Ni peix ni cove ni manera de cuinar-lo

Salvador Illa ha retret avui al president Pere Aragonès que la Generalitat no faci complir –no compleixi, per tant– la llei del cinema català, que obliga que un 25% de l’oferta sigui doblada en la nostra llengua. “Amb prou feines arribem al 3%.” Ho ha fet molt bé, Illa. No tan sols ha abanderat la defensa del català amb uns arguments formalment molt sensats, sinó que s’ha basat en un informe de Plataforma per la Llengua. Els socialistes han naturalitzat aquests últims anys les tesis lingüístiques de Ciutadans; la Plataforma fa anys que alerta que la salut del català empitjora, cosa que Illa nega; i el problema essencial de l’incompliment de la llei és que la Generalitat, que certament ha estat incompetent i mandrosa, no té capacitat coercitiva contra les grans empreses. En té el govern espanyol, que mai no les pressionarà per a defensar el català. Però això per a Illa tant se val: ho diu perquè sap que desplaçar la defensa del català al terreny de la gestió l’enforteix.

Com que Esquerra, per fugir, ha dut el debat a “la gestió del mentrestant” –així s’hi ha referit encara avui Gabriel Rufián–, ara haurà de demostrar que sap governar bé, i no en sap. Illa, en canvi, és conscient que discutir les coses en termes dels interessos pràctics dels catalans facilita que el PSC pugui vendre’s com una alternativa de govern amb vots que vinguin de més enllà de l’unionisme. Perquè, una volta l’eix nacional és expulsat de l’equació, és com més va més fàcil que la gent prioritzi que el govern es limiti a no molestar i a vendre un miratge d’eficàcia una mica més ben traçat. Per això Illa ha retret a Aragonès: “Durant els últims deu anys no s’ha fet res per fer complir aquesta llei; deu anys de governs dels quals vostè ha format part.” I encara: “Tindrà sempre el meu suport quan exigeixi a altres òrgans de govern a Espanya que respectin i compleixin les competències de Catalunya. Però tindria més credibilitat que tingués criteris d’autoexigència per al seu govern.” Com que han desertat de tot el poc poder a què podrien aspirar, a Illa només li cal assenyalar-ne la impotència.

Resulta francament divertit que Illa pugui refer tan plàcidament el retorn del PSC a la centralitat i situar-se com una opció moderada capaç de trencar la dinàmica de blocs. Perquè un dels principals arguments dels independentistes que els últims anys han avalat i alimentat el canvi d’Esquerra ha estat que, si no, aquest espai d’estabilització l’ocuparia el PSC. Era mentida. En la política de les reunions i dels petits acords, a Esquerra li serà cada vegada més complicat. No aconseguirà mai res perquè ja ha donat tot allò que podia donar en canvi, i els socialistes, que són més a prop del poder –i, per tant, dels resultats–, podran dir com abans que serveixen els interessos de Catalunya davant Madrid, però que és la garantia que això es farà amb seguretat jurídica i estabilitat. Una volta reabsorbit Ciutadans, al PSC només ha d’escenificar un tomb una mica catalanista.

És la mateixa trampa en què el PSOE ha atrapat Esquerra en la negociació del pressupost espanyol. Les quotes de català en la producció audiovisual són millors que no pas no tenir-ne, però resolen ben poca cosa i els socialistes ho saben. A banda les quotes, falta pel cap baix tot allò que Illa ha retret avui mateix a Aragonès. “La inversió de la CCMA en producció de cinema en català ha passat del 7% del pressupost al 0,3%. I en àmbit audiovisual, el català necessita doblatge, subtitulació i creació.” Tot allò que no hem pactat és cosa teva, li ha vingut a dir. I fins i tot si el PSOE compleix aquest acord que no li cal complir, i que Esquerra ja ha assumit obertament que no té cap garantia que es compleixi, passarà com amb la llei del cinema. Si les empreses no fan cas de la llei, serà el govern espanyol que tindrà a les mans la força de perseguir-ho. I no ho farà.

Només el PSC treu profit de l’estratègia pretesament negociadora d’Esquerra. Ni Esquerra n’obté res més que una il·lusió d’hegemonia, ni el català no en treu protecció i promoció. Tot el camí de virregnat que Esquerra fa veure que recorre no porta sinó a una destinació final, que és el PSC dient: “Si Esquerra tan sols us pot oferir d’esgarrapar coses en canvi de no fer soroll, tant per tant, voteu-nos a nosaltres, que ja treballem obertament per Espanya.”

Reformar la justícia espanyola

Costa d’entendre l’afany d’una part de l’independentisme de fer veure que exigeixen a l’estat espanyol unes garanties democràtiques en els seus òrgans judicials que s’inscriguin en els requisits europeus, com si el problema fos que s’hi han de fer quatre reformes i que hi ha dèficits procedimentals, i no pas que la justícia espanyola empra a Catalunya el dret penal de l’enemic. L’editorial d’avui del diari Ara sobre la comissió que havia d’avaluar els candidats del PSOE, Podem i el PP per a renovar els òrgans judicials fa una carambola estranya en què, a banda de considerar l’independentisme i Vox “els dos extrems de l’arc parlamentari”, acaba justificant que l’esquerra espanyola hagi avalat els candidats del PP.

Segons l’editorial de l’Ara, “es pot entendre que el pragmatisme obligava l’esquerra espanyola a acceptar aquests perfils a canvi de desbloquejar l’elecció dels membres” d’aquests organismes. “Però el que no es pot fer és esquivar la responsabilitat. I els fets, ara mateix, marquen que tant el PSOE com Unides Podem són corresponsables de l’elecció d’aquests dos magistrats”, escriuen. A parer del diari, aquesta presència de magistrats més polítics als òrgans “degrada la democràcia”, i això és un problema. Però no ha d’envair-nos cap més preocupació que la formal: “potser hi haurà un dia que hi haurà una majoria progressista més propícia, però el que caldria és despolititzar la institució”, reblen.

Patacada forta de Biden

El president dels Estats Units, Joe Biden, es troba en el moment més fosc de la seva presidència i és difícil que remunti. La popularitat li baixa en picat fins al punt que, d’ençà que es fan sondatges, cap president no n’havia tingut tan poca en aquest punt del mandat. La popularitat de Kamala Harris, que el substituiria si deixés el càrrec i que té un paper com més va més absent i gris, tampoc no deixa de baixar. I la nit d’ahir, quan arreu del país es van disputar unes quantes eleccions estatals i municipals, va ser terrible per als demòcrates. Van perdre la governació de l’estat de Virgínia per primera vegada d’ençà del 2009, tot i que el partit hi havia abocat tota l’artilleria de campanya, i podria perdre a Nova Jersey, on l’escrutini encara és massa ajustat. Són molt males notícies, tenint en compte que d’ací a un any hi ha eleccions legislatives i, amb aquest vent a favor, els republicans ho tenen tot de cara per a recuperar tant la cambra de representants com el senat, que ara controlen els demòcrates per un marge molt estret. Perdre la majoria al congrés seria un cop duríssim per a Biden, que ara ja té dificultats dins el propi partit i tot per a aprovar les seves iniciatives.