El riu sec de l’antifeixisme d’Esquerra

Esquerra Republicana ha proposat, per a les municipals, un “compromís antifeixista” per a no pactar ni amb Vox, ni amb Ciutadans, ni amb el PP ni amb Valents, ni acceptar-ne els vots per a la investidura. La proposta és un avançament editorial de la pressió que els republicans faran a Xavier Trias perquè prometi de no ser investit amb els vots de Jaume Collboni i, sobretot, del popular Daniel Sirera. No se’n sortiran: tots els independentistes de Junts als quals els podria importar amb qui pacti Trias ja han activat el mecanisme mental del mal menor. Per què haurien de votar el candidat de Santi Vila i Miquel Roca però indignar-se perquè l’investeix un advocat moderat del PP? La cosa interessant no és la proposta en si, sinó que mostra com a Esquerra se li cova l’arròs.

En realitat, Esquerra es comença a frisar per si no ha ajustat prou els tempos amb què volia construir la seva hegemonia. Oriol Junqueras va deixar que el partit es rendís més de pressa que el país, i el pròxim cicle electoral pot començar a mostrar que va córrer massa.  Després que els blocs s’extremessin el 2017, Madrid i la Generalitat necessitaven un pont per a reconciliar els votants i explotar el fantasma d’un conflicte civil. Si fa quatre anys va enviar Ernest Maragall a l’Ajuntament de Barcelona, no va ser tan sols per a seduir els votants socialistes de la ciutat. Hi havia un missatge generacional, de sentit històric, que només Esquerra podia reconnectar el vell món amb el nou, perquè era l’únic partit independentista amb experiència en el no nacionalisme i, per tant, l’únic que podia fer de pont.

Esquerra era al lloc idoni per a fer aquest paper. El problema és que qui el fa depèn massa del moralisme i massa poc del principi de realitat, perquè l’objectiu a curt termini és canviar la consciència política dels votants i no pas executar un programa. Esquerra ha volgut ser el centre de la refundació política catalana servint-se d’un discurs moral, però ara la moral pesa menys que mai en el debat, perquè la consciència ja s’ha canviat –si més no durant uns quants anys–, el resistencialisme ja no forma part de la política institucional i els més de 700.000 independentistes a l’abstenció creixeran en les següents eleccions al parlament. Dels quatre grans candidats a Barcelona, Maragall és potser el més intel·ligent i el qui més idees té per a la ciutat, però és un bon exemple que haver corregut massa, paradoxalment, li ha fet perdre el tren.

Va ser Junqueras que es va inventar Trias com a candidat. Maragall va fer curt el 2019, quan encara hi havia una certa expectativa sobre què podia construir Esquerra. Avui, a banda l’edat ja més provecta de Maragall, l’estratègia dels republicans ja ha mostrat les costures. En el nou cicle electoral, que inclourà les municipals però també o bé el final de Pedro Sánchez o bé la seva consolidació, es decidirà la forma del nou consens espanyol: com és d’ínfim l’espai que hi ha per a la democràcia, quins partits queden dins i quins fora, i quina proposta hi ha per als joves i per als catalans. Si Esquerra l’encara recorrent a l’antifeixisme, cada vegada amb el broc més gros, just en el moment que la política de blocs s’acaba tant aquí com a Madrid, senyal que ja no poden fer el paper de pont. El riu s’ha assecat.

Macron es llança a la piscina

Sense la pressió d’una reelecció a la vista, perquè no es podrà tornar a presentar a les eleccions presidencials franceses el 2027, Emmanuel Macron ha decidit de prémer l’accelerador fins al fons. Si hom l’ha de recordar com un president repel·lent, arrogant, elitista i servent fidel de les oligarquies econòmiques, bé, però en cap cas no passarà per l’Elisi sense deixar-hi la seva marca. Avui ha decidit de fer ús de l’article 49.3 de la constitució, un procediment excepcional que menysté els filtres parlamentaris per aprovar la seva polèmica reforma de les pensions. Els punts més criticats de la reforma són l’endarreriment de l’edat de jubilació, de seixanta-dos anys a seixanta-quatre, i l’ampliació del període requerit de cotització per a rebre la pensió completa.

L’excusa de Macron ha estat d’evitar la inestabilitat que hauria originat una derrota parlamentària, però els carrers de l’estat francès ja s’han començat a omplir de protestes. La intersindical ha convocat vagues i manifestacions per a dijous vinent i els partits de l’oposició a l’Assemblea francesa han anunciat diverses mocions de censura contra el govern de la primera ministra, Élisabeth Borne. Si en reïx cap, Macron haurà de convocar eleccions legislatives i podria encarar un mandat molt complicat, amb una majoria encara més afeblida que no pas la que té ara.