Els llimbs del TSJC que estrenyen el cercle

En la interlocutòria de la setmana passada, el TSJC tornava a concentrar la pressió contra el Departament d’Educació, que ha mirat d’espolsar-se les puces del damunt i passar-les als mestres. A més de dir que “les iniciatives desplegades per la Generalitat no tenen un resultat concret que es projecti ara per ara en l’activitat dels centres”, diu que el conseller Josep Gonzàlez-Cambray no pot deixar-ho tot en mans de les direccions, perquè els projectes lingüístics de cada escola són “instruments merament programàtics i de validesa interna a cada escola que no tenen capacitat jurídica de condicionar el règim jurídic de l’ús vehicular de les llengües oficials en el conjunt del sistema educatiu, que és allò a què es refereix aquesta sentència”. Aquest reconeixement presumpte de la responsabilitat del conseller en la matèria és un parany polític, un miratge perquè restem atrapats entre la inacció i l’acatament cru de la sentència.

L’objectiu és que arreli la idea que tal volta fóra bo i assenyat d’aprofitar la sentència. Però el tribunal ja va dir explícitament que no hi pot haver cap dubte sobre la legitimitat del Ministeri d’Educació espanyol a l’hora de regular les llengües vehiculars en l’ensenyament a Catalunya. I la llei Celáa, com hem explicat a bastament en aquest diari, també hi dóna cobertura, perquè diu que les administracions educatives –cosa que també inclou el ministeri– són competents per a establir aquesta regulació. Acatar seria fugir d’estudi, xutar la pilota endavant. La sentència no diu ben bé que el 25% de l’ensenyament a Catalunya s’haurà de fer en castellà. Elimina la condició d’única llengua vehicular per al català, diu que el castellà també ho ha de ser i estableix que totes dues s’han de fer servir a classe “en els percentatges que es determinin, que no podran ser inferiors al 25% en un i altre cas”.

El tribunal reconeix els deures de Gonzàlez-Cambray, però no concedeix pas la legitimitat exclusiva de la Generalitat per a regular res, tan sols per a fer complir la llei. És una manera de dir al govern que ja tan sols té marge per a fer de policia d’allò que dicta la justícia espanyola o bé desobeir. Cal desterrar la llegenda argumental que la sentència és de rebot beneficiosa perquè permet de consolidar el 75% de català, que en molts llocs ja no es complia fins ara. El TSJC ha jugat a definir una ambigüitat en què per múltiples bandes pot anar erosionant els percentatges de català. La interlocutòria ordena a Gonzàlez-Cambray que “dicti les instruccions i n’estableixi les garanties de control”, perquè l’empeny a pronunciar-se sobre el règim jurídic general, però també diu que els projectes lingüístics “tenen validesa interna a cada escola”. A qui donarà la raó, el tribunal, si tot de centres fan servir la llei per a determinar que hi ha d’haver un 75% en castellà i un 25% en català, o bé mig i mig? O bé si ho fa un futur govern espanyol?

Fins i tot en el supòsit que la Generalitat acatés orgullosament la sentència i mirés d’imposar així un 75% de català, tindríem exactament el mateix problema que al començament. Vist que fins ara ja no es complia la llei, segons la qual el català havia de ser l’única llengua vehicular, quina capacitat de coerció tindria el departament per a fer complir aquests percentatges, si quan tenia la llei a favor ja no ho havia fet? No és cap laberint jurídic perquè no hi ha sortida: és un acorralament polític. I si les hores en català són acorralades en totes les opcions llevat que el govern planti cara, és que ha de plantar cara. El problema no són els percentatges, sinó tot el camí que hem anat cedint fins ara, i que ha fet que l’esperança –l’esperança més realista– sols recaigui en els mestres.

Tambors tímids al Bàltic

L’OTAN ha començat avui una sèrie d’exercicis militars a Estònia, amb vora quinze mil soldats i amb la participació de tropes finlandeses i sueques com a element destacat. La maniobra es fa en una àrea estratègica que precisament quedaria gairebé tota controlada per l’OTAN si Finlàndia i Suècia acabessin entrant a l’aliança atlàntica. Els governs de tots dos estats n’han formalitzat la intenció aquests últims dies. La situació treu de polleguera el president rus, Vladímir Putin. Avui ha rebaixat la tensió geopolítica, tot dient que aquestes adhesions no serien pas cap amenaça directa per a Rússia, senyal que podria acceptar-les sense represàlies bèl·liques. Però de fons ha deixat caure un dels arguments que se sentien unes setmanes abans de la invasió d’Ucraïna: Rússia no té cap problema ni amb Finlàndia ni amb Suècia, diu, però si l’OTAN continua establint-se militarment prop de les seves fronteres caldrà una resposta ferma.