Junts: operació Funambulisme

Tant la sentència de Laura Borràs com el retorn de Clara Ponsatí són un recordatori desagradable per a Junts: recuperar-se no serà tan fàcil. Si el partit aspira a unir els mons de Borràs i de Xavier Trias, arrossegarà sempre una pedra a la sabata. A diferència d’Esquerra, que a Madrid han tolerat perquè fa gala de la submissió, Junts no podrà prescindir mai de l’independentisme explícit, que per a Madrid continua essent la llavor dels problemes. Fins i tot presentant-se com l’home que contribuirà a reconvertir Junts en Convergència, Trias es clava cops a la paret quan pidola al Cercle d’Economia. Els monàrquics que vol seduir tenen por del fenomen Artur Mas: quines garanties hi ha, en el fons, que serà Trias qui portarà Junts cap a Convergència, i no pas la base independentista qui tornarà a tibar el món convergent i, de retruc, el país? Com saben que, tornant a alimentar el nacionalisme català, en lloc del lerrouxisme junquerista, no planten la llavor de l’onada següent?

La reacció de Trias a la sentència de Borràs defineix perfectament el dilema del candidat: “És desproporcionada i injusta, com posa de manifest que el mateix tribunal en demani l’indult”, va escriure ahir. No és tan sols la tènue valoració que podria fer qualsevol ciutadà. És en aquests equilibris que es veu com Trias cerca la manera més indolora, més fortuïta i més inevitable d’encabir l’independentisme en el seu discurs: mitjançant el prim espai que deixen les incongruències espanyoles, en lloc de fer-ho afirmativament. La condemna de Borràs és un escàndol –hi ha un biaix persecutori indubtable, cosa que no nega que Borràs cometés la infracció–, però Trias només pot explicar-ho esmentant l’indult perquè ningú no ensumi conflicte més enllà de la plaça de Francesc Macià. No hi ha prova més evident que el partit que s’imagina Xavier Trias és un partit en què tot s’hagi d’expressar amb la sintaxi que els jutges espanyols deixin disponible.

El piulet de Trias ensenya molt bé fins a quin punt es tiba la corda quan Espanya allunya les dues famílies que s’han de reconciliar dins de Junts. Junts confia que el cicle d’Esquerra agonitza i vol que les eleccions municipals en siguin la prova. El pronòstic més favorable per al partit és que Trias guanyi a Barcelona, que Gemma Geis mantingui Girona i que a Lleida Toni Postius superi el paer en cap Miquel Pueyo, republicà, i s’inverteixin els papers en el govern de coalició. Tres dels quatre grans ajuntaments per a Junts –comptant que Tarragona se la disputen ERC i el PSC– seria un revulsiu per al partit, i la fotografia d’un principi de tomb de la truita, quan fa quatre anys que les victòries dels republicans a Barcelona, Lleida i Tarragona van anticipar el sorpasso. Si res mostra la fragilitat de Junts, però, és que la hipòtesi menys favorable –que no guanyin ni Trias ni Postius i que Geis perdi Girona– no és recaragolada. De fet, no és gaire més improbable que la hipòtesi contrària.

A Barcelona, la primera embranzida s’ha alentit una mica, perquè els equilibris de Trias per a no decebre ningú són difícils. A Lleida, el desencantament amb Pueyo el pot canalitzar Postius, però també el socialista Fèlix Larrosa, gràcies a la rehabilitació completa del PSC com a partit del sistema autonòmic. A Girona, l’aurèola legitimista del president Puigdemont té clarament menys força avui que no pas fa quatre anys. Per una banda, el PSC orgànic de Sílvia Paneque s’ha empescat una maniobra de reminiscències maragallianes, com de llista cívica, amb l’acord amb la plataforma Gironins pel Canvi. Per una altra, el PSC sociològic sembla que ha fagocitat Guanyem i l’espai de la CUP. “Molta gent de Quim Nadal avui dóna suport a Guanyem Girona”, reivindicava fa poc el candidat Lluc Salellas. La tenalla del municipalisme apolític podria perjudicar Geis de debò.

L’operació Funambulisme que hi ha en marxa a Junts –tan a prop de l’altre edifici com del buit– té el taló d’Aquil·les en el component nacional, perquè és alhora allò que pot enfortir-los orgànicament –i tornar a una reedició de Convergència– o bé ferir-los de mort –i condemnar-los a l’escissió.

Més a prop de l’OTAN

Finlàndia ja té encarrilat el final de la seva neutralitat històrica respecte de Rússia i aviat es podrà incorporar a l’OTAN. Ahir, el Parlament de Turquia va votar a favor de permetre’n l’adhesió. La setmana passada ja ho havia fet l’hongarès. El govern de Recep Tayyip Erdoğan demanava tant a Finlàndia com a Suècia que tinguessin una línia més dura contra el Partit dels Treballadors del Kurdistan, que consideren un grup terrorista. Tant Finlàndia com Suècia s’hi van comprometre, entre línies, en l’última cimera, a Madrid, però Estocolm encara es resisteix a concedir un grapat d’extradicions, i continua esperant que Turquia i Hongria avalin la seva entrada a l’aliança. Tot i les pressions dels Estats Units, la situació de Suècia encara es podria allargar uns quants mesos, fins que no s’hagi aprovat la legislació que ha promès el govern suec i que Turquia hagi passat les eleccions generals de maig. Diumenge, justament, hi ha eleccions legislatives a Finlàndia, que seran una prova de foc per a la primera ministra socialdemòcrata, Sanna Marin, que ha dirigit el procés d’adhesió.