I per què Junts no abandona el govern?

La idea de país que tens la perds quan deixes que la teva supervivència política passi per davant de tot, quan canvies la brúixola per l’instint. Perquè llavors no resta cap altra raó rere el teu llegat personal que no siguis tu mateix, i els altres objectius s’esvaeixen molt de pressa. Això li va passar al president Jordi Pujol, que va obrir les comportes de la corrupció perquè l’egolatria i la frustració se’l van menjar i de mica en mica va anar perdent-se a si mateix. Li va passar al president Artur Mas, que no era independentista ni segurament ho seria ara si Espanya no l’hagués atropellat, per deslleial o per incompetent. Mas tenia por de perdre la presidència que tant li havia costat d’assolir i, quan va veure que el procés potser el descavalcaria i que Oriol Junqueras emergia amb força, va posar-se al capdavant d’un moviment en què no creia pensant que el podria emmotllar a favor seu. Va calcular malament el paper de la gent, i així va ordir un relat que distava tant d’allò que realment volia, que es va trobar en un atzucac. I quan va haver de decidir si hi havia eleccions o bé plegava, va ser tan poruc que es va estimar més anar-se’n a desgrat a casa seva, amb l’orgull ferit, i a més a més explicant que havia salvat Catalunya. De qui la salvava, si per salvar-la plegava? De sí mateix?

El cas del president Carles Puigdemont és una mica diferent, perquè es va trobar manant sense ni tan sols haver-se’n adonat, i jo em crec que el seu objectiu final, quan era sol a Palau, no fos la seva supervivència política, sinó un turment molt més personal. El vertigen de tenir a les mans la història del teu país sense haver-ho demanat, ni tan sols volgut. El vertigen de sentir flaquesa quan més fortalesa calia, i de tenir els dubtes equivocats quan tocava determinació. Tot allò que Puigdemont ha fet i dit després d’aquell octubre no és sinó l’intent de redempció d’un home veritablement independentista que sap que no va estar a l’altura del moment, i mira d’adobar-ho ara, quan la llebre ja és fugida, demanant a tothom que confiï que ell un dia farà allò que no va fer llavors, però sense saber ni com ni quan. Només aguanta pel símbol que és, també sense haver-ho volgut ser, i perquè l’exili, per accident, el preserva de la toxicitat brutal amb què tot ho impregna la política autonòmica. Però com a polític, encara que la seva situació obri joc, a Puigdemont li queda ben poc a oferir que no sigui l’obsessió personal d’esmenar vells errors. I per al president Quim Torra, que era independentista i nacionalista molt abans que tots els altres, i d’una manera força més profunda, el sol fet d’acceptar el càrrec ja era esmicolar la seva idea de país. Si no ho sabia llavors ho va saber al cap de ben poc i hauria hagut de dimitir, i no ho va fer, i per això aquella legislatura i el seu mandat van néixer morts.

El president José Montilla no va tenir mai cap idea de Catalunya ni per a Catalunya que no fos subordinar-la a Espanya, i per tant no hi ha cap idea de país a valorar. És així com ha acabat cobrant d’una gran empresa elèctrica i sense cap mena d’influència –ni de participació– en la vida pública catalana. I el president Pasqual Margall és potser l’únic en qui el final de la seva carrera va arribar quan va constatar que ell no tenia força ni la seva idea de país tenia recorregut, i tant va ser així que una part decisiva dels federalistes decebuts van enfilar-se al carro de l’independentisme durant l’última dècada. Per això Montilla i Maragall són personatges d’una època superada, impossibles de ressuscitar; però en els altres quatre presidents hi ha una cosa que serveix encara per a interpretar què passa aquests dies amb el pressupost. En el seu abandonament polític, en el seu decaïment ètic, s’explica la pèrdua de propòsit de Junts per Catalunya, la contradicció permanent que hi ha entre allò que diuen i allò que fan. Ara Junts ha tornat a escenificar una topada amb Esquerra perquè Esquerra ha vulnerat la preuada majoria del 52%, però, com en la resta de topades d’aquesta legislatura, de moment no hi ha conseqüències que es concretin. A Junts s’enfurismen, i se senten traïts, però si no hi ha cap sorpresa continuaran al govern, i votaran el pressupost.

Ni tan sols en la lògica interna de l’autonomisme el paper de Junts no té trellat si la trencadissa no es consuma. No té gens de sentit que no sortissin del govern quan van vetar els seus noms a la taula de diàleg, si realment se’n sentien vetats. No té solta que no sortissin del govern quan el PSOE i Podem van retirar la inversió per a l’aeroport de Barcelona, si per al partit era una qüestió crucial i creien que havia fracassat per culpa d’Esquerra, tal com va venir a dir el vice-president Jordi Puigneró. I no té solta que ara Junts voti un pressupost que el president del seu govern, d’Esquerra, ha renegociat amb un partit que els és suposadament antagonista. Com pot ser que el conseller Jaume Giró, que ha elaborat personalment el pressupost, es deixi trepitjar d’aquesta manera? Com pot ser que avui hagi sortit a defensar amb tanta duresa uns comptes per als quals ha estat incapaç d’aconseguir una majoria? Com pot ser que no dimiteixi? La defensa del teu model de país té sentit si hi poses línies vermelles, si hi ha coses que estàs disposat a perdre a canvi de protegir-lo. Però sembla que per a ningú ja no resta cap altra prioritat que no sigui el càlcul personal, i quan passa això ja no hi ha coherència enlloc, només cops de colze pel tros de bistec que queda a la nevera. A Giró, per exemple, li deu fer il·lusió ser president, o candidat –i certament té opcions entre el desert–, i ara quin servei li faria apartar-se?

La prova que els qui remenen les cireres a Junts no es creuen el rupturisme ni la confrontació és que actuen com si se la creguessin, enfadant-se i gesticulant molt fort, però com que als fonaments no hi ha res, tot continua igual. Per això és Joan Canadell, un independent, qui avui ha sortit a enfrontar-se als republicans. Sembla que a dins del partit no hi ha idees ni principis prou robusts per a vendre una alternativa creïble a la taula, ni un model econòmic diferent del que el PSOE té l’afany de proposar, ni un govern alternatiu a la coalició amb Esquerra. I per això es mantenen on són, i es limiten a dir allò que creuen que han de dir per aprofitar-se de la incongruència d’Esquerra. L’espai que un dia va ser hegemònic a Catalunya, perquè tenia una idea de país, avui ha quedat en mans de Jordi Sànchez, que ningú no sap què pensa ni què vol, i en mans de Jaume Giró, que no li importa que rebreguin la seva obra a la conselleria mentre pugui fer veure que mana. Perquè no hi ha ningú més que estigui disposat a agafar el bou per les banyes. Perquè per agafar-lo cal saber on el vols fer anar. I quan canvies la teva brúixola per l’instint, no resta cap altra raó rere el teu llegat personal que no siguis tu mateix.

Qui vol persuadir, TV3?

El programa Preguntes freqüents de TV3 va fer dissabte una entrevista a la diputada del Partit Popular Cayetana Álvarez de Toledo. La periodista Cristina Puig hi va fer un paper més aviat galdós que ja ha estat molt comentat a les xarxes: va deixar que l’entrevistada parlés sobre el seu llibre amb llargs monòlegs, sense gairebé rebatre-li res, i li va permetre un to alliçonador i arrogant amb la casa i amb ella mateixa, i un discurs farcit de mentides –tot i que això no passa només amb ella. No sé si és perquè és marquesa, però els passa sovint, als entrevistadors d’aquest país, que s’arronsen molt de pressa davant Álvarez de Toledo, perquè té aquesta supèrbia colonial de qui sap que et domina, de qui sap que les conseqüències de tesar la conversa serien molt més dures per al periodista que no per a ella i s’aprofita de la seva covardia. Però la culpa no va ser de Puig. És TV3, que també ha perdut la idea de país, perquè, tenint la fidelitat de la majoria de la població que ja s’havia adscrit al seu univers referencial, per l’acomplexament de ser només la televisió d’uns s’ha anat aigualint i al final no serà ni la dels uns que ja la miraven, ni dels altres que ja no la miraven, i encara menys miraran una cadena sense personalitat.

Canvis a l’Amèrica del Sud

Mentre al nostre país tots els debats són estancats, i tot resta en mans del deliri i de la desbandada i l’aprofitament econòmic, tot es comença a moure a la resta del món, sotragant els fonaments de l’ordre que s’havia mantingut relativament estable aquestes últimes dècades. Mentre les guerres híbrides amenacen la Unió Europea, amb Bielorússia i Vladímir Putin fent servir la immigració com una arma per a enfangar la diplomàcia tova d’Europa en contradiccions, a l’Amèrica del Sud s’hi comencen a remoure coses que vénen de lluny. Ahir hi hagué dues eleccions importants. L’una, a Xile, que durà a la segona tanda de les eleccions presidencials, el 19 de desembre, un candidat que defensa el dictador Pinochet i que s’afegeix al carro de l’extrema dreta mundial. I l’altra, a Veneçuela, per primera vegada amb observadors internacionals, en què el moviment de Nicolás Maduro ha arrasat a les eleccions regionals.