Els gripaus de Junts són l’estratègia del partit

Junts per Catalunya no ha hagut d’empassar-se cap gripau perquè el gripau són ells. Des del començament. L’entusiasme amb la candidatura olímpica aragonesa, per exemple, que té per únic objectiu polític l’esgarrinxada territorial del Principat, és una estratègia de partit i els crítics són minoria; Junts ha vetllat per l’opció dels jocs des que era embrionària. El juliol de l’any passat ja va registrar una moció al senat espanyol –aquest és el seu marc– que els impulsava explícitament. És cert: en l’aventura olímpica s’hi han posat de ple sense amagar-se’n, però Junts té l’habilitat de fer veure que les decisions arriscades no corresponen mai a una política unitària. La maniobra és que les assumeixin figures concretes que si es cremen, no passa res, i així el partit pugui continuar jugant a dues bandes. O tres. El nom de Joan Canadell és la caricatura dels jocs, com si una operació d’estat fos fruit de les seves dèries; l’ampliació de l’aeroport va semblar una defensa del vice-president Jordi Puigneró.

El pacte amb el PSC a la Diputació de Barcelona l’han explicat per l’avarícia de David Bonvehí, i el president Quim Torra va gosar dir, quan era president, i president amb el suport de Junts, que s’hi oposava. Sense que el pacte es trenqués. De fet, va mantenir-se intacte després del trencament amb el PDECat, i encara Laura Borràs, candidata de Junts dos anys després, va fer campanya dient pestes d’Esquerra per la hipòtesi d’un pacte amb el PSC sense que el seu partit trenqués el pacte a la Diputació, ni tan sols per la imputació de la batllessa Núria Marín, a qui havien fet ells presidenta, per una presumpta trama de fons desviats.

El cas de la Diputació és especialment significatiu perquè Junts va fer campanya el 2019 dient que no faria pactes amb el PSC; després va dir que serien tan sols en l’àmbit municipal, i finalment els ha estès a acords de tota mena sense cap remordiment. La reforma de la immersió lingüística és el cas més flagrant, però el desembre passat ja van pactar amb els socialistes, incloent-hi ERC, per a renovar organismes amb el mandat caducat, com la CCMA o el Síndic de Greuges. I VilaWeb ja va explicar dimarts que la negociació entre Jordi Sànchez –que ostenta el càrrec de secretari general amb el vist-i-plau del president Carles Puigdemont– i Salvador Illa continua per a altres càrrecs en situacions semblants, entre els quals, el nou conseller delegat de la Xarxa de Televisions Locals, que depèn de la Diputació. És tan descarat, l’acostament al PSC, el canvi de paradigma, que Junts fins i tot ha presumit d’haver-se fet valer en l’acord i haver-hi vetat Enric Hernández, ex-director d’El Periódico.

La disculpa perquè la presidenta Borràs acatés la inhabilitació de Pau Juvillà va ser que es va trobar sola i que no li havien fet cas quan va proposar un paquet de desobediències. Dir que no desobeeixes perquè els altres no desobeeixen en allò que han de desobeir és com dir que no hi ha prou motius per a la desobediència. Però a banda l’argument capciós, tot es va veure a venir tan bon punt la van fer presidenta. L’home de la seva màxima confiança que va triar perquè l’acompanyés a la mesa, Jaume-Alonso Cuevillas, va ser destituït després d’haver qüestionat –en aquesta entrevista– que calgués desacatar les inhabilitacions. Tot i haver promès la contrària, i tot i haver permès el cessament de Cuevillas, Borràs no ha dimitit després del cas Juvillà.

El llibre que acaba de publicar el president Torra, Les hores incertes (Símbol Editors), és ple de les contradiccions que expliquen com hem arribat fins aquí. Com que el format és un dietari, les confessions importants semblen monedes dispersades entre la ferralla, però si uneixes tots els punts, és evident que Torra va acceptar la presidència per vanitat –i dic vanitat perquè és exactament una de les paraules que ell fa servir– tot i saber que no tenia ni tindria la força per a articular la confrontació que deia que volia articular. Ja en la primera gran decisió que hagués de prendre, que va ser la de nomenar els consellers, admet que no va tenir força tot i que fos la seva competència exclusiva.

Amb permís per a la digressió: el fragment és deliciós perquè ho mostra tot plegat a la perfecció. Pàgina 56: “La primera proposta de govern incloïa presos polítics i exiliats. El govern espanyol es va negar a publicar-ho al BOE, tot i que la Comissió Jurídica Assessora va avalar-ho. Podíem falcar aquí una bandera, una confrontació que podia prosperar. Havíem vingut aquí a això, no? Però tampoc. Les pressions per a constituir el famós govern efectiu –i l’aixecament del 155– van ser enormes. Van arribar de tot arreu, fins a fer-se insuportables. La repressió funciona. A tothom li semblava bé nomenar un segon govern? No vaig tenir la força per oposar-m’hi i al cap de quinze dies es feia la cerimònia de presa de possessió dels consellers amb un estudiat traspàs de carteres.”

Les crítiques més furibundes s’han centrat en Esquerra perquè, en el seu cas, la reculada material ha anat acompanyada d’una deslegitimació moral de l’independentisme d’una manera molt més descarnada, i això ha legitimat Junts sistemàticament com una alternativa. Des d’aquesta posició de falsa oposició a l’autonomisme, Junts hi ha contribuït més que ningú; i Junts no és únicament Jordi Sànchez, ni Joan Canadell. Ho és també el president Carles Puigdemont, que continua al capdavant del partit sense promoure-hi cap canvi; ho és també el president Quim Torra, que no va deixar la presidència fins que l’autonomisme ja tenia l’autovia asfaltada; ho és també la presidenta Laura Borràs, que no ha dimitit després d’haver fet el que va dir que no faria; ho és tot el conjunt de la maquinària. Junts per Catalunya no ha hagut d’empassar-se cap gripau: els gripaus són l’estratègia del partit.

L’alienació de Macron

L’OTAN diu que Vladímir Putin reorganitza les seves tropes, però sigui com sigui la invasió s’ha anat allunyant del focus mediàtic aquests darrers dies. A l’estat francès, hi ha eleccions presidencials diumenge: el president Emmanuel Macron va confiar que l’ambient bèl·lic dissuadiria els votants de fer provatures i ni tan sols fa campanya. En total, haurà fet un sol gran acte, abans de la primera volta –la segona serà el 24 d’abril. Hi ha pocs dubtes que se’n sortirà, però així com fa cinc anys hi havia una mica d’esperança entre una part dels votants, el sentiment del mal menor s’ha generalitzat del tot.

Els darrers dies sembla que hi ha una inèrcia a favor de Marine Le Pen, però en realitat és tan sols una recuperació de la pistonada que va perdre, els primers dies de la guerra, per haver donat antigament suport a Putin. Le Pen s’ha tret de sobre els dos contendents més perillosos, que semblava que podrien apartar-la finalment de la segona volta: l’extremista Éric Zemmour i la conservadora Valérie Pécresse, segurament l’única rival que Macron ha arribat a témer, tot i que els sondatges no li han arribat a ser favorables mai.

Al seu primer mandat, Macron hi va arribar precisament gràcies a aquest atzucac: una esquerra fraccionada, una dreta debilitada i l’amenaça de l’extrema dreta. Que no s’hagi trencat aquesta dinàmica li ha donat el confort que romandrà al poder malgrat la seva popularitat tan magra, però que el seu mandat no tingui un suport social consistent, tard o d’hora, li farà perdre l’estela per a les reformes que diu que vol fer. Macron és potser avui l’únic dirigent europeu que té una idea d’on vol anar, però si no estructura el seu poder d’acord amb aquesta idea, si el dóna per fet, acabarà de segur com un buròcrata sense ànima més.