De debò hi ha en joc la carrera política de Borràs?

Per a la presidenta Laura Borràs, lliurar batalla fins a l’últim alè podria ser la manera més eficaç d’acabar amb el cap en una safata de plata. Si tot el debat es condensa en ella d’una manera tan personalíssima com s’ha vist aquests últims dies, hi haurà un moment que per a tothom serà més còmode deixar-la sola i fer-la caure que no pas entrar en una cadena de retrets moralistes. Ho acabem de veure amb Mónica Oltra i Boris Johnson, i és la manera com els partits independentistes han anat encoixinant la repressió d’aquests últims cinc anys. Els aliats de Borràs centren la mirada en Esquerra Republicana perquè calculen que, en una situació límit, pagarà el preu d’apartar-la. La mirada intel·ligent, en realitat, s’hauria de centrar en Junts. Esquerra no ha pagat mai cap preu per haver impedit la investidura del president Puigdemont, ni tampoc per haver accedit a retirar l’escó del president Torra, que eren qüestions d’una literatura molt menys complexa. Per què l’hauria de pagar ara, si fins i tot entre els votants de Junts hi ha recel sobre l’actuació de Borràs?

La pregunta que tal volta s’hauria de fer la presidenta és com hauria pogut fer que la seva situació, a més d’un terrabastall, fos un problema polític de debò. És igual que demanar-se com hauria pogut fer que la percepció generalitzada fos que hi ha alguna cosa més en joc, a banda la seva carrera política. El portaveu de Junts, Josep Rius, ha tocat avui el moll de l’os: “La millor manera de prestigiar el parlament és defensar-lo dels embats judicials.” D’embat judicial, en aquesta legislatura, ja n’hi ha hagut un de clamorós, que fou la inhabilitació del diputat Pau Juvillà per haver penjat quatre llaços grocs al balcó; i després encara un altre, la delegació del vot del conseller Lluís Puig, que el Tribunal Constitucional espanyol va anul·lar fa un parell de setmanes perquè és a l’exili. En tots dos, la responsable màxima de defensar el parlament i la seva sobirania va ser justament Borràs, que a banda de presidir-lo havia promès que els protegiria fins al final. Juvillà ja no és diputat i el vot de Puig és un misteri, de moment fet tan sols de paraules.

Borràs té una base d’acòlits molt fervent, però poc més que això. Ni tan sols li resta el múscul del seu partit. Què pensa Borràs al marge de la independència, sobre la qual tampoc no se sap ben bé què pensa, perquè tot allò que ha fet des que té un càrrec s’ha contradit amb allò que diu que pensa? Imaginem que hi acaba havent una conxorxa transversal per aparcar-la, que aquesta conxorxa origina una onada considerable de suport a Borràs, que Borràs, disgustada amb el seu partit, l’abandona, i que finalment l’absolen. Aquella porció de capital polític, per a què serviria? Si a partir d’allí s’engendrés un quart espai independentista, què podria fer-hi Borràs que no hagués pogut fer ja, al capdavant de Junts? I si, en una altra hipòtesi, Borràs romangués a Junts i aguantés prou ferma, aguantaria per a fer-hi què? És raonable de pensar que hi ha un biaix persecutori contra Borràs, però el problema de la presidenta, un problema indissociable de la crisi a què s’encara, és que políticament ja no significa res.

Lliçó britànica

La contesa interna del Partit Conservador britànic per a substituir el primer ministre, Boris Johnson, és una estripada per als prejudicis, una bona lliçó tant per a la progressia europea com per a la classe política catalana. En primer lloc, perquè entre els candidats preferits hi ha tres dones, una de les quals d’ascendència nigeriana –Kemi Badenoch, que aquests últims dies ha vist créixer el seu suport entre la facció més conservadora del partit perquè s’ha oposat a les polítiques d’identitat–, i quatre homes, un dels quals d’ascendència índia –l’ex-ministre de Finances Rishi Sunak–, un altre d’ascendència paquistanesa –l’ex-ministre de Sanitat Sajid Javid– i un altre d’ascendència kurda –Nadhim Zahawi, que ha substituït Sunak després de la seva dimissió. La lliçó per a Europa, a banda la diversitat pràctica, natural i sense fer-ne bandera, és també per a la dreta, molt més rígida. La lliçó per a tothom, però especialment deliciosa per a Catalunya, és que al marge de personalismes, la discrepància essencial divideix aquests dies els candidats que diuen que apujaran imposts i els qui diuen que els abaixaran.