La pau es defensa

La divisió política més important i perillosa que hi ha avui a Europa no és entre els partidaris de l’OTAN, per una banda, i els ambivalents i els russòfils, per una altra. Ni entre imperialistes i antiimperialistes. Tampoc no és una divisió entre pacifistes i bel·licistes, que és una falsa dicotomia, sinó més aviat entre dues maneres d’entendre què és la pau i com s’obté. Hi ha els qui pensen que com menys armes hi hagi, més pau tindrem, i els qui comprenen que la pau cal defensar-la, i que no neix de la concòrdia espontània, ni de la força moral dels valors democràtics, ni del poder del respecte mutu. És una divisió simple, elemental, que explica per què a la Unió Europea s’encareix la llibertat mentre avança l’autoritarisme.

La concepció que la democràcia és una mena d’estadi neutre que tan sols s’altera quan la vulnera un pertorbat o un psicòpata, i no pas perquè els humans tendim a manipular-la i pervertir-la per afavorir els nostres interessos, paradoxalment la devalua, perquè la condemna al relativisme. La pau és un fruit de la democràcia, i la democràcia és un fruit de la guerra guanyada i de la capacitat de sostenir la victòria. No pas a l’inrevés. Quan es dóna per feta, quan no s’entén que s’ha consolidat per la força, la democràcia es queda sense recursos per a defensar-se, perquè la pau, que llavors és concebuda erròniament com una cosa prèvia, més prioritària fins i tot que la democràcia, ens impedeix de defensar-nos.

La posició que se situa genèricament en contra de la guerra, i que equidista l’OTAN i Vladímir Putin, tan sols pot néixer dins el privilegi més estult, més ignorant d’allò que el sosté i de les seves pròpies raons. Els europeus hem estat i som uns privilegiats perquè vam guanyar la guerra contra el totalitarisme. En l’oasi de la pau europea que després ha vingut, s’ha deixat cristal·litzar el pensament ingenu que ho teníem tot salvat i que no hi havia marxa enrere, i això ens ha fet desmerèixer el cost que va tenir poder gaudir-ne. Així, l’elit occidental ha pogut impulsar una cultura política que ens explotés les debilitats, que ens fes ciutadans tous, limitats sovint a la verbositat rondinaire de la resistència, perquè no explotéssim les possibilitats de la democràcia. Però l’autoritarisme que reneix, caldrà tornar-lo a derrotar.

Quan Emmanuel Macron diu que “la guerra ha tornat al nostre territori”, és un avís que aquesta fase de la història s’ha acabat. La Unió Europea ha perdut la capacitat de garantir la seguretat dels seus ciutadans sense defensar-se, brandant tan sols la diplomàcia moral i econòmica. Potser tot plegat sembla molt obvi, però la concepció hegemònica que hi ha al nostre país i en bona part del continent és ben bé la contrària. Girats d’esquena a la comprensió crua de la democràcia, ens han infantilitzat i ens han fet creure que n’hi havia prou de tenir raó. A casa nostra ho hem vist molt clar: no tan sols hi havia molt poca disposició de fer la independència, entre els nostres polítics, sinó un desconeixement profund de com funcionen els equilibris internacionals.

És absurd i contraproduent, queixar-nos perquè el món ja no ens deixa ser uns pacifistes immaculats. Del que ens hauríem de penedir els catalans, si de cas, és de no haver entès que lluitar per la independència de Catalunya, per l’autodeterminació, és la nostra manera de defensar la democràcia a Europa, de defensar una Europa forta. És lluitar per la llibertat, i lluitar per la llibertat mai no és una causa circumscrita a un mateix: defensar la teva sempre és defensar la dels altres. No és un luxe, és una responsabilitat.

L’equidistància de la CUP

El trist paper d’Europa no n’erosiona la credibilitat internacional; n’erosiona la credibilitat interna. Els ciutadans europeus, fins i tot els pacifistes, comprovaran com Brussel·les és incapaç de proveir-los de la seguretat que és a la base del contracte social amb l’estat, i s’aferraran als únics projectes que els presentin valors durs, que donin una sensació de protecció, falsament o no; és a dir, l’extrema dreta. Atès això, és especialment preocupant la desorientació galdosa dels partits independentistes, que són incapaços d’aprofitar que tot es posa en circulació per oferir una visió dura i uns valors forts que puguin fer front a l’autoritarisme, de moment, si més no, internament, explotant l’apoderament democràtic i alliberador que dóna l’independentisme per a canalitzar el descontentament que vindrà, a mesura que la pau europea es vagi esgarrinxant.

La CUP ha fet avui un comunicat infame en què diu que denuncia “les accions militars que pateix el poble d’Ucraïna per part de Rússia i de l’OTAN, així com el paper que ha tingut la Unió Europea”, i fa “una crida al diàleg i al retorn a les vies diplomàtiques”. Aquesta ingenuïtat internacional no té cap coherència interna amb la manera com defensem l’autodeterminació; la posició de la CUP fa pensar en l’argument de l’esquerra espanyola que diu que està en contra de les nacions. Ningú no desitja haver-se de defensar, simplement cal fer-ho.