Puigdemont i la teranyina del cinisme

El president Carles Puigdemont ha dit que havia pres la decisió de no fer la independència perquè “no hi havia el treball previ fet”. És normal: si continua sostenint que tot estava preparat, és que ho pot preparar la Generalitat. Per tant, ni s’entén què va fallar, ni el Consell per la República no té sentit, ni es pot disculpar que Junts aboni l’estratègia del diàleg governant amb Esquerra. L’explicació és molt banal, però la declaració és un símptoma que a Puigdemont se li acaba el marge i revela un cinisme que li passarà més factura que no es pensa. Recorda la mena d’errors de càlcul que neixen de la culpabilitat i la vergonya, quan et convences que, si tu mateix et fas de jutge i brandes més fort que ningú el flagell del càstig que creus que et mereixes, et podràs esmenar els errors sense pagar-ne les conseqüències.

No ho dic pas per a fer cap anàlisi barata de la seva psicologia personal, sinó perquè és aquesta la psicologia habitual del seu espai polític. Es presenten com els portaveus de tota crítica que puguin fer-los, s’apoderen alhora dels seus arguments i dels contraarguments que els podrien adreçar, i així miren de no passar mai comptes i neutralitzar de pressa la dissidència, que gairebé sempre acaben parasitant. Puigdemont amolla la frase mig ingènuament. Està segur que ja no es creu ningú que estigués tot preparat, i calcula que si ho reconeix s’apropia alhora de la crítica i la solució, perquè ell que hi era, vol dir-nos, sap què va faltar millor que ningú.

Aquesta lògica va conrear-se en l’esperit més profundament convergent, que estava dividit en la cerca de l’equilibri entre l’autonomisme més pragmàtic, més amic dels espanyols, i l’independentisme més irrefrenablement sentimental, resignat a l’idealisme. És la recepta de la vocació de majoria, pensada per a menjar-t’ho tot alhora i construir l’hegemonia. Per això Junts per Catalunya aguanta més o menys el tipus, frec a frec amb Esquerra, malgrat que s’hagi convertit en un projecte com més va més específic. I per això, precisament, han perdut també tants vots quan Esquerra els ha robat una part dels vells arguments. Saber rebatre’t a tu mateix és la manera més intel·ligent d’articular els discursos. Però si no decantes les teves decisions cap als arguments en què creus honestament, la credibilitat es desafina i se’t desajusta la percepció de la realitat.

El president Puigdemont haurà de triar entre la seva honestedat personal, que encara pot ser útil si deixa que el seu poble el jutgi tal com és i jutgi el que va fer tal com va fer-ho, o bé continuar fent veure que encara pot menar-nos cap a la independència. No té més opcions, i la segona, que ja per a molts era caducada, va inhabilitar-la ahir definitivament, ell mateix, quan per primera vegada va dir que no hi havia res preparat. Perquè si admet que no hi havia res preparat, vol dir o bé que esperava que el referèndum fracassés i que els partits podrien rendibilitzar la repressió d’Espanya –cosa que el converteix en un mentider més preocupat pel seu partit que no pel seu país–, o bé que esperava que la independència cauria del cel per art de màgia –cosa que el converteix en un inepte i que encara fa més greu la seva inacció durant l’octubre del 17.

Com va passant amb les altres mentides de la transició, l’efervescència del conflicte mostrarà cada vegada més cruament que les dualitats, les ambivalències, aquesta recepta perversa d’absorbir els contraarguments, ja no són possibles a Catalunya. En cada pronunciament de Puigdemont sobre la independència es veu més clar: no pot aspirar a continuar dirigint cap versió del procés, per estètica i buida que sigui, sense saber que l’objectiu interior de la seva redempció personal embrutarà les opcions que el procés té de prosperar, perquè el convertirà en una cosa poc creïble, que neix morta perquè ve amb molts deutes heretats.

El fenomen de Puigdemont és un símptoma, a Junts per Catalunya li passarà igual: la seva fragmentació infinita no es podrà aturar. Faran servir el Consell per la República per fer creure que la independència no és responsabilitat dels polítics dels mateixos partits en què militen, però, encara que els serveixi durant un temps, és un suïcidi. Fins i tot si el Consell desapareix, l’argument escurarà per dins la política autonòmica.

El diari de Podem

Iván Redondo, que de La Vanguardia estant es comporta com una mena d’oracle críptic per al reformisme espanyol –no pas per a l’esquerra espanyola, que és una altra cosa, com més va més aigualida–, avisa avui del risc que Podem es trenqui, cosa que presenta entre línies com un escenari temible: “Sorgiran nous dubtes en la coalició de govern, però ara no és moment que hi hagi tres esquerres. Ara tan sols es pot guanyar a Feijóo si Pedro Sánchez, Yolanda Díaz i la perestroika van de bracet.” És curiós com, amb les fabulacions de Redondo, amb les anàlisis de Pedro Vallín, que en públic és profundament simpàtic amb Pablo Iglesias i la seva causa progressista, i amb les d’Enric Juliana, que ha publicat un llibre amb l’ex-vice-president espanyol, La Vanguardia sembla el diari de Podem.

La por de la radicalitat es va allunyant, a mesura que la capacitat de transformació de Podem també s’evapora. Tot es va veient d’una manera més esquerpa: el reformisme espanyol i l’amenaça d’un retorn al passat autoritari són l’única manera de collar l’independentisme. Del cor de la premsa monàrquica en surt un crit, per a dir-ho amb el llenguatge pompós de Redondo: si Espanya encara vol aprofitar la patacada del 2017 per comprar Catalunya, que ho faci ara, perquè tant l’opció d’un govern amb Vox com l’opció d’una gran coalició –que Redondo no esmenta en el seu text– ho dificultaran a llarg termini.