Junqueras, el negacionista inevitable

Esquerra està tranquil·la. Fa quatre anys que rep totes les bastonades i ara li toca a Junts. Aquesta va ser la seva aposta a mitjà termini. Prometre una etapa nova d’estabilitat i gestió, destruir l’esperança de la gent fent-la bullir amb el foc lent del cinisme, pervertir la frustració que ells mateixos generaven per a convertir-la en apatia, frivolitat i derrotisme, i confiar que tard o d’hora Junts perdria tot el marge que guanyava mentre ells accedien a pagar el preu de ser titllats de traïdors. Amb menys d’un any de presidència d’Esquerra n’hi ha hagut prou perquè Laura Borràs i Carles Puigdemont, les dues figures més vives de Junts, les menys embrutides per l’autonomisme, s’hagin immolat políticament. Borràs, acatant la inhabilitació d’un diputat després d’haver promès ardentment la cosa contrària. Puigdemont, dient cinc anys més tard que no tenia res preparat.

Oriol Junqueras va pensar que el temps li donaria un premi pels gripaus que s’empassava. Aneu dient, que jo guanyaré. Però no va preveure que ell no en sortiria il·lès, ni que els beneficis per al partit serien a canvi de sacrificar-lo, de convertir-lo en un simple engranatge burocràtic. Com s’ha vist aquest cap de setmana, al congrés en què els seus militants han tornat a avalar l’estratègia del diàleg, el tomb discursiu del partit ha estat tan descarat, tan hipòcrita, tan moralment inconsistent, que l’han hagut de defensar amb un orgull acrític, i aquest orgull els ha fet perdre la capacitat de reconèixer la frontera de les coses. Esquerra ja no sap què ha fet per ideologia honesta i què ha fet per càlcul estratègic; ja no sap si s’ha hispanitzat per seduir socialistes o per convicció.

S’ha vist amb la participació del president Pere Aragonès en la reunió de presidents autonòmics a La Palma. El pretext eren els refugiats ucraïnesos, perquè Esquerra encara confia que la propaganda emocional pot justificar la reculada, però Aragonès ha estat incapaç de controlar el relat sobre per què hi anava. En canvi, la portaveu del govern espanyol, Isabel Rodríguez, va aprofitar per dir, tot assaborint les síl·labes, que les relacions entre Catalunya i Espanya “ja estan normalitzades”, i va agrair l’actitud “participativa i col·laborativa del president”. Aragonès pot aspirar a perdurar en el càrrec si és un bon distribuïdor de subvencions i recursos, però ja no tindrà força per elaborar una narrativa sobre allò que fa o deixa de fer; la del PSOE serà sempre més forta.

Esgrimint realisme, han perdut el principi de realitat. És la mateixa teranyina de cinisme que comença a capturar Puigdemont, però capgirada. Puigdemont va triar defensar sempre la cara de la veritat més compatible amb la posició política del seu partit i d’ell mateix. La veritat assumible se li ha anat fent cada vegada més petita, fins que ha començat a perdre l’equilibri. Junqueras, en canvi, es va posar a dir de cop i volta el contrari del que sempre havia dit. Com que sap història, i molt, va detectar de pressa quina mena de relat voldria imposar l’estat espanyol en la nova Catalunya autonòmica, i va mirar de fer-ne una versió catalanitzada, autòctona, tan aviat com va poder, preveient que això el convertiria en l’amo del tros una volta el relat s’hagués consolidat del tot. Però la mentida no ha crescut prou de pressa, ni prou sòlida, perquè Esquerra s’hi pugui instal·lar definitivament.

La corrupció moral particular que hi ha en Junqueras és que cal que l’independentisme perdi si se’n vol sortir a llarg termini, si vol que la seva estratègia de partit prosperi. Perquè tota la violència soterrada sota la cotilla del nou règim autonomista no se li giri en contra un dia, amb la mateixa força que ha de fer perquè no se’n vagi tot en orris, haurà d’esclafar de debò unes quantes generacions. Al capdavall, que el procés fos essencialment una lluita partidista entre Esquerra i les noves formes de Convergència sí que ens reportarà un benefici. Tal com la rendició de Junqueras ha estat tan grotesca que ha fet evident el preu que cal pagar si volem romandre a Espanya, a mesura que Junts es desintegri, les opcions que aflori una alternativa als grans partits autonomistes tornaran a créixer.

Nota: Una primera versió d’aquest article atribuïa erròniament a la convenció d’aquest cap de setmana unes declaracions de Joan Tardà que no ho eren. La informació s’ha esmenat una volta revisada.

Els partidaris de l’estat de les coses

Per a comprovar fins a quin punt se’ls ha esvaït l’habilitat de distingir què correspon a la propaganda espanyola i què correspon a la seva estratègia concreta, va molt bé de llegir un article d’Eduard Voltas a Nació Digital que, just aquest cap de setmana, ha tingut força ressò. Voltas, breument, explica que “autonòmic” i “autonomista” són dos conceptes diferents: el primer designa l’estat de les coses i el segon designa els partidaris d’aquest estat de les coses. A l’independentisme, diu, “no hi ha ningú que mereixi ser titllat d’autonomista, ningú que treballi perquè Catalunya continuï essent una comunitat autònoma del Regne d’Espanya”, sinó “discrepàncies sobre quin és el camí que cal seguir per superar aquest estat de les coses”.

Però és fals. La trampa que hi ha en la base del raonament és la mateixa que farà que, un dia, Junqueras acabi dient que els independentistes no existeixen. Les discrepàncies no són sobre el camí que cal seguir, sinó sobre fins a quin punt el cost de l’autonomia –l’estat de les coses– és més assumible que no pas el de fer la independència –mirar de canviar l’estat de les coses. I sobre si tenim prou legitimitat per a fer la independència –quina anàlisi fem del perquè de l’estat de les coses–, o bé si hem de ser més partidaris de la independència per a tenir el dret d’aconseguir-la. És a dir, com som de partidaris, mal que els pesi, de l’estat de les coses… fins que canviïn.