Qui ha perdonat el PSC?

Aquestes eleccions posaran les jàsseres del pròxim cicle polític, que pot durar entre vuit anys i dotze. Les municipals del 2015 van reforçar l’eix nacional i van confirmar la mort del vell PSC, dessagnat per la tenalla d’ERC, Ciutadans i els indignats farcits d’Iniciativa. El 2007, amb el president José Montilla acabat d’estrenar, el PSC va rebre el 32% dels vots. El 2011, l’any que Xavier Trias va trencar l’hegemonia a Barcelona, el PSC va baixar fins al 25%. El 2015, va fer el mínim, amb un 17%. Fa quatre anys va reviscolar un xic, amb el 22%, però encara anul·lat a Barcelona i escombrat en feus històrics com ara Lleida, Tarragona i Terrassa. ERC va sortir devastada del tripartit amb un 9% del vot l’any 2011 i, en canvi, va créixer fins a guanyar les eleccions municipals del 2019, amb el 23% del vot i amb la capital com a joia de la corona per primera vegada d’ençà de la República.

Després de la victòria de Salvador Illa, que va reabsorbir la sang que Inés Arrimadas havia vampiritzat als socialistes, el PSC comença ara un camí polític nou i, amb ells, el país. Amb la pacificació autonòmica no s’ha acabat tan sols el protagonisme de la independència en els debats. En el relat oficial s’han acabat les conseqüències de la retallada de l’estatut: ara som en les conseqüències de no haver fet la independència. No és ni de bon tros el final del procés –Catalunya rebrota sempre–, però sí que és el final d’una era. Un símbol: Astrid Barrio, assessora del president de la Generalitat, va dir fa uns dies: “El referèndum d’Aragonès pot ser sobre un nou estatut per a Catalunya.” Un altre: Quim Nadal, ex-conseller del PSC repescat per ERC, va parlar fa mesos de tornar “a les essències més pures de l’estatut”.

L’estatut no tornarà, perquè cap dels pacificadors no voldrà jugar amb una bèstia que es va desbocar tant l’última vegada. Tant Barrio com Nadal expressaven, ras i curt, que comença un arc narratiu nou en la política catalana, amb un comportament electoral diferent. El 29 de maig, a Junts i ERC s’accelerarà un canvi en fons i forma, en discurs i reputació. Nadal va començar el mandat, a l’octubre, amb una mena de gironisme sense color, fent festes digitals a tots els candidats de la ciutat que ell governava amb majories absolutes. Gemma Geis, de Junts, Sílvia Paneque, del PSC, Lluc Salellas, de Guanyem i la CUP. Ara s’ha acabat el joc. Diumenge va demanar el vot per Quim Ayats, candidat d’ERC, i va criticar especialment Paneque. Ahir, el conseller Joan Ignasi Elena va dir que es faria militant d’ERC, nou anys després d’haver estripat el carnet del PSC.

Ernest Maragall ha trencat el tabú de parlar en campanya del seu germà Pasqual. Ha demanat que tothom sigui més prudent a l’hora de reivindicar-lo. Ell el va esmentar al minut d’or de TV3. “Tenim la possibilitat clara d’aplicar la visió i l’ambició que va caracteritzar Barcelona en els seus millors moments. Amb una determinada actitud, la que el meu germà Pasqual Maragall va adoptar i va dirigir.” Maragall ha estat sever amb Trias, però sobretot ha atacat Jaume Collboni. És l’únic candidat que diu que no hi pactarà. “Vostè és el PSC del qual vaig haver de marxar, ni socialista ni catalanista”, va dir a Collboni al debat de Betevé, en un dels moments en què ha semblat més autèntic i transparent d’aquests darrers dies. “Les primeres superilles les vam fer nosaltres fa quaranta anys”, ha dit avui. Qui vol dir nosaltres, li ha demanat Ariadna Oltra. “L’equip de quan el PSC era el PSC”, ha respost. No era cap lapsus.

Hi ha un substrat emocional important, en les paraules de Maragall. També en els gests d’Elena i de Nadal. No tan sols oportunisme o ganes de remenar la cua. La interpel·lació directa als socialistes identifica un dolor sociològic que encara és viu en molts catalans. El PSC ha recuperat els vots de Ciutadans, però no ha recuperat els vots que li van prendre els comuns i, sobretot, Esquerra, ni ho farà sense el catalanisme que ell mateix va expulsar. Esquerra pren trets i mètodes del pujolisme, perquè Jordi Pujol va emmotllar la política catalana d’avui, però no intenta ser la nova Convergència, com s’ha dit sovint, sinó una cosa nova, que sobretot mira d’aprofitar-se d’aquest dolor. “El PSC del qual vaig haver de marxar”, deia Maragall. En Oriol Junqueras hi ha una part de pur càlcul polític, cínic, però en aquest “vaig haver” hi ha una cicatriu col·lectiva real.

Després d’aquestes eleccions, la gran operació comunicativa d’Esquerra serà contra l’espanyolisme del PSC. En les grans batalles electorals d’ERC, el gran rival a batre és socialista: mantenir Lleida i Tarragona; recuperar Sabadell; deixar Núria Parlón sense majoria absoluta; governar a la Diputació de Barcelona. Per a Junts, en canvi, recuperar el terreny que els republicans van trepitjar-li fa quatre anys requerirà en molts casos arribar a acords amb els socialistes. Barcelona, on Trias no descarta un pacte amb Collboni, n’és l’exemple més clar. Junqueras s’ha passat de rosca amb l’escenificació de la rendició i l’abonament del lerrouxisme, però no som pas tan lluny que ERC es torni a reivindicar com un partit més lleial al catalanisme que no pas Junts, si els pactes amb el PSC s’estenen.

El PSC recuperarà vots, potser fins i tot feus, però difícilment la confiança d’un cert catalanisme progressista. La història de Catalunya avança en cercles i és repetitiva, però la memòria no és tan fàcil d’esborrar. Nadal, Elena i Maragall no tornaran al PSC. Marina Geli, que dóna suport a Geis, tampoc. A banda de l’abstenció, l’altra clau d’aquestes eleccions serà la mena de votants que recuperarà el PSC. La mena, més que no pas el gruix. L’operació per a vendre’s com el partit del nacionalisme pragmàtic és més arriscada que no pas es pensa Junts. ERC té un problema de quadres orgànics i manca de competència, però no tot és escrit. El cicle 2018-2023 ha estat una transició. Els rols que hi han tingut els partits eren preparatius, però ara començaran els canvis autèntics de discurs.

Acostament entre la Xina i Rússia

El president xinès, Xi Jinping, va rebre ahir el primer ministre rus, Mikhaïl Mixustin. Ha estat la visita russa de més alt nivell a la Xina d’ençà que va començar la invasió d’Ucraïna. Mixustin va celebrar que aquest bona salut de les relacions entre la Xina i Rússia “no té precedents”. Xi manté ambigu el seu paper en la guerra. La Unió Europea i els Estats Units continuen la seva política de sancions, però no aconsegueixen d’aïllar Vladímir Putin. La reunió es va fer tan sols uns dies més tard d’una trobada del G-7 a Hiroshima, al Japó, en què va participar el president ucraïnès, Volodímir Zelenski. Les conclusions d’aquella cimera van ser rotundes: cal reduir la dependència econòmica de la Xina, a la qual occident acusa d’alterar l’estabilitat asiàtica –de fons, la sospita d’un possible atac a Taiwan. La portaveu xinesa va ser molt dura i va dir que el G-7 els havia volgut atacar i difamar. Ara, la trobada de Xi amb el primer ministre de Putin envia un missatge molt clar.