Puigdemont, quiet amb la pilota

El president Puigdemont és el mínim denominador comú de les últimes manifestacions independentistes –la de la Diada, la del Primer d’Octubre, la dels desordres públics agreujats i la d’avui. Totes han clamat en contra dels dirigents i dels partits en general. “ERC, Junts i CUP: tripartit de la vergonya”, feia un cartell de l’Onze de Setembre. Totes han estat titllades d’antipolítiques, la penúltima fins i tot per Òmnium Cultural. Totes, descrites com el símptoma de radicalització d’un independentisme amarg i marginal. I, en totes, tan sols Puigdemont se salva de l’enuig col·lectiu. “Puigdemont, el nostre president” és l’únic crit nominal que s’hi repeteix, potser l’únic crit que sempre s’hi repeteix amb intensitat.

La qüestió és si això és un símptoma de la força simbòlica que encara avui té Puigdemont o si, en canvi, és un indici que a les manifestacions tan sols hi resten els seus seguidors, que són com ell els més tossuts, i d’ací ve que n’hi cantin el nom. Esquerra està convençuda d’això segon, per això el president Aragonès va voler convertir la Diada en un torcebraç i se’n va desmarcar. Com que no els va sortir bé i ara governen tots sols, aquesta vegada han provat de fer-ho a l’inrevés. Van voler presentar el dia d’avui com un retorn acrobàtic a la unitat, i Oriol Junqueras va mirar de reescriure el significat de la manifestació dient que no era contra la cimera, sinó per l’amnistia i l’autodeterminació. Tampoc no els ha sortit bé.

El problema, del punt de vista d’Esquerra, no és que hagin escridassat Junqueras. Això probablement ho interpreten com la confirmació que les concentracions són essencialment puigdemontistes. El problema d’Esquerra és que no s’adonen que no ho són. No s’adonen que a ulls de molts votants republicans, Pedro Sánchez fa ballar Aragonès per allà on vol i Aragonès fa el ridícul, saludant Emmanuel Macron durant quinze segons i presentant-ho com un èxit, dient durant dos mesos que el pressupost és a tocar i essent incapaç d’aprovar-lo, mentre el PSC se’n llepa els dits. Esquerra ha fet tots els sacrificis discursius però no controla els gests, ni les conseqüències, ni els moviments dels altres.

Puigdemont és en el fons un gat vell convergent i això es porta a l’instint. Llança la pedra, diu que cal protestar contra la cimera, i amaga la mà, i fent l’immòbil sembla aïllat i de vegades dèbil però ell continua essent-hi, i una part de l’independentisme encara li manté la simpatia i fins i tot la lleialtat, però ningú no sap ben bé què pensa de tant temps com fa que no ho diu. El reclam de Puigdemont és que encara no ha decebut els seus perquè és l’únic que no ha refredat la possibilitat de la independència. Mentre el marge d’Esquerra s’estreny per mala gestió, per una presa de posició tàctica massa rotunda i per pur desconeixement del poder, el de Puigdemont s’eixampla per tarannà i per ambivalència, per la pura i vella pràctica en l’autonomisme.

El president a l’exili no pren directament l’opció possibilista que podria resituar Junts com la nova vella Convergència. No en fa cap, de fet. Es limita a ser. A ser un símbol. Però és justament això que li permet de donar oxigen a Junts per tornar a ser la nova vella Convergència. Mentre Llarena l’arracona en setge per deixar-lo sol, el candidat del seu partit a Barcelona, Xavier Trias, amb prou feines s’atreveix a dir que és independentista i ja és oficialment el candidat de les elits, com es va veure en el sondatge de La Vanguardia de diumenge.

Puigdemont sap perfectament què alimenta. És com un jugador quiet amb la pilota i dues opcions. Assumir els errors, passar-la i desvincular-se del partit –en tots dos sentits–, o bé confiar en la jugada Trias per no quedar-se als llimbs. Amb les eleccions municipals i el desinflament d’Esquerra, la pressió perquè es decanti creixerà. La cruïlla cada dia és més a prop.

“Tothom hauria de tenir-ho clar”

El govern rus ha dit que si perd a Ucraïna podria haver-hi un desastre. “La derrota d’una potència nuclear en una guerra convencional podria desencadenar una guerra nuclear. Les potències nuclears no han perdut mai conflictes importants dels quals depengui el seu destí. Això tothom hauria de tenir-ho clar”, ha dit Dmitri Medvédev, home d’estat molt acostat a Vladímir Putin. Les paraules no són tan sols una amenaça, sinó una constatació que la guerra freda s’ha reprès, que els blocs tornen, i una explicació de quines n’haurien d’ésser les normes a partir d’ara. També són un símptoma que la guerra econòmica contra Europa i els Estats Units, si més no de moment, no els funciona tan bé com esperaven.

La presidenta del Banc Central Europeu, Christine Lagarde, ha dit avui que l’any no serà tan difícil com es preveia. “No som en un moment brillant, però sí molt millor que no temíem”, ha dit. Als Estats Units, la inflació hi ha anat baixant i el desembre era del 6,5%. Però no tot és fet, ni de bon tros. Lagarde encara admet que la inflació continua massa alta i ha avisat que continuarà apujant els tipus d’interès, si cal. Als Estats Units, Wall Street també assumeix que la Reserva Federal haurà d’apujar els tipus d’interès i la secretària del Tresor, Janet Yellen, ha dit que haurien de prendre mesures extraordinàries perquè el govern ha arribat al seu sostre de dèficit.