Se li escapa el riure

El 17 de setembre passat, Jordi Sànchez va disculpar Esquerra Republicana quan els noms de Junts van ser vetats a la taula de diàleg. No tenia cap sentit que ho fes: si Sànchez deia –i es creia– que ells s’atenien a l’acord i Esquerra els demanava que proposessin uns altres noms, no hi havia manera de justificar-los. No podia ser que no s’esberlés del tot la confiança. Però unes hores abans, al matí, havia semblat que a Junts li fallava el càlcul. Has de tenir certament poca força per a perdre un torcebraç contra el president Aragonès, però la maniobra de Junts era estranya, i la pregunta d’Esquerra era bona. Si havien fet un pacte de govern en què es comprometien a donar dos anys de marge a la taula, recels a banda, per què ara no s’hi asseien? I per què feia dies que els portaveus de Junts en renegaven obertament, titllant-la de farsa, posant-hi bastons a les rodes? “Junts assumeix que la mirada estratègica d’Esquerra ha de tenir un recorregut”, havia dit Sànchez mateix al maig, quan va signar l’acord. La posició de Junts tenia el sostre molt baix, i semblava que les úniques opcions fossin trencar el govern o canviar de noms.

Com que Sànchez és intel·ligent i té el cinisme esmolat i sobretot una calculadora de cadires eficient, va mirar d’esmenar-ho més tard desplaçant la culpa al PSOE. Com a resposta també coixejava: si els socialistes no et volen a la taula perquè els fas nosa i el teu president no t’hi defensa, no és el teu president, i no hi hauria d’haver res més a discutir. Més encara si la taula es reuneix igualment sense tu. Però després d’unes hores de declaracions erràtiques, Sànchez havia trobat, al capdavall, una manera d’evitar la disjuntiva. Si el problema el tenien amb el PSOE i prou, no calia proposar uns altres noms ni trencar el govern. Era inconsistent, però a tothom li feia massa mandra l’enrenou d’unes noves eleccions, i per a Junts era massa car cedir. De manera que, com sempre en la política catalana, es va fer el pacte tàcit en què la lògica no és llei i les coses no volen dir allò que volen dir. Va ser molt divertida la resposta de Sànchez quan li van demanar si considerava que Esquerra havia estat deslleial. De cap manera, va dir, “si jo digués que Esquerra ha estat deslleial, ens n’hauríem d’anar del govern”. Si ho digués! Era com un personatge de P. G. Wodehouse declamant: “Estimada, he vist com us palpàveu amb aquell senyor, però si jo digués que m’heu estat infidel, ens hauríem de divorciar!”

A Sànchez cal llegir-lo sempre a l’inrevés perquè és així com s’entén què vol dir de debò. En la resposta al famós article definitiu d’Oriol Junqueras, per exemple, li deia: “El Primer d’Octubre no va ser un error!” I semblava que li digués com un retret, per a defensar el referèndum, però en realitat li deia: el Primer d’Octubre no havia de ser un referèndum, sinó una excusa, no te n’atribueixis tu tot sol el mèrit! Sànchez és com un fill a qui enxampes una mentida i se li escapa el riure, però és tan descarat que la diu més fort perquè entenguis que és capaç d’aguantar-te la mirada, i així redefineix el grau de cinisme que és permès en la conversa. Per això, aquesta naturalització de viure en una mentida, com un matrimoni acabat que tan sols fingeix, no és una mera exhibició de cinisme. Té un sentit polític. Sànchez sabia perfectament què feia, aquell 17 de setembre, tal com ho sap sempre: assegurar-se que tothom havia entès que les discrepàncies amb la taula de diàleg no serien motiu de divorci. Que amb la teva mare hem fet un pacte de silenci.

Amb les setmanes, Junts ha consolidat el discurs que els han vetats a la taula de diàleg perquè mai no hi ha hagut la intenció real de considerar-hi l’amnistia i l’autodeterminació. Com més va més s’allunya Junts de la taula i més durament la crítica, sense conseqüències per a l’estabilitat del govern. S’ha vist molt bé aquest cap de setmana, arran d’una entrevista a l’Ara en què Junqueras deia: “És paradoxal que Junts no vulgui asseure’s a la taula de diàleg.” Sànchez li va respondre: “Entrevistes com aquestes no ajuden la unitat de l’independentisme. Potser alguns incomodem perquè ni amnistia ni autodeterminació no seran el motiu del diàleg.” Arran d’un documentari lamentable del 30 minuts en què enaltien la taula com a esdeveniment polític, el diputat Francesc de Dalmases, repiulat per Elsa Artadi, deia: “Per molta propaganda que feu servir, no hi és Junts, no hi és la CUP, no hi ha mediador, no hi ha autodeterminació, no hi ha amnistia… La taula de negociació no existeix.”

Sembla com si tots ells diguessin que la taula de diàleg és una farsa perquè no tenim incentius per a forçar l’estat a negociar, cosa que seria molt ben dita. Però és justament aquest el problema. Segons l’acord de govern amb Esquerra, tots dos havien de provar la taula de diàleg durant dos anys, germans dem-nos les mans, i si fracassava provarien llavors la confrontació. Perquè renegar del diàleg fa inevitable la confrontació. Però mai no els ha convingut d’escenificar que proven de debò la via dialogada, ni a Esquerra ni a Junts, perquè d’aquesta manera tindrien més pressió per a provar de debò la via de la confrontació, d’ací a dos anys, quan inevitablement la taula es floreixi. La lògica diu que no és que Junts no s’hi assegui perquè no hi creu i la vulgui fer fracassar. És que no s’hi asseuen perquè Esquerra tingui una excusa per dir que no ha funcionat, i d’aquesta manera ningú no hagi d’afrontar les conseqüències. Ni els uns, ni els altres. El discurs de la direcció de Junts sempre ha estat una contradicció extravagant, però, d’ençà que hi mana Sànchez, ha esdevingut el motor estructural del partit. Tal com al seu secretari general, a Junts també cal llegir-lo a l’inrevés. Contra més rupturisme abanderen, més compacten. Oi que us sembla que anem a València? Doncs anem a Perpinyà. “No, però és que per aquest camí us acosteu a València!” No, no, creu-nos: anem a Perpinyà.

Il·legal

Francesc-Marc Álvaro és com Quique Setién, perquè mira de ser cruyffista i dur sempre la pilota al camp del rival –però per a lliurar-l’hi. Els independentistes penedits, que tan curosament va descriure Joan Ramon Resina en aquest article, ja fa temps que tan sols volen la bola per a desinflar-la i així redimir-se dels errors que suposadament van cometre. Per això, sense deixar de considerar-se’n, capgiren els arguments que van dur-los a ser els més ferms per anul·lar-los per dins, com si els escuressin.

Álvaro va escriure abans-d’ahir un article a La Vanguardia en què parlava del referèndum “il·legal però pacífic” del Primer d’Octubre. Mirava de reescriure la història explicant que la repressió aquell dia va servir per a comprovar “que els dèficits històrics […] erosionen el nostre present”. Els dèficits podrien ser l’ocupació espanyola, però segons Álvaro són “haver arribat tard a la modernitat i a la democràcia”. És un intent de circumscriure el conflicte català a les ferides obertes del franquisme, que han causat petites fuites de qualitat democràtica. És allò mateix que fan els partits independentistes per desatendre’n el component nacional.

Més endavant ho torna a fer, quan critica que no pot ser que l’independentisme estigui espantat de la policia, d’allò que implica dirigir una policia. A parer seu, no ens agrada la policia perquè ens relliga amb “la memòria de la repressió franquista associada a policies amb mentalitat d’ocupant”. Atenció: no és l’estat, que ens ocupa, ni tan sols són els policies, que físicament ens ocupen, no, és una cosa que tenen al seu cap. Que van tenir al seu cap, més ben dit, durant la dictadura.

Álvaro criticava que tinguéssim por de dirigir la policia, molt bé. Però ho deia perquè l’independentisme elabori una política de defensa i de seguretat desacomplexada que serveixi per a acostar-nos a la independència? Sembla que no. La seva tesi és que “som una societat que no ha entès la mecànica del poder”. I quan un independentista penedit diu que la resta d’independentistes “no entenem el poder” en realitat et vol dir que ni tu ni la teva causa no valeu prou; “no entens el poder” vol dir “no estàs capacitat per a prendre’l i fer-lo servir, deixa que continuïn manant ells”.

Problemes per a Bolsonaro

El president del Brasil, Jair Bolsonaro, està com més va més acorralat. Aquesta setmana ha rebut un suport important: el de l’ex-president dels Estats Units, Donald Trump. “És un gran president i mai no deixaria a l’estacada la gent del seu país!” Bolsonaro confia que un impuls internacional pot anar-li bé perquè a casa tot s’enfonsa. Lula da Silva, l’empresonament improcedent del qual va servir ara fa tres anys a Bolsonaro per atènyer la presidència, li porta més d’un 20% d’avantatge en la immensa majoria de sondatges per a les eleccions que es faran d’ací a un any.

Ahir mateix, els senadors brasilers van votar per imputar-lo per múltiples delictes, incloent-hi crims contra la humanitat, arran la gestió negligent de la pandèmia de covid-19. Al Brasil, la malaltia ha deixat 600.000 morts i ha estat una de les causes de la baixada en picat de la seva popularitat. No sembla que la imputació arribi enlloc, perquè el fiscal en cap que l’ha d’atendre és de la confiança del president. Bolsonaro ha alimentat el negacionisme durant tota la pandèmia, i es va presentar en una manifestació contra el confinament, dictat pels governadors, durant el pic de la primera onada. També és acusat de malversació de fons públics, de difondre notícies falses sobre la pandèmia, d’incitació al crim, de falsificació de documents i de violació de drets socials, entre més càrrecs.