El príncep Llarena contra el jutge Sánchez

Per mitjà de Pablo Llarena i les seves celles de malvat, l’escamot judicial ha enviat un missatge a Pedro Sánchez. No hi pot haver una Espanya “comprensiva i magnànima” amb Catalunya, com va prometre Sánchez quan va concedir els indults. No hi ha marge per a un relat amable i compassiu, contra l’independentisme només hi ha lloc per a la bel·ligerància. El problema no és ben bé que Sánchez hagi fet massa concessions a Catalunya, sinó que l’ha intentada tornar a subornar. Històricament, en el cas català, el suborn ha estat el mecanisme més eficaç per a Madrid, però aquesta vegada l’Espanya cortesana no està disposada a consentir-ho. Se senten encara en guerra i creuen que és moment d’arrasar-ho tot.

Llarena ha dictat que la reforma del codi penal és una graponeria de Sánchez i que tant els desordres públics agreujats com la malversació sense ànim de lucre són argúcies invàlides. Com que considera pre-política la unitat d’Espanya, Llarena se sent fins i tot més legitimat que la majoria democràtica del congrés espanyol per a esmicolar tot allò que en considera una amenaça. “És responsabilitat dels legítims poders de l’estat d’assegurar l’ordre constitucional”, va dir Felipe VI el 3 d’octubre. El coixí de seguretat de Llarena és que el president Puigdemont, presa de caça major, continuï a l’exili. Això a banda, per al cervell gris de la justícia la cosa important és la batalla contra Sánchez, perquè ja el considera part del front independentista.

L’espanyolisme es divideix avui en dues tesis enfrontades: els qui creuen que l’independentisme ja s’ha afeblit prou perquè té la covardia incrustada al genoma –Sánchez, que per això munta la cimera– i els qui veuen l’independentisme com un pla del Mal, com una malaltia que pot gangrenar tot l’estat i fer-lo caure a trossos –amb Llarena i el rei com a símbols. La crítica del segon grup a Sánchez és gairebé religiosa: el veuen com un posseït, com un home avariciós i narcisista que s’ha begut l’enteniment i que ven Espanya a lloure per mantenir-se al poder. L’encerclen amb la retòrica del pecat, seguint la vella tradició castissa de creure que “el dimoni vol destruir Espanya”, com va dir Jorge Fernández-Díaz.

Al PSOE, aquesta situació no li va malament del tot. Li serveix per a enfortir la majoria de la investidura amb la dicotomia progressisme-conservadorisme, i li serveix per a fer-se víctima de la persecució d’un sistema judicial ranci que cal netejar, com si no compartissin l’objectiu d’anul·lar l’independentisme. La democràcia espanyola s’ha degradat tant, i orbita tant sobre la por que es trenqui l’estat, que el debat polític ha desaparegut. En canvi, la guerra que hi ha en curs és per al control judicial de l’estat. Els jutges es consideren l’última línia de trinxera i el PSOE ha detectat on hi ha la batalla, per això Sánchez ha omplert la justícia de socialistes de partit sense cap pudor. Cándido Conde-Pumpido, fiscal general de l’estat amb Zapatero, presidirà el Constitucional.

En el fons, tant Sánchez com Llarena volen neutralitzar Catalunya, dominar-la. La discrepància és si espanyolitzar-la és imprescindible perquè els problemes s’acabin o bé si és contraproduent i cal simplement convertir la catalanitat en una cosa inofensiva. La por dels uns és que, si l’espanyolització és massa tènue, el risc que el procés rebroti no s’acabarà mai. La por dels altres és que si l’espanyolització és massa agressiva s’activarien els anticossos de la supervivència identitària. Els espanyols són en aquest laberint perquè, tal com Convergència, i ara Esquerra, ja no troben la manera d’encaixar dins de l’estat sense fer el ridícul, ells ja no troben la manera d’integrar-nos sense l’autodeterminació.

El trasllat de les majories electorals a les majories judicials reforça el PSOE, però debilita Esquerra Republicana i tots els qui, com ella, miren de créixer a l’ombra socialista, com Bildu i Compromís. Donar suport al PSOE en el seu combat judicial particular és, en el fons, donar-li suport en la seva estratègia per a neutralitzar Catalunya, però una altra cosa és que se’n surti. Tal com el debat espanyol s’ha traslladat als tribunals, el català s’allunya de la Generalitat i el parlament, i Llarena té ben al cap el cinquè capítol d’El príncep de Maquiavel, que diu: “Qui es faci amo d’una ciutat acostumada a viure lliure i no l’esclafi, que s’esperi a ser esclafat per la ciutat.”

A qui enforteix la situació econòmica?

El caos econòmic absolut no arriba. El mes passat l’estat espanyol va registrar un 5,8% d’inflació, la xifra més baixa de tota la Unió Europea, gràcies en part a la maniobra de l’excepció energètica europea. Als Estats Units, sembla que la política de la Reserva Federal ha fet efecte, perquè al desembre la inflació hi va baixar al nivell més baix de tot l’any, amb el 6,5%. La previsió fallida de l’hecatombe, tan païda d’antuvi per uns ciutadans empatxats de la insistència catastrofista dels mitjans i d’uns quants experts, pot reforçar els dirigents dels països que més clarament han aturat el cop. Tot i que a la Península Ibèrica, almenys, el fred encara ha d’arribar, la situació econòmica obliga Alberto Núñez Feijóo a centrar-se en la guerra judicial de què parlàvem. Joe Biden sembla que podria anunciar aviat que es torna a presentar el 2024, o aquest rumor alimenten els demòcrates, tot i que li acaba de començar un escàndol que, mirant la història nord-americana, es pot fer gros com una bola de neu en un pendís.