Pedro Sánchez, l’espanyol únic de la nova transició

Luis María Anson, brúixola de la monarquia espanyola, president de l’agència EFE després de morir-se Franco i ex-director de l’ABC, va dir que la transició havia estat possible gràcies a quatre homes. Primer, el rei Juan Carlos, “que tenia la força de l’exèrcit”. Segon, el cardenal Vicent Enrique i Tarancón, “que tenia la força de l’Església”. Tercer, Marcelino Camacho, “que tenia la força dels obrers”, molt més que no pas Santiago Carrillo. I quart, Felipe González, “que tenia la força dels vots”. Avui, Juan Carlos és proscrit a Abu Dhabi. El monarca nou, Felipe, és menys popular i l’esquitxen els escàndols del seu pare. El 1977 vora la meitat de la població espanyola anava a missa cada diumenge; avui hi va el 14%. Comissions Obreres és un titella del PSOE, i el discurs de Podem és la normalitat socialdemòcrata. Tan sols una variable es manté: a la Moncloa hi torna a haver un president del PSOE.

La unitat de l’estat és una força centrípeta, com un forat negre que tot ho ha desgastat o corromput: la monarquia, l’Església, les opcions polítiques de la classe obrera, el marge que “la força dels vots” té dins les institucions. La transició fou sobretot la definició d’una centralitat nova. Una centralitat requereix concessions. Perquè es facin concessions cal un bé preuat, superior, que si no es fan és en risc, i per això es va dissenyar el relat de la convivència, la reconciliació i la constitució. En el fons, qui més concessions necessitava era la unitat d’Espanya, que s’havia de presentar com una realitat democràtica. El principal problema que ha tingut Espanya de llavors ençà és que l’esclat de l’independentisme l’ha forçada a tornar a envernissar la seva democràcia i a amagar la ferida més viva, que és l’autodeterminació.

El poder que amassa Pedro Sánchez avui no neix tan sols de la seva resiliència, sinó del fet que és l’únic polític espanyol capaç de definir una centralitat nova, l’únic capaç d’abraçar-se amb el PP i amb l’independentisme alhora. L’espanyolisme més ranci li retreu concessions com els indults o la derogació de la sedició com si fossin un càlcul personal, però Sánchez necessita escenificar-ne si vol que l’independentisme retorni a la centralitat de la unitat d’Espanya. La paradoxa és que no són concessions a l’independentisme: el delicte canvia de nom, però l’autodeterminació continua essent il·legal a l’estat espanyol i et porta a la presó. El PP té el recel que Sánchez posa Espanya al servei de la seva supervivència personal. Cal llegir-ho justament a l’inrevés: és l’estabilitat d’Espanya que depèn avui de la traça de Sánchez perquè funcioni la seva proposta per a pacificar Catalunya.

La derogació de la sedició és un punt d’inflexió important. Cal tornar a amagar ferides. Cal tornar a proscriure l’autodeterminació. La maniobra d’actualitzar el codi penal és pensada perquè faci el paper de l’amnistia del 1977, i permeti de segellar la nova transició. Però perquè això funcioni cal que la comprin prou votants independentistes i, sobretot, prou votants del PP. Per això hi ha molt més combat subterrani dins el PP que no pas al PSOE. Que la voracitat madrilenya d’Isabel Díaz Ayuso arrossegui Alberto Núñez Feijóo fora dels consensos que proposa Sánchez és mal senyal per a Espanya. Reconstruir l’esperit fantasmagòric de la transició és complicat. L’hegemonia de Sánchez i els regionalistes té fonaments més sòlids que no pas una nova onada espanyolista.

Al capdavall, a l’esquema d’Anson hi falta la part catalana, representada pels presidents Tarradellas i Pujol. Tal volta hi falten perquè ell mateix considera Catalunya com una cosa al marge de la realitat política espanyola. Si Oriol Junqueras i Pere Aragonès ja representen avui la part més explícita de la contribució pujolista a la transició, Sánchez ha detectat la necessitat d’eliminar la figura de l’exili per a fer net del tot i branda la reforma de la malversació com un ham enganyós. Com tot allò que ha fet Sánchez d’ençà que és president, i com tot allò que s’han deixat fer els partits independentistes, la derogació de la sedició neix de la mateixa por espanyola, que és deixar votar els catalans.

Més a prop de l’abisme

Amb el 10,6%, la inflació ha assolit avui un nou màxim històric a la zona euro. El Banc Central Europeu ja especula amb pujades noves dels tipus d’interès i encara no gosa ni confirmar que la inflació hagi arribat al màxim. Al Regne Unit, els experts pronostiquen que s’acosta l’empitjorament més pronunciat del nivell de vida d’ençà que es mesura. Després de la desorientació del brevíssim mandat de Liz Truss, avui el nou ministre de Finances, Jeremy Hunt, ha anunciat una retallada de despesa de 30.000 milions de lliures i una pujada d’imposts amb què espera recaptar-ne 25.000 milions més.

Als Estats Units creix la incertesa política després de l’anunci de Donald Trump de presentar-se a les eleccions del 2024. Els republicans han aconseguit de controlar la cambra de representants, que valida els ajuts a l’exèrcit ucraïnès, uns ajuts que ara es podrien reduir, mentre Volodímir Zelenski insisteix que no pensa rendir-se. El temor que la taca de la guerra contra Ucraïna s’hagués estès a Polònia va causar un calfred estrany. El calfred de l’expansió ha passat; el risc que la guerra encara s’endureixi més, no.