Òmnium i la trampa del “ni una classe enrere”

Òmnium aixoplugarà la batalla judicial dels pares de l’escola de Canet de Mar contra el 25% de castellà que hi ha imposat el TSJC. L’eslògan que ha triat l’entitat és molt eloqüent, simbòlicament: “Ni una classe enrere.” Hi ressona el cartell de Junts per Catalunya en la campanya de les eleccions espanyoles del novembre del 2019: “Ni un vot enrere”, feia, sota el rostre de Laura Borràs. L’origen de totes dues idees és el càntic amb què les associa tothom, que es va sentir molt sovint al carrer durant la tardor del 2017: “Ni un pas enrere.” Tenint en compte que, fa cinc anys, un pas endavant volia dir confrontació, “ni un pas enrere” volia dir exactament això mateix. Però la força del retruny es va esmorteir a mesura que els polítics catalans no feien res més que passos enrere; i els mateixos que retrocedien aplaudien quan la gent cridava.

L’absorció de la frase per a les campanyes de propaganda d’Òmnium i Junts té contexts diferents, però la intenció de fons és idèntica: modificar el significat de “confrontació” que fins ara s’havia alimentat. Tot i que era una metàfora, amb el “pas endavant” hi havia una certa concreció, perquè l’havien dibuixat els mateixos partits: referèndum, lleis de transitorietat, estructures d’estat, declaració d’independència. Cadascuna de les opcions significava un xoc jurídic amb Espanya. La campanya de Borràs pretenia de capgirar això per informar que, a partir d’ara, la manera d’encarar-se a l’estat era amb els vots, cosa que no tan sols traslladava als votants el pes del torcebraç, sinó que introduïa la part tangible de la confrontació en la legalitat espanyola. No fou pas innocent. La frase completa, en molts rètols, era: “Per la independència, ni un pas enrere.” Cosa que encara sona més estranya, tenint en compte que les eleccions eren al congrés espanyol.

La línia mestra d’Òmnium, en canvi, ha consistit a convertir la retòrica combativa en retòrica de resistència, com li ha acabat passant a la CUP. La combativa sempre té opcions d’anar endavant. Conceptualment, la independència vol dir això: conquerir una cosa que encara no és teva. La resistència pot anar enrere, però no endavant: si no va enrere, és necessàriament estàtica. “Ni un pas enrere” volia dir avançar perquè el procés era un procés. Seguia la lògica acumulativa dels conflictes: cal fer la independència perquè si tornem enrere no tornarem pas on érem, sinó més enllà. “Ni una classe enrere”, en canvi, vol dir mantenir el règim lingüístic que teníem fins ara a les escoles catalanes. Per això el to és defensiu i desatén els problemes d’incompliment sistemàtic que ja tenia la immersió en moltes parts de Catalunya.

En aquest cas, la maniobra encara és més calculada. El nou president de l’entitat, Xavier Antich, que val a dir que ha estat ungit amb el suport d’un 12% dels socis sobre el total del cens, ha posat el focus en el TSJC. “El model educatiu no el decideixen els tribunals, som davant d’una intromissió intolerable i injustificada”, va dir. Però la sentència no és pas un atac esporàdic dels tribunals. Estima un recurs interposat pel govern del PP Mariano Rajoy, i el recurs l’han mantingut el PSOE i Podem, sense que Esquerra els n’exigís en cap moment la retirada per a votar-los, per exemple, la llei Celáa. La campanya d’espanyolització de l’escola catalana és del tot política i ha deixat la immersió a la mercè absoluta del govern espanyol, perquè el TSJC també reconeix que el ministeri té el dret de regular les llengües vehiculars. No és una anècdota reversible. És un avís que qualsevol govern espanyol podrà passar del 25% al 50%, i ens hem quedat sense arguments legals per a protegir la nostra llengua.

La sentència contra la immersió és una mostra ben clara que no n’hi haurà prou de resistir. Però tot l’esforç intel·lectual d’Òmnium s’adreça a estroncar la noció del progrés històric. La romantització de la resistència, que té sentit mentre t’ataquen, es converteix en una apropiació pornogràfica del seu significat quan de resistència no n’hi ha hagut. Per això amplien el focus defensiu i el passen de la nació a la democràcia; i per això amplien la cara de l’atacant i passen de parlar d’Espanya a parlar del feixisme. Centrar-te en el grau d’empitjorament a què podríem arribar és una manera de no assumir les responsabilitats que et pertoquen per fer que les coses vagin millor. És una batalla lingüística molt ben lliurada. Antich ho ha de saber per força. Però l’estratègia d’Òmnium és ambiciosa i ve de lluny. El seu objectiu no és tan sols captar adhesions, sinó redefinir el marc mental en què s’inscriuen els consensos morals a Catalunya.

També és culpa dels tribunals

D’una manera força simptomàtica, l’editorial d’avui del diari Ara reprodueix exactament la retòrica dels consensos i de la resistència. “No estem davant d’un tema menor, sinó del menysteniment flagrant d’un consens que continua sent molt ampli al voltant del català com a llengua vehicular necessitada d’especial protecció en el sistema educatiu”, diu el text. L’editorial serveix per a veure molt clarament cap on porta la proposta discursiva d’Òmnium. Segons l’Ara, la campanya tampoc no és política, sinó judicial, i mig per accident: “Una exigua minoria de famílies, amb el suport de la triple dreta espanyola i d’un ampli cor mediàtic, ha aconseguit decantar la justícia cap a una absurda intromissió lingüística en la vida escolar.”

També admeten que “a les aules d’ESO i batxillerat, malgrat una normalització lingüística que […] sempre s’ha aplicat amb gran –fins i tot massa– flexibilitat, s’ensenya en castellà en percentatges clarament superiors als que exigeix el TSJC”. Però això no significa cap crisi: “Potser no es pot parlar d’emergència sociolingüística, però sí d’una situació preocupant de retrocés”, diuen poc després. Al final, resulta que el problema, ves per on, el tenen els tribunals. “La justícia hauria de fer un esforç d’equanimitat i pragmatisme per facilitar una sortida a aquest atzucac creat artificialment”, reblen. Fins i tot gosen culpar “una llei (la del ministre Wert) que ja no és vigent”, mal que hagi quedat ben clar que la llei Celáa, avalada per Esquerra, en reprodueix exactament l’agressivitat.