un lladre. Els Pujol ja van cremar a la foguera durant el clímax del procés, quan La Sexta els empaitava fins a la porta de casa. Sense combat obert, el temps del sensacionalisme ja ha passat. Allò que ara hi ha en disputa és qui defineix la neutralitat i qui regula l’objectivitat. És el relat de postguerra sobre què va passar. Per això Trueba fa servir Francesc-Marc Álvaro per criticar el pujolisme i Susanna Griso per dir que les acusacions de Victòria Álvarez eren sempre poc concretes.

La perversió del documentari no és en allò que explica, sinó en les preguntes que no fa. Expliquen que el president no era independentista i que en canvi els seus fills sí, però no exploren per què. Les anàlisis que hi surten no són mai polítiques, tan sols valoracions de fets històrics, presentats com si fossin rasos, amb el context imprescindible. Trueba tracta les raons de les coses com si fossin òbvies, com si tothom les conegués. Les diferències de Pujol amb Maragall, Roca, Mas, Aznar, Sellarès, el CC, o bé no s’expliquen o bé s’expliquen amb conceptes simples de tragèdia grega. Si grates, no hi trobes mai un conflicte nacional més gran que els seus recels o les seves enveges. La idea subjacent és que el país no dóna forma a les persones.

La neutralitat política sempre és una eina del poder que no es basa en allò que es pot dir, sinó en allò que no es diu. La cosa important és parlar de les accions per a no debatre les idees. Durant el procés, quan el conflicte era explícit, el poder espanyol va deixar d’esgrimir la neutralitat per esgrimir la llei. Tot de qüestions tabú, com la viabilitat d’un referèndum unilateral i vinculant, havien deixat de ser-ho, i Madrid només podia confrontar-les amb la seva llei. A mesura que va anar baixant la marea, la neutralitat va tornar a la primera plana. Primer amb virulència, quan Inés Arrimadas arrencava llaços en nom de l’espai públic. Després en forma de tolerància, amb els indults i l’agenda del retrobament.

La reconstrucció de la neutralitat necessita una pàtina de comprensió i de sensibilitat amb totes les versions de la història. Madrid pot dir que hi ha més tolerància mentre torça les preguntes perquè ningú no hi trobi cap resposta fora del relat del poder. En la nova Catalunya autonòmica tot s’ha de fer passar per un embut fins que no hi hagi grumolls, però els problemes d’Espanya són massa vius. Amb Alberto Núñez Feijóo, l’elit madrilenya, pressionada per Brussel·les, va propulsar una versió regionalista i moderada del PP. Pablo Casado obria massa les ferides. Els aires de gran coalició creixien de cop, i de fet no s’han de descartar perquè, malgrat els titulars i la decepció que ha causat Feijóo, el seu PP ha donat estabilitat al PSOE. I, tanmateix, Espanya és massa inestable.

Els crits de Vox tornen quan ja semblaven ofegats. Irene Montero aixeca més remor que mai quan ja semblava que Yolanda Díaz havia liquidat l’esquerra del PSOE. Tots dos casos mostren que les costures de l’Espanya postprocés estan menys fermades que no sembla. Vox i Montero són idees vives, són les idees que avui hi ha en joc; Pedro Sánchez i Feijóo són la neutralitat, i tenen més poder però el seu pes ideològic, el seu discurs, va a remolc dels altres dos. Tal com La sagrada família només serà recordada per les imatges d’arxiu i perquè ofereix un ordre cronològic a grans pinzellades, les vuitanta mesures per a promoure el català que dimarts va anunciar el president Aragonès es recordaran com una pura propaganda. Pujol, que recelava d’un nou estatut, ja ho sabia: tot acaba esclatant quan la gent es demana per què les coses no poden ser d’una altra manera.

Solemnitat abans del límit

El president dels Estats Units, Joe Biden, ha rebut a la Casa Blanca el president francès, Emmanuel Macron, amb l’objectiu comú de continuar donant suport a Ucraïna contra la invasió de Rússia. Així i tot, Biden tindrà dificultats per a mantenir a mitjà termini el volum ingent del suport armamentístic i econòmic que ha donat a l’exèrcit ucraïnès, ara que els republicans controlen la Cambra de Representants. L’altre objectiu de Biden i Macron, segons que han dit en una compareixença, és trobar la manera que Vladímir Putin i el seu govern retin comptes per la invasió. No n’hi ha prou amb la solemnitat de les declaracions, tanmateix. La Unió Europea pressiona els estats perquè acceptin un topall de 57 euros (60 dòlars) al petroli rus; si no se’n surten abans de dilluns, entrarà en vigor la prohibició de les importacions marítimes europees de petroli rus.