La llengua, “al final de l’escapada”

Carlos Carrizosa ha dit avui que la posició del govern amb el català “ja és indefensable, han arribat al final de l’escapada”. Ciutadans és minoritari a Catalunya i fa aigües per tota la península, a punt de l’estocada final. Ara els seus diputats sonen ridículs i és molt fàcil riure-se’n. El president Aragonès li ha dit que “una mica d’humilitat li convindria”, que té “un desconeixement absolut dels mètodes educatius a les escoles catalanes” i que el seu model és “del passat”. Minuts abans, Pedro Sánchez ha fet a Madrid la mateixa befa amb Edmundo Bal, que li retreia la destitució de la directora del CNI: “Deu ser força frustrant sentir-se tan bo i tan poc reconegut quan es presenta a les eleccions.” Riallades. Més tard hi ha tornat Félix Bolaños, mà dreta de Sánchez, en resposta a Macarena Olona, de Vox: “Veig, senyora Olona, que continua per aquí. No està prou convençuda que les coses li vagin bé a Andalusia? Farà com Edmundo Bal?” –Bal es va presentar a les eleccions madrilenyes i no fou elegit, però continua al congrés.

Tota aquesta mofa –barata, petita i abusadora de qui més ha fet el ridícul– se’ls girarà en contra tard o d’hora. Als uns i als altres. Avui, tots plegats, agombolats sota el paraigua de la gran coalició de l’estabilitat espanyola, poden presentar Carrizosa i Bal com uns folls pobres i esparracats, que prediquen al desert perquè la seva radicalitat és d’una altra època, d’abans que les coses tornessin a lloc. S’equivoquen. Ciutadans és fora del consens polític que s’ha definit després del procés, però no pas del moment històric, que li dóna la raó. La immersió lingüística, que fou un dels seus objectius fundacionals, ja és absolutament debilitada. Quan, aquesta setmana, el TSJC ha ordenat l’execució de la sentència del 25%, ho ha fet gràcies a una demanda de l’Asamblea por una Escuela Bilingüe, una entitat instrumentalitzada pel PP i Ciutadans, malgrat que la resolució diu que els partits no tenen legitimitat per a demanar-la –ho explica molt bé Josep Casulleras en aquesta peça.

Aragonès pot menystenir-lo, tothom pot nafrar la ferida de Ciutadans, però té raó Carrizosa quan diu: “La societat civil, des del manifest dels 2.300 a l’Asamblea para una Escuela Bilingüe, ha aconseguit dels jutges allò que el Partit Popular i el Partit Socialista […] no han volgut fer en quaranta anys.” El missatge que ens envia Carrizosa és que la Generalitat està tan desarmada que ja no cal desmantellar la nació catalana des dels escons, ni encara menys des de les majories. N’hi ha prou amb els tribunals, la premsa i la policia –ell en diu “la societat civil”. Per això l’il·lustre diputat ha subratllat que Espanya no està satisfeta ni tan sols amb la reforma de la llei de política lingüística, que reconeixeria el castellà com a llengua vehicular per primera vegada. “El tribunal ja els ha advertit, en el seu fonament jurídic segon, que no val aquest nyap polític i jurídic que s’han empescat amb el PSC i els comuns. Que allò que val és que el conseller dicti d’una vegada les instruccions i les faci complir.” Qui és, que riu, en realitat?

Aquests independentistes que diuen que no hi ha res a fer, que hem d’acatar la sentència i aguantar com puguem s’haurien de demanar com és que Ciutadans ja no té els vots, però, en canvi, el seu programa és el que s’aplica. És un símptoma que la política autonòmica és ficció. Havent deixat tot el marge a Madrid perquè l’estat, mitjançant els socialistes, defineixi la neutralitat, només hem aconseguit que la manera de resistir –a les escoles, a tot arreu– s’allunyi progressivament de la idea de correcció política de Catalunya. Les maneres que caldran per a defensar-se s’aniran considerant més radicals, i així esperen enfonsar-nos en un dilema asfixiant, entre l’espanyolització passiva, camuflada de sentit comú, i la conflictivització permanent. Ciutadans ja no té els vots perquè és la veu de l’ocupació, com abans ho era Pablo Casado i com també ho és Vox. I l’ocupació no es consolida amb la radicalitat sinó amb la moderació que la legitima. Cada vegada que ens en riguem perquè són minoritaris, haurem de recordar que com més va més minoritari és l’independentisme rupturista, i fins a quin punt això ens deixa indefensos.

El procés ja va ensorrar el castell de cartes de la transició i va fer miques el sistema de partits. Els autonomistes clenxinats poden confiar que tot s’ha arreglat. Però la nova onada de conflicte nacional, que arribarà, ho arrasarà tot amb molta més força encara, perquè el regust de la derrota és molt més fresc, haurà passat molt menys temps que quaranta anys, i els fonaments de la nova transició són molt més flonjos.

“Comunitat política europea”

A mesura que s’estanca la guerra, baixa el rèdit polític que en pot treure la Unió Europea, i les grans proclames que féu al començament de la invasió es refreden. La irresponsabilitat geopolítica de Brussel·les, inconsistent i oportunista, va quedant retratada. Abans-d’ahir, el president francès, Emmanuel Macron, que ha estat l’únic dirigent una mica mesurat amb el conflicte, va proposar de crear una “comunitat política europea” per a aixoplugar sota el paraigua polític del continent tot d’estats que no són membres de la Unió però que teòricament en comparteixen els valors. Com Ucraïna –després d’haver temptat el president Volodímir Zelenski amb la incorporació total a la Unió. Aquesta mena d’aliança inclouria també Geòrgia i Moldàvia, per exemple, però també es podria estendre al Regne Unit. Mentrestant, Suècia i Finlàndia podrien formalitzar aquesta setmana els tràmits per adherir-se a l’OTAN.