11.04.2022 - 19:50
D’ací a quinze dies s’acaba el temps de coll que es van donar els partits per a tornar a negociar la reforma de la llei de política lingüística. No és pas que Esquerra, el PSC i els comuns tinguin fins al 26 d’abril per a trobar una fórmula que convenci Junts; és Junts que té fins al 26 d’abril per a trobar la manera de tornar-se a enfilar al carro, fent veure que n’ha canviat el rumb, però essent exactament el mateix carro, amb els mateixos companys de viatge i amb el mateix propòsit.
L’objectiu del pacte entre els quatre partits no era sinó comunicar al TSJC que la Generalitat compliria la sentència contra la immersió –de vegades se n’ha dit “la sentència del 25% de castellà”, però en realitat el percentatge el podrà ampliar qualsevol govern espanyol futur. El TSJC va donar dos mesos al conseller d’Educació, Josep Gonzàlez-Cambray, perquè expliqués com el compliria. L’acord d’Esquerra, Junts, el PSC i els comuns es va signar el dia abans que s’exhaurís aquest termini. I l’endemà, Gonzàlez-Cambray va adreçar una carta al tribunal en què esmentava explícitament l’acord com la demostració que la sentència es complia. També ho va celebrar la socialista Eva Granados: l’acord era bo perquè complia la sentència.
No era cap qüestió d’actitud, ni de descuit, ni de mirada; la lògica que va regir l’acord no va ser mai cap millora de la política lingüística. Ni tan sols cap evolució. Va ser purament l’obediència del TSJC, amb la pressa de trobar l’equilibri entre la seva espasa i la paret del rebuig social que obeir la sentència podia causar. Aquest laberint és l’únic possible en la política autonòmica.
La reforma, tal com Gonzàlez-Cambray explicava en la seva carta, s’havia d’aprovar a més a més per la via d’urgència: un cop sec i d’esquena. Si tot s’ha paralitzat és perquè Junts se’n va desdir, però no se’n va pas desdir pel contingut –perquè el contingut el sabien perfectament quan el van subscriure–, sinó perquè la resposta va ser efectivament enfurismada. La novetat és la poca traça amb què Junts ha explicat el canvi. La posició és tan etèria com poden: l’única cosa que diuen sobre el suc de la reforma és que volen garantir que la immersió en surti reforçada i que “no hi haurà cap pas enrere”. Això a banda, només parlen dels termes de l’acord.
El portaveu del partit, Josep Rius, ha dit avui: “Davant la polèmica sobre la proposta […], Junts per Catalunya va demanar més temps per a millorar el text i per aconseguir ampliar el consens.” Però l’acord reconeixia per primera volta el castellà com a llengua també vehicular a Catalunya. Allò que cal canviar si no es pot fer cap pas enrere i si s’ha de reforçar la immersió no són matisos, no són adjectius que calgui polir. És tot el sentit del pacte, que si realment es torna a elaborar per enfortir el català, per força acabarà excloent el PSC, perquè l’únic estímul per ells, a banda l’acostament a Junts i Esquerra, era el compliment de la sentència, i ells no topen amb la paret de la pressió dels seus votants perquè protegeixin la immersió.
La sentència final de Rius és molt eloqüent: “Junts per Catalunya només donarà suport a la reforma de la llei de política lingüística si hi ha el consens polític i social que requereix.” L’única línia vermella és si el relat que d’ací a quinze dies hagin aconseguit refer l’assumeixen els seus votants –i la resta d’indignats amb el pacte– o no.
La primera lliçó de les presidencials franceses
La patacada que van rebre ahir Valérie Pécresse, candidata dels conservadors francesos, i Anne Hidalgo, candidata dels socialistes, a la primera volta de les eleccions presidencials franceses, és impressionant. Pécresse, a qui els sondatges van arribar a pronosticar durant unes quantes setmanes que podia passar a la segona volta, amb prop d’un 15% dels vots, n’ha obtingut un 4,8%. Hidalgo, batllessa de París i gran aliada d’Ada Colau, n’ha obtingut l’1,8%. Com ja ha explicat VilaWeb, si un candidat obté menys del 5%, l’estat només li transfereix un import de prop de 800.000 euros per a sufragar la campanya. Els socialistes, que ja preveien la catàstrofe, han fet una campanya molt modesta. Pécresse no: ara té un deute personal de més de cinc milions d’euros i ja ha sortit a demanar donacions.
És una dada històrica, en primer lloc, perquè vol dir que els dos grans partits francesos –el socialista i el conservador– que havien sostingut el bipartidisme durant la Cinquena República i fins fa cinc anys, han acabat totalment ensorrats. L’estatisme reformista, europeista i socioliberal d’Emmanuel Macron, que provenia d’un govern socialista, ha xuclat el vot dels socialistes i de la part moderada dels conservadors; l’extrema dreta de Marine Le Pen ha absorbit la part més dura dels conservadors i una bossa important d’antics comunistes i més votants a l’esquerra dels socialistes. Però la lliçó també és útil al Principat, perquè mostra que les hegemonies de partits són més fràgils que no sembla: més a les mans de la gent, més a mercè dels qui construeixen alternatives fortes.
