Junqueras, Rovira i el PSOE: el factor personal

L’argument de Marta Rovira per a defensar el referèndum a la montenegrina és que hom no pot refiar-se’n quan el PSOE diu que no. “També va dir que no derogaria mai la sedició.” És curiós: fins ara, l’acusació era que hom no se’n podia refiar quan el PSOE deia que sí. No era pas una acusació qualsevol, sinó fundacional en el creixement d’Esquerra a partir del 2011. Gran part dels maragallistes es van fer independentistes per la frustració perpètua que tot s’esfumés sempre: l’autodeterminació que els socialistes defensaven el 1974, el “vots o bombes” de Rubalcaba, el suport de Zapatero a l’estatut. Molts d’aquests maragallistes decebuts, de fet, voten avui Esquerra. Si ara en el PSOE s’hi pot confiar, per què se’n va anar, Ernest Maragall? I Joaquim Nadal? I Joan Ignasi Elena?

No fa pas tant que Esquerra és independentista, tot just d’ençà del 1992, i Josep-Lluís Carod-Rovira ja predicava un independentisme no nacionalista. Les posicions que avui assumeix Esquerra no són ben bé contradictòries amb la seva història: ho són molt específicament amb la trajectòria de Rovira i d’Oriol Junqueras, que prengueren el timó del partit el 2011, just quan l’estatut eixugà l’esperança de molts federalistes. A tots dos els va greixar la força i la vivacitat amb què l’independentisme s’il·lusionava llavors, es van alimentar del fracàs de Convergència amb l’autonomisme i de la desaparició dels socialistes com uns aliats per a reformar Espanya.

Aquests dies, Junqueras diu que el PSC “camina lentament en la direcció adequada”, després del canvi en la malversació. Rovira ha de defensar en una entrevista al diari Ara que el PSOE es podria acabar avenint a un referèndum amb la mateixa fórmula que Junqueras ridiculitzà el 2014. L’argument és una contradicció en els termes que prové d’un error físic, material, òptic: Pedro Sánchez ha canviat el codi penal justament per impedir un referèndum. Per què Esquerra hauria de voler derogar la sedició si pensa que un referèndum acordat amb Espanya és possible? Per què l’haurien de voler derogar si pensen que la unilateralitat no és “viable ni desitjable”? Per què l’haurien de voler derogar, de fet, si pensessin que és viable i desitjable?

Junqueras i Rovira no remen pas en contra d’allò que van dir, sinó d’allò que els va nodrir, del seu significat històric. Miren de matar la seva pròpia idea de futur. És com si Pasqual Maragall s’hagués convertit de sobte en un centralista jacobí, com si Jordi Pujol digués avui que l’espanyolitat ens farà lliures. La contradicció és tan individual que se salta un esglaó: ja no és la contradicció del partit sinó la del país. Només en funció de la situació personal s’entén el discurs que fan ara, construït a còpia del xantatge emocional sobre el sacrifici. Encara l’altre dia Junqueras responia a Sánchez que “arriscat és estar disposat a anar a la presó per defensar la democràcia”, no pas canviar el codi penal.

L’hegemonia d’Esquerra s’explica perquè la història recent de Catalunya és la de Junqueras: del sostre autonomista a la il·lusió independentista, i ara a la rendició generalitzada. Això Junqueras i Rovira ho encarnen millor que ningú, tal com Pujol encarnava “el dolor dels nostres pares i dels nostres avis”, com diu Pilar Rahola al documentari de David Trueba. Per això Aragonès és un president feble i el partit no té manera de regenerar-se si no fa net. Si Junqueras perd la inhabilitació gràcies a la reforma del codi penal, hi haurà ningú dins d’Esquerra disposat a demanar-li que no es presenti? Esquerra ha entrat en una fase d’autodestrucció de la seva pròpia lògica discursiva i estètica. Ara que han arribat al cim, la factura de la contradicció que van voler assumir truca a la porta de casa.

L’agitació es va escampant

Al Regne Unit, llevat d’Escòcia, avui ha començat la vaga d’infermers més important de la història. El govern de Rishi Sunak ha aturat les negociacions amb els col·legis i sindicats perquè diu que no és realista la petició d’un augment de sou del 19%, però la situació a la sanitat britànica és insostenible en tot cas. Els serveis d’urgència continuen embussats i els vaguistes lamenten que hi ha més de set milions de britànics en llista d’espera i que no poden fer-hi front perquè hi ha cinquanta mil llocs d’infermeria vacants. És una disputa de fons, d’un afartament profund que, de fet, va més enllà de la sanitat.

Sunak no caurà, perquè Occident necessita un Regne Unit mínimament estable després de la catàstrofe de Liz Truss, però té el país cap per avall. Avui mateix, també hi ha 115 treballadors del servei de correu postal que fan vaga; demà en comença una en el sector dels transports que dissabte seguiran quaranta mil membres del sindicat nacional del ram i catorze companyies operadores. Hi ha tantes vagues programades el que resta de mes que el diari The Guardian fins i tot n’ha publicat un calendari de coloraines.

La Unió Europea no travessa pas un moment gaire millor. A la debilitat defensiva i energètica tan sols faltava afegir-hi l’ombra de la corrupció generalitzada. La presidenta del parlament, Roberta Metsola, diu que és un atac d’actors lligats a països autocràtics, però el relat és tou. L’escàndol del Catargate tot just ha començat i ja sembra sospites d’un entramat institucionalitzat: a més de l’empresonament de la presidenta Eva Kailí –l’advocat de la qual ha dit que viatjà a Catar aconsellada pel cap de la diplomàcia, Josep Borrell– retrona la confessió del seu marit que el Marroc i Catar tenien una xarxa per a influir políticament a la Unió Europea.

Mentre Recep Tayyip Erdoğan amenaça Grècia amb l’atac d’un míssil, mentre l’estat espanyol s’enrareix per la intromissió del Tribunal Constitucional espanyol al ple del congrés, el Banc Central Europeu ha apujat els tipus fins al 2,50%, el nivell més alt d’ençà del 2008, i la inflació continua disparada. L’agitació política que va acompanyar la crisi de fa catorze anys va tornant, a poc a poc.