A l’altra banda del micròfon

No és tan sols culpa de Ricard Ustrell. Aquests darrers sis anys a Catalunya han estat un camí organitzat pas a pas cap al desarmament argumental de l’independentisme. Ha estat culpa d’una política decrèpita i pornogràfica –sempre legitimada per la majoria de votants, tot sigui dit– però també d’una mandra intel·lectual greu. Aquesta setmana, Jordi Évole ha estat l’ase dels cops per haver demanat “quin problema hi ha a espanyolitzar-se” en una entrevista a TV3. Évole emblanqueix el colonialisme banal que folkloritza la cultura catalana, i és veritat que, a l’altra banda del micròfon, Ustrell hauria de ser capaç de respondre amb contundència. El problema és que, avui, mal que pesi, la majoria de votants independentistes tampoc no sabrien respondre amb claredat: amb el conflicte arronsat, a l’ombra, la neutralitat –l’hegemonia cultural de l’estat– es torna normalitat.

El detall important de l’escena és que qui introdueix l’espanyolització al diàleg no és Évole, sinó Ustrell, que, quan l’altre celebra que TV3 estigui “en un procés d’obertura”, li respon: “Hi ha qui et diria que això és perquè s’està espanyolitzant.” No crec que hi hagi cap maquiavel·lisme, en Ustrell: ras i curt, és una acusació que també li fan i ell grata en la rèplica de l’altre per veure si hi troba una justificació. Plegats, van redescobrint en directe on són els límits de la conversa, ara que tot s’ha capgirat. Què es pot dir que no es pogués dir fa dos anys, o en fa sis? Els segons de silenci que hi ha després de la resposta, el somriure d’Évole, que també calla, esperant què diu Ustrell: en l’expectació de tots dos, que té un punt tendre, hi ha tot el país, com si per un instant tothom pensés per dins, alhora: “Ah, això ja es pot dir en veu alta?” L’independentisme pot remugar tant com li plagui, però els consensos s’han trencat i no es refaran des del victimisme.

En el fons, Évole pedala pel carril que Ciutadans va preparar. No podien liquidar la immersió a la manera de José Ramón Bauzá –no van poder, a les Illes–; l’única alternativa era problematitzar-la. Persecució judicial a banda, el mèrit d’Albert Rivera ha estat que s’hagi de tornar a explicar per què el català ha de tenir preeminència. El president José Montilla tenia clar –i encara ho té clar ara– que el català té desavantatge i, per tant, se n’ha de promoure l’ús en lloc del castellà. En canvi, Salvador Illa fa servir totes dues llengües fins i tot al parlament. Aquestes dues darreres dècades, l’espanyolisme ha esbocinat els consensos de país lliure de què Catalunya podia presumir en el seu petit miratge. L’objectiu era que s’haguessin de tornar a explicar les coses òbvies, però no pas sota el clima de creixement de la transició: aquesta vegada, enmig d’una reculada decadent en què qualsevol que gosi explicar-les sembli un radical eixelebrat.

No sé si cal perdre el temps explicant que, si TV3 s’ha d’espanyolitzar per arribar als veïns castellanoparlants de Sant Ildefons i Bellvitge, allò que se’ls nega és precisament la consideració de catalans. És Évole qui els exclou, a còpia de prejudicis i caricatures barates, com és el batlle Jaume Collboni qui exclou de la catalanitat els estudiants d’origen immigrant quan se’ls adreça en castellà. És el mateix món polític d’Évole i Collboni que després parla del nacionalisme excloent. Però en les reaccions davant aquesta mena de polèmiques sembla que l’independentisme dolgut en té prou, en general, amb l’autocomplaença i l’esbravament. Hem perdut molt de temps en polèmiques mentre el combat no es lliurava on importa de debò.

Catalunya no tan sols va renunciar a defensar la seva independència. Tampoc no ho va fer amb la seva limitada sobirania dins l’estat, ni tampoc va protegir la democràcia, cosa que podria haver fet internament amb una fiscalització més rigorosa dels dirigents i amb una exigència més gran per la veritat. No tot es jugava el 2017: els sis anys posteriors també hi ha hagut partida, i aquesta partida també s’ha perdut. L’independentisme projecta la imatge d’un desert intel·lectual. Per això, la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, va gosar justificar l’operació Catalunya, també davant Ustrell, pocs dies després de l’afer Évole: “Tot allò que siguin eines per part de l’estat per a protegir-se em sembla bé, i crec que qualsevol estat del món ho fa: qualsevol estat normal i coherent es protegeix, protegeix les seves fronteres, cosa que no fem nosaltres, protegeix els seus interessos i la seva sobirania.”

Com la d’Évole, la idea d’Ayuso, realista però antidemocràtica, només es pot afirmar si saps que l’única resposta serà indignada però purament autocomplaent. L’absència a l’altra branca del micròfon no és la d’Ustrell i prou, també la de tota la classe política del país, i –a hores d’ara– la dels votants i els intel·lectuals independentistes, que continuen sense reaccionar.

El tall deshonest

Té una certa gràcia que Évole hagi reaccionat a la polèmica també des del victimisme, criticant que se l’han linxat i que el tall que circulava per les xarxes era retallat. Ell sempre ha jugat al mateix joc, i particularment amb Catalunya ha fet sempre un periodisme molt deshonest. Als annals de la professió hi deu haver l’entrevista al president Carles Puigdemont, uns dies abans del Primer d’Octubre, en què va acorralar-lo demanant-li per què CiU havia votat molts anys enrere en contra d’una moció d’Iniciativa a favor de l’autodeterminació de Palestina, el Kurdistan i el Sàhara Occidental, obviant l’explicació fonamental: CiU hi havia inclòs una esmena perquè la moció fos a favor de l’autodeterminació de tots els pobles, Catalunya inclosa, i el refús de l’esmena va fer que acabessin votant-hi en contra.