27.04.2022 - 19:50
Era el curs més obvi de les coses, que el govern espanyol acabés defensant l’espionatge. “Què ha de fer un estat, què ha de fer un govern, quan algú vulnera la constitució, quan algú declara la independència, quan algú talla les vies públiques, fa desordres públics, quan algú té relacions amb dirigents polítics d’un país que envaeix Ucraïna?”, s’ha demanat avui Margarita Robles, la ministra espanyola que controla el CNI. No és cap sortida de to. Esquerra, Junts i la CUP s’han estimat més de comprar el marc mental de Podem, assumint que hi ha una diferència entre les “clavegueres de l’estat” i l’estat en si, i assumint que el problema no és pas nacional sinó de qualitat democràtica. Una volta Madrid ja ha vist que, amb aquest esquema, l’escàndol no sortia de les tertúlies i que la gent romania plegada de braços, què havia de fer? Aprofitar-ho.
Aquesta mena d’escàndols serveixen per a estirar el consens de la normalitat política en un sentit o en un altre; en el sentit de qui sigui més hàbil. La idea més important que mira de sembrar la intel·liguèntsia de la nova Catalunya autonòmica és que la independència no és possible, ni desitjable, perquè Espanya sempre serà molt més forta, perquè és un estat, i el primer deure d’un estat és protegir-se, i aquí vivim molt bé i els costs que tindria la independència és de fanàtics voler-los pagar. Sota aquesta premissa es desplega tota la resta. Si la Moncloa pot fer servir Pegasus per justificar que és lícita qualsevol acció que emprengui per a frenar l’independentisme, ho fa. Per què no ho hauria de fer? Cap polític independentista no ha procurat d’oferir un relat alternatiu que topi amb la idea de l’estat que es defensa, perquè han adoptat el relat de la part de l’estat que fa veure que no ho és.
Robles s’aprofita d’una literatura del poder que confon –expressament– el fet que un estat tingui el monopoli de la força amb l’ús que una democràcia pot fer d’aquesta força. És clar que un estat és qui té el monopoli de la força en un territori concret: és qui té darrere les lleis, l’exèrcit i la policia. Però el sistema democràtic europeu, i els mecanismes de justícia internacionals, mal que estiguin afeblits, marquen encara els límits entre allò que poden fer els estats i allò que no han de fer les democràcies. No és pas un detall menor que el reportatge de The New Yorker amb què va esclatar tot es digui “Com espien les democràcies”, i no pas “Com espien els estats”. Ni tampoc fou una simple trivialitat que Robles digués que no coneixia un dels mitjans més prestigiosos del món. Era un esgarip, un esgarip per la contradicció entre el codi moral de la revista i el que Espanya fa servir contra Catalunya.
Si volguessin fer prosperar la causa, Esquerra, Junts i la CUP haurien posat tots els esforços a convertir Espanya en un problema europeu, perquè Pegasus, com l’exili, demostra que Madrid només pot reprimir l’independentisme si s’alinea amb els estats del món que menys garanteixen els drets democràtics. Però això, és clar, significaria atiar un conflicte que ells també volen defugir. L’independentisme no pot reaccionar com un bel astorat davant la Pasqua quan es consolidi la versió que aquests espionatges tenien aval judicial –una versió que de moment ha explicat El País amb una exclusiva en què, ves per on, es remet a fonts pròximes al CNI. L’estat espanyol farà tot allò que calgui, i ho justificarà quan calgui, perquè és al seu abast. La diferència la determinarà l’independentisme si és capaç d’allunyar Espanya dels estàndards democràtics. I això es fa essent fort i confrontant.
La invasió d’Ucraïna és un punt d’inflexió. Si el control democràtic ja era ben pobre a Brussel·les, incapaç de contenir els excessos de Polònia i d’Hongria, encara ho serà més ara que la nova guerra freda anirà prenent cos. El món avança cap a una conflictivitat com més va més descarnada. Això ens porta a una cruïlla: o arriba abans un enfortiment de la democràcia, per mitjà del qual l’autodeterminació faci forat, o arriba abans la consolidació del model hongarès, en què la democràcia ja no té força contra la jungla de la subsistència material. Aquesta segona hipòtesi, que és la probable, fa que tot depengui de com n’estigui, de derruït, l’independentisme quan ja s’hagi quedat sol davant el món.
La tempesta de Macron i Biden, pròxima estació
Bon punt superada, diumenge, la por d’una victòria imprevista de Marine Le Pen, el rellotge s’ha tornat a engegar. Emmanuel Macron ha guanyat la segona tanda de la primera tanda, però el 12 i el 19 de juny hi ha les eleccions legislatives que decidiran quin marge de maniobra té per a governar. I se li presenten molt més complicades que no pas fa cinc anys, quan l’impuls de la campanya li va donar una folgada majoria que li ha permès fins ara de fer i desfer –amb una participació baixa, tot sigui dit, del 43% a la segona tanda. Ara els conservadors i els socialistes, que llavors varen ser segons i tercers, han perdut molta pistonada, però el Rassemblement National de Le Pen i la França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon porten l’embranzida forta d’haver estat a punt. Tots dos han començat a fer campanya, lluny de rendir-se.
Als Estats Units, Joe Biden pateix del mateix mal. El 2020 va salvar la majoria al congrés i, més important, al senat, gràcies a dues eleccions sorprenents a Geòrgia; una majoria que allí és decisiva per a aplicar les mesures del govern. Però el 8 de novembre hi tornarà a haver eleccions legislatives, i els sondatges diuen que el president la ballarà magra. Aquest any i mig de mandat les coses no han anat com Biden esperava i a més ha topat amb l’oposició interna dels senadors més moderats del seu partit, que li han impedit d’acomplir el programa –vagament– progressista que havia promès. El seu estat de salut és la mare de tots els rumors i els demòcrates no s’acaben de cohesionar. Tant Biden com Macron han funcionat com a productes electorals del mal menor, però ara ve quan les coses se’ls poden començar a complicar de debò.
