El mirall de Girona i l’aspiració de govern del PP català

Les eleccions municipals no seran el final de la dinàmica de blocs. No hi haurà un campi qui pugui d’aliances dissonants. Els blocs hi seran: se’n van engendrant de nous que encara no tenen forma. Simplement deixarà de definir-los l’eix nacional. És imprecís dir-ne “progressistes i conservadors”, o “woke i antiwoke”, o “dreta i esquerra”, però hi ha un polsim de totes tres dicotomies. La qüestió nacional hi tindrà un paper subaltern, subordinat a categories superiors. Travessarà tots els dilemes, però els partits polítics maldaran per aprofitar-ne tot allò que els serveixi per a reforçar-se, mirant de no tractar-la mai com la biga mestra. Junts, que sempre ensuma l’oportunitat, fa una defensa més identitària i visceral del català que no pas Esquerra, però en la gestió els resultats han estat semblants.

Arrossegats pel corrent d’aquest canvi de cicle, el lloc comú que “en les eleccions municipals es voten noms i no pas sigles” no s’acabarà després de la campanya, sinó que a partir d’ara serà una dinàmica molt més estesa. Que es desdibuixin els blocs nacionals d’independentistes i unionistes vol dir també que la marca dels partits vagi perdent no pas força, sinó importància, i que, per tant, en guanyin els candidats i els moviments que ordeixin al seu voltant. N’és un símptoma clar el fet que, a les grans ciutats catalanes, les tres candidatures que podrien marcar un canvi polític significatiu, eloqüent per a la resta del país, són alhora les més transversals i les més individualistes. Xavier Trias, Ada Colau i Lluc Salellas: tres candidats amb més possibilitats que no l’espai que representen.

La candidatura de Salellas a Girona té el suport de la CUP, que va començar com una coalició exclusivament municipalista i, després de perdre’s en la jungla de la Generalitat i la televisió, ara treu el fetge per la boca. La CUP presenta 163 candidatures al Principat, 27 menys que no pas el 2019. El projecte de Salellas, Guanyem, en supera les sigles molt ostentosament. Hi donen suport pesos pesants del socialisme gironí –fins i tot Anna Pagans, ex-batllessa pel PSC, hereva de Quim Nadal–, ex-regidors del PSC, d’ERC i d’Iniciativa i una ex-regidora independent de CiU. En les ciutats grans, la marca de la CUP fa pensar massa en la disbauxa assembleària, i Salellas se n’allunya perquè vol guanyar. Fa quatre anys va ser segon i ja va provar de governar en coalició amb ERC, però el PSC no els va donar el suport gratuït que demanaven.

La fórmula Salellas és poc freqüent en el món cupaire, que tan sovint s’estima més la puresa que pas no l’hegemonia. De fet, la CUP va haver de fer una excepció per avalar que Salellas s’estalviés la limitació de mandats. La raó és que pot guanyar. Si la recepta funcionés podria obrir una porta a una reconsideració estratègica a l’esquerra catalana. La CUP ja ha intentat de créixer més enllà de l’independentisme. Fa tres anys, Dolors Sabater, ara diputada, ja va dir que aspiraven a “construir un front ampli de futur” i que “hi ha un federalisme que suma amb l’independentisme”. El cas de Guanyem Girona és particularment gironí, però també ho era la coalició entre Junts i el PSC, que hi governaven plegats fins a l’aplicació del 155, i ara sembla que es podria repetir i, fins i tot, estendre a Barcelona. El triangle ERC-CUP-Comuns pot omplir-se de contingut si la parella Junts-PSC pren força.

Quan Junts va abandonar el govern de Pere Aragonès, els convergents d’ordre es van posar les mans al cap. Els qui esperaven arraconar Laura Borràs, també. La sensació era que Junts s’havia engegat un tret al peu perquè no tan sols havia abandonat el poder, cosa sempre contraproduent, sinó que s’havia quedat sense socis potencials, perquè l’únic que tenia eren els republicans. Amb prou feines ha passat mig any i no tan sols flirtegen Xavier Trias i Jaume Collboni. El candidat del PP a Barcelona, Daniel Sirera, també diu públicament que, amb un grapat de condicions, s’avindria a investir Trias i fins i tot a governar-hi. No és una ximpleria, ni un detall menor. La mort de Josep Piqué ha despertat una mena de seguidisme retrospectiu. Fins i tot entre l’independentisme hi ha qui n’ha lloat que fos l’únic dirigent del PP amb una proposta per a Catalunya.

Els nous blocs són en construcció. Per a molts votants de Junts seria indigerible segons quin pacte amb el PSC. Encara més amb el PP. Amb el PP dels últims anys, almenys. Però els partits canvien: el PSC actual també seria inimaginable per a Pasqual Maragall. Els partits canvien i les circumstàncies, també. Un PP fent tenalla amb Vox no és igual que un PP en gran coalició amb el PSOE. Alberto Núñez Feijóo, que ja havia parlat de bilingüisme cordial, va dir sobre Piqué: “Ens unia aquesta manera de veure Espanya que prefereix construir ponts entre diferents sensibilitats en lloc de consolidar els murs.” L’altre dia, a Castelldefels, va pronunciar un desig com si fos una profecia: “Un dia, el PP serà clau per a la governabilitat a Catalunya.”

Només un petit gest

Per primera vegada d’ençà que va començar la guerra, el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, s’ha reunit avui –per iniciativa seva, després de dos mesos d’espera– amb el president xinès, Xi Jinping. El to de Zelenski després de la trobada, que ha estat llarga, ha estat conciliador i diplomàtic: “Hem donat un impuls al desenvolupament de les nostres relacions bilaterals.” Però Xi no rema per frenar la invasió, i això d’avui ha estat tan sols un petit gest, tot i que a poc a poc n’ha anat fent més. Amb una de freda, sempre en vessa una altra de calenta. Ara s’ha reunit amb Zelenski, però el mes passat es va reunir amb Vladímir Putin a Moscou, per exemple. Va elaborar un pla de pau en dotze punts, però tan ambigu i difús, que totes dues parts l’han refusat. I fa tot just uns dies, l’ambaixador xinès a París va causar una crisi diplomàtica quan va dir que els estats que s’havien independitzat de la Unió Soviètica “no tenen estatus efectiu dins el dret internacional perquè no hi ha cap acord internacional que concreti el seu estatus com a països sobirans”. El govern xinès va haver de sortir a rectificar i dir que respectava la sobirania d’aquests estats.