Puigdemont ho farà amb anestèsia

En una entrevista del 17 de juliol, sis dies abans de les eleccions espanyoles, Antoni Bassas va demanar al president Carles Puigdemont: “Tant se val qui guanyi el dia 23?” La resposta va ser rotunda: “A efectes de Catalunya, sí. Uns ho faran amb anestèsia i uns altres sense anestèsia, és veritat, però amputar, amputen tots.” Sense voler, Puigdemont va definir llavors una idea que per primera vegada ha admès aquesta setmana, amb el pacte per a investir Pedro Sánchez. A efectes d’independentisme, Junts i ERC també són el mateix, i tenen la mateixa estratègia, que és la d’aliar-se amb el PSOE. La diferència és que Puigdemont vol dispensar anestèsia, i ho ven com “un acord inèdit” que es remunta als Decrets de Nova Planta, mentre que Oriol Junqueras ha dedicat aquests darrers sis anys a recordar cada dia que s’havia rendit. L’acord de Junts no és millor que el d’ERC; ho és la literatura amb què el gest de Puigdemont es justifica, i és aquest l’origen del problema.

La novetat principal és que Puigdemont també ha renunciat a la retòrica sobre ell mateix. El pacte no fa cap referència a la seva suposada legitimitat, ni a la de l’exili, ni tan sols en la part purament retòrica. Un dia va presentar el Consell de la República com una institucionalitat paral·lela; ara ja no calia ni esmentar-lo. Puigdemont mateix en va fer dissoldre l’Assemblea de Representants fa unes setmanes; i l’acord en si en menysprea els afiliats. Després de fer-los pagar, i de marejar-los amb feines i comissions que no han dut enlloc, ara Puigdemont n’ha ignorat l’exigència de blocar la investidura. L’actitud amb el Consell respon a un patró polític. Es va repetir amb la Crida, que va caure en l’oblit, i amb Junts mateix: mentre en va ser el màxim dirigent, va delegar el partit en Jordi Sànchez, que ahir mateix, per cert, va dir que Junts proposaria un referèndum acordat a partir de “la lleialtat constitucional”.

Veient les primeres reaccions a l’acord, sembla que, per a un bon grapat d’acòlits, Puigdemont continua sense tenir mai la culpa de res, ni cap responsabilitat. Ell era president l’octubre del 2017, però la culpa que “no hi hagués el treball previ fet”, per dir-ho amb les seves pròpies paraules, és de Junqueras. També era el president de Junts, però totes les renúncies eren culpa de Sànchez, a qui Puigdemont podria haver cessat en qualsevol moment. Encara és formalment el president del govern del Consell, però la ineficàcia de l’organització i la desaparició de l’assemblea són culpa de Toni Comín. També en aquesta sobreprotecció tan rígida del líder hi ha un patró, una lògica militant que s’acosta molt a l’adoració populista, que demana confiança personal i, així, frena la fiscalització. Ja va passar amb Artur Mas en els moments més àlgids de la seva presidència, i abans havia passat amb el president Pujol.

La qüestió no és la rendició de Puigdemont, que ja fa temps que es coïa, i no cal dir la de Junts, que era ben cuita i resseca. La qüestió és si els seus votants, i els votants independentistes en general, es faran càrrec de tot allò que han avalat; si admetran mai que tota aquesta seqüència de frustracions i decepcions s’ha fet amb els seus vots i amb els seus actes de fe; si reconeixeran que els enganys dels seus dirigents s’han escolat per les escletxes que aquests actes de fe han creat, mentre ells menyspreaven, primer, l’ERC de Carod-Rovira per haver pactat amb el PSC, després, Solidaritat perquè no era prou seriosa, i Barcelona és Capital perquè eren tots uns arrogants, i Junqueras perquè es va rendir més de pressa que no pas ells. La qüestió és si aquests votants s’adonaran mai que són ells, amb la seva indulgència, els qui han permès que ERC, Junts i el PSC imposessin aquest sistema polític paternalista, estàtic i antidemocràtic, en què res no es pot debatre de debò.

El dubte no és tan sols si se n’adonaran, de fet, sinó si pensen actuar mai en conseqüència; si començaran a exigir més veritat, més transparència, més democràcia interna; si l’aixecada de camisa té cap sostre per a ells; si s’afirmaran mai o, en canvi, es deixaran tractar per sempre més com uns pacients incapaços que, amb anestèsia o sense, només saben delegar la salut en un metge que aplica sempre una medicina diferent de la que recepta. Es veurà mai, això, en la consciència política de l’independentisme majoritari? O tan sols hi haurà un rebuf a l’hora de sopar, tot constatant l’enèsim desencís? I, si no, amb quin dret van menystenir Xavier Domènech quan fa vuit anys –vuit– va proposar precisament que es fes un referèndum amb l’article 92 de la constitució espanyola? I quina força intel·lectual deixen, al moviment, per a contradir la tesi dels comuns que s’havia de trobar una tercera via? O la tesi d’Alfons López Tena, que diu que els catalans desitgem la independència però no la volem?

L’acord de Junts amb el PSOE és ben defensable. És legítim pensar, amb tristesa i per pur realisme, que ara tan sols es pot tornar a fer peix al cove. Però quina mena de respecte col·lectiu ens podem tenir, com a nació, si ningú no exigeix a Puigdemont que expliqui la veritat, que ho digui pel seu nom? Quina mena de respecte poden tenir els votants de Junts per ells mateixos si no s’indignen quan Laura Borràs continua dient, després de l’acord, que només treballen per la independència? Encara més: si amb aquest acord es donen per satisfets, els votants de Junts, per què havíem d’arribar tan lluny? Per què Puigdemont no va fer aquesta maniobra l’octubre del 2017, quan sí que hauria tingut força per a exigir un estatut més ambiciós, un nou finançament, i vés a saber què més? I si, al cap del camí, es tractava de negociar un nou encaix dins Espanya mentre l’estabilitzes, com és que ha estat tan ineficient, i tan irresponsable de dur el país a l’escorxador per a no res?

El líder visionari, que tan sols ell sap on ens mena, és una figura mitològica fonamental a la Catalunya dels últims quaranta anys; una idea que ja neix dels primers sermons pujolistes escrits a la presó, i que fins a cert punt és natural, perquè respon al vertigen que fa la sensació d’indefensió col·lectiva. Fins avui, aquest culte personal tan sols ha servit per a desposseir els ciutadans de la força del seu vot, per a frenar-ne la capacitat d’organització, per estigmatitzar la dissidència interna, per alimentar un secretisme estrany que, per exemple, va fer descarrilar el procés, i per a crear una cultura política intransigent amb la crítica, que sempre s’associa a la mala fe o a la voluntat que tot surti malament. Els defensors de Puigdemont diuen que comença una nova etapa. És veritat –en un sentit diferent del que ells diuen– però tan sols serà fèrtil si la primera passa és desmuntar el messianisme. Tota la resta ens condemnarà a ser una nació de nens petits.

Desestabilitzar vol dir afeblir el PSOE

Entre els defensors de l’acord hi ha la temptació de presentar les mobilitzacions a Madrid com una cosa bona, com si el pacte contribuís a la desestabilització de l’estat espanyol. No hi ha res que estabilitzi més l’estat espanyol que un PSOE fort, i l’escenari en què el PP i Vox s’allunyen de la centralitat només afavoreix Pedro Sánchez, perquè li permet de continuar-se presentant davant d’Europa –i davant de Catalunya i del País Basc– com l’únic que pot evitar un conflicte civil. Desestabilitzar l’estat espanyol sempre implica afeblir el PSOE. La història recent ho mostra molt bé: la legislatura que el PSOE ha estat més escanyolit després de la dictadura, la de 2016-2019, és la que més a prop s’ha estat de la independència. No s’ha de menysprear la capacitat de fer trontollar l’estat que puguin tenir els ultres que es manifesten al carrer de Ferraz de Madrid, com tampoc no s’ha de menysprear els independentistes que refusaran el pacte de Junts amb el PSOE, per minoritaris que siguin. Però aquestes tremolors, si arriben tard o d’hora, no seran en tot cas gràcies a l’acord, sinó malgrat l’acord.