L’operació Catalunya i el problema dels coloms

Per què l’operació Catalunya va atacar Convergència i l’elit empresarial que li era més o menys afí? La llista negra que l’ex-presidenta del PP català, Alícia Sánchez-Camacho, va recitar per al comissari Villarejo apuntava al president Artur Mas, Josep Antoni Duran i Lleida –“És un agent doble”, en deia, com si fos el pobre Severus Snape–, Jaume Giró –llavors a la Caixa–, Enrique Lacalle –ex-candidat del PP a Barcelona–, Oriol Pujol. A banda, hem conegut més víctimes del muntatge, com l’ex-batlle Xavier Trias i l’ex-tresorera del Barça Susana Monje. Per què els serveis d’intel·ligència espanyols van seleccionar l’independentisme tímid, el catalanisme tradicionalment pactista, en lloc de fabricar escàndols contra Carme Forcadell i Muriel Casals, que tenien un poder de convocatòria al carrer de més d’un milió de persones?

A Catalunya, el fruit de la transició, el cor del pacte pujolista, fou el benentès que l’elit burgesa i catalanista protegiria l’autonomia espanyola, tot explotant el cofoisme i el conformisme que el mateix Jordi Pujol havia diagnosticat tan bé a Des dels turons a l’altra banda del riu. No era un acord terminal i segur que Pujol tenia un deix d’esperança, molt en el fons, però acceptar les claus de la pròpia gàbia té riscs i ell els coneixia. Mercè Rodoreda els explica molt bé a La plaça del Diamant, quan la Colometa i en Quimet obren el colomar una estona. Primer els coloms en surten malfiats: “Els passava que no estaven acostumats a la llibertat i trigaven a enlairar-se.” Però “quan van estar tips de volar van anar baixant ara l’un ara l’altre, i es van ficar al colomar com velles a missa, a passos petits i amb el cap endavant i endarrera com maquinetes ben engegades”.

Els noms de la llista de Sánchez-Camacho són asimètrics i reclamen matisos, però gairebé tots formen part del mateix estrat social-nacional, d’una mena de casta índia de catalans que és tan executora com víctima circular d’aquest efecte Rodoreda. El problema per als coloms no és no poder obrir la gàbia, perquè ho poden fer, sinó haver desaprès a volar. Madrid no els deixa ser espanyols, no els abraça, no els fa socis definitius del club, però ells han representat o representen l’estat a Catalunya, fins i tot sense voler-ho, i això els fa estar entre dues aigües. L’origen del seu problema és que Madrid creu visceralment que el pacte autonomista del pujolisme era el deure de la burgesia catalana i, en canvi, el president Pujol i els seus acòlits creien que era un sacrifici, un mal menor dins la conjuntura històrica. D’aquí ve el dolor del qual Pujol encara fa poesia i politiqueig.

El grau d’implicació amb el món de negocis i el mandarinat polític espanyol van actuar durant més de trenta anys com un acorralament. Per a fer diners, contactes i progressar, la burgesia catalana i l’entorn privat de Convergència no tenien un terreny de joc propi que no fos l’espanyol. El poder que tenien conferit per Madrid era fals, perquè Madrid sempre podia decidir de retallar-lo. El pati del darrere que s’havien construït a Catalunya, amb l’encarnació de l’autoritat que hàbilment va traçar Pujol i que permetia als convergents de fer els gegants colomar endins, se l’havien construït gràcies als votants. Això va originar una dependència amb les bases, i la dependència, una paradoxa letal quan va esclatar el procés: perquè Madrid els continués reconeixent el títol d’amos del colomar s’havien de fer independentistes.

No és exculpatori, però aquest joc de dues bandes és exactament el que permet a molts convergents de creure honradament en la independència, o més aviat de somniar-hi, de fantasiejar-hi, com una utopia, una benzineta sentimental, mentre amb totes i cadascuna de les seves decisions polítiques la fan descarrilar. Per això és tan possible ser víctima de l’operació Catalunya com treballar, de fet, en contra de la independència. Van trair els votants de bon començament? La resposta no és neta ni uniforme. Els més llestos i poderosos, segur. N’hi havia que anaven a remolc i ho intuïen. N’hi havia que tan sols van encallar-se en el cinisme per pura miopia, per mandra, igual com ara hi ha gent profundament independentista, a Junts, que creu que no és incompatible pactar amb el PSC i acusar Esquerra de ser l’home del sac.

Per a gent com Jaume Giró, l’operació Catalunya ensenya que tard o d’hora s’ha de triar entre fer la independència o treballar amb Madrid, i que és una tria absoluta i sagnant. Per a l’independentisme de base, l’aprenentatge és que Madrid és l’espasa de Convergència perquè hi ha una paret: els vots.

La direcció del cop de timó al Regne Unit

El primer ministre del Regne Unit, Rishi Sunak, va aconseguir fa pocs dies de tancar l’acord per a Irlanda del Nord amb la Unió Europa que, després del Brexit, tanta bola havia fet a Boris Johnson i Theresa May. Tot i que el resultat no ha estat ben rebut per al sector més euroscèptic dels conservadors, entre els quals Johnson mateix, que ha dit que li seria molt difícil de votar-hi a favor, el fet cert és que la Comissió Europea ha estat flexible, i que l’acord –el marc de Windsor, n’han dit– pot començar a reduir l’ombra del Brexit en la política britànica, que fa més de set anys que és incapaç de sortir-ne.

Potser per afermar el camí de la norma normalitat “independent”, Sunak ha anunciat aquesta setmana que tenia intenció d’endurir notablement les lleis migratòries. Ha explicat que vol prohibir que els immigrants que arriben al Regne Unit per la Mànega puguin demanar asil. Li portarà dificultats: l’ONU li ha dit que, tal com es proposa la llei, extingiria el dret de cercar protecció al Regne Unit; i la ministra de l’Interior, Suella Braverman, ja ha hagut d’admetre que hi ha més d’un 50% de possibilitats que la nova llei vulneri drets humans.