08.06.2023 - 19:40
L’independentisme tindrà la clau de la governabilitat d’Espanya la legislatura vinent, llevat que l’onada del PP i Vox sigui tan alta com la de Mariano Rajoy l’any 2011 (183 diputats, deu per damunt de la majoria absoluta). Com sempre, Pedro Sánchez no se’n sortirà si no té un suport prou sòlid a Catalunya, però tindrà el mateix problema que s’ha trobat a les municipals: el PSC no creix com voldria, perquè no recupera els catalanistes. Per això, en gran manera, i malgrat que ahir mateix l’OCDE millorés la previsió de creixement econòmic de l’estat, el marc que reforça el PSOE és el guerracivilisme i no pas l’obra de govern. És l’únic marc que pot cridar a les urnes els catalans decebuts. La por mobilitza més en aquelles zones de l’estat on la persecució de la llengua i la cultura s’afegeix a la resta de perills de l’extrema dreta.
El 2008, al punt culminant, els 25 escons de Carme Chacón van ser determinants per a José Luis Rodríguez Zapatero. El 2016, al punt més baix, el PSC en va obtenir 7. Són 1.100.000 vots de diferència. El PSOE pateix del mateix mal que, al principi del procés, va fer dessagnar el PSC: ERC i els comuns se li mengen un bon tros. Fa quatre anys, Gabriel Rufián va guanyar amb 13 escons, un més que la llista de Meritxell Batet. Les humiliacions de Sánchez als republicans –la llei Celáa n’és el millor símbol– també han respost al càlcul de presentar ERC com un partit incapaç. Així, i amb la por de Vox, li vol robar uns quants votants, mal que una altra part els recuperi Junts. Salvador Illa va seguir el mateix esquema amb la negociació del pressupost, mentre Núria Marín demanava de repetir el pacte amb Junts a la Diputació de Barcelona.
A Junts també li convé que Sánchez torni a absorbir ERC. Del 2004 al 2008, Chacón va prendre 5 escons a ERC, que va passar de 640.000 vots a 290.000 –un xic més dels que va perdre el 28 de maig passat. El 2011, Josep Antoni Duran i Lleida va fer el millor resultat de la seva vida amb 16 escons: ERC es va mantenir en els 3 amb què l’havia deixada Chacón. Socialistes i convergents es complementen, a l’hora d’escurar ERC, perquè cadascun ataca un dels dos atributs dels republicans: l’eix social i l’eix nacional. Avui, per a Junts, la imatge d’inoperància d’ERC facilita el discurs que, posats a tornar al peix al cove, val més que ho facin els de tota la vida. “Respectaran Catalunya”, feia un eslògan de Duran. És l’estratègia: amb Esquerra no la respecten, amb Junts la respectaran una mica més.
La novetat és que ERC es troba en el seu moment més fort d’ençà del 1980, malgrat la patacada a les eleccions municipals, i que una part essencial dels votants de Duran són ja irreversiblement independentistes. El retorn de Junts a la governabilitat espanyola s’ha de fer més mesuradament, amb més equilibris que abans. Jaume Giró de candidat ho escenificaria amb massa cruesa, perquè no traspua l’afabilitat de Xavier Trias. Una cosa és que no hi vagi de cap de cartell, i una altra de ben diferent és que la seva visió sobre què ha de fer Junts a Madrid no s’hi vegi projectada. “Mentre Catalunya no sigui un estat independent, podem fer més coses que no reclamar la independència”, va dir després de renunciar a les primàries en favor de Míriam Nogueras. La llista conjunta que proposava Jordi Turull no es farà, i el front democràtic del president Aragonès es va aigualir de seguida.
Després de molt de temps, l’abril passat hi va haver una compareixença conjunta de Junts, el PNB i el PDECat. Van denunciar que la nova llei d’habitatge del govern espanyol envaïa competències a les autonomies. Junts necessita ferir ERC pel flanc de l’autogovern; el PNB necessita diferenciar-se de Bildu, que li trepitja els talons. Ahir, el president dels nacionalistes bascs, Andoni Ortuzar, va fer un altre tomb que desdibuixa el clima apocalíptic de Pedro Sánchez i va obrir sibil·linament la porta a pactar amb Alberto Núñez Feijóo. Pot ser només un gest, però si el PNB obre la porta a facilitar la investidura de Feijóo en canvi que no pacti amb Vox i que afavoreixi un autonomisme moderat, indirectament facilita que Junts pugui tornar al paper negociador, ni que sigui amb els socialistes.
Parlar de Duran i Lleida avui pot semblar rocambolesc, com podria semblar-ho parlar de Miquel Roca. No ho és pas tant. Xavier Trias, que amb tota probabilitat serà batlle de Barcelona la setmana vinent, vint anys després de presentar-s’hi per primera vegada, ha presumit del suport de Roca. Roca va obtenir 18 escons a Madrid el 1989, l’any que Felipe González va perdre la majoria absoluta. La inèrcia de Junts sembla acostar-se al PSC, com es va veient amb uns quants pactes municipals. El colofó és el possible acord entre tots dos a la Diputació de Tarragona, que n’arrabassaria la presidència a ERC per a donar-la a Junts. De moment, el pacte resta a l’espera que l’aprovi la direcció nacional de Junts. Els equilibris no cessen.
Europa es mira… Espanya
L’ex-secretària d’estat dels Estats Units, Hillary Clinton, va dir l’altre dia, de visita a Barcelona: “Espanya té una gran oportunitat de treballar amb els altres països europeus per tenir una aproximació diferent de l’Amèrica Llatina.” Ahir mateix, el cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell, va presentar un nou pla per a millorar les relacions entre totes dues parts. “Reforçar la relació amb l’Amèrica Llatina i el Carib és un imperatiu estratègic; cal passar de ser socis naturals a ser socis per elecció”, va dir. La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen –gran aliada de Pedro Sánchez– farà una ronda la setmana vinent en què visitarà l’Argentina, el Brasil, Mèxic i Xile. Per primera vegada en vuit anys, a mitjan juliol hi haurà una cimera entre la Unió Europea i la Comunitat d’Estats Llatinoamericans i Caribencs. Allà es dirimirà si es ratifica l’acord comercial entre la Unió Europea i els països de Mercosur, cosa que crearia el mercat lliure més gran del món.
Fa tot just uns mesos, el president de la Generalitat, Pere Aragonès, va rebre carabasses d’última hora del president de Colòmbia, Gustavo Petro, amb qui havien anunciat una reunió, i del president de Xile, Gabriel Boric. Durant la seva exposició, Hillary no va fer cap referència a Catalunya. El marc de la conferència era del tot espanyol, mal que l’ocasió fossin els cinquanta anys del Centre de Barcelona per als Afers Internacionals (CIDOB). Catalunya, coixejant, va camí de la supeditació geostratègica total.
