El moment antipolític de l’adeu de Jordi Sànchez

El mandat de Jordi Sànchez com a secretari general de Junts és el revers de la presidència de Quim Torra: movent els braços en sentits oposats, tots dos han fet girar la roda del mateix molí. El nacionalisme pompós de Torra va encobrir amb una cortina de retòrica la fase més costosa del retorn moral a l’autonomia. Fent veure que combatia aquest retorn sense combatre’l, el va facilitar. D’una manera semblant, la poca popularitat de Sànchez, fins i tot el rebuig creixent d’una part important dels militants de Junts, ha servit per a fer veure que el rumb del partit es desviava de la confrontació per uns interessos individuals que ningú no sabia frenar. Mentre Sànchez carregava el mort, tot Junts treia rèdit de les seves decisions autonomistes: l’escenificació de la concòrdia per rebre els indults, el trencament brusc amb el PDECat, l’entrada al govern de Pere Aragonès, l’acostament al PSC.

És un detall irònic que Sànchez plegui just quan Torra ha publicat un llibre on explica que ells dos no es van entendre mai. “Hi tinc un problema més aviat de tarannà, amb en Jordi Sànchez. Potser per la meva aversió a les trifulgues polítiques. No hi tenia gaire sintonia”, ha concretat el president. Avui Sànchez li ha tornat la guitza en una entrevista a TV3. Quan li han demanat per Torra, a banda d’insinuar sibil·linament que Torra refusà per un motiu revelador la presidència de l’Assemblea, Sànchez ha acabat dient: “A mi mai ningú no em podrà dir que quan he defensat una cosa, els fets no m’han acompanyat. […] Només he defensat obertament allò que he estat determinat a portar a la pràctica.” És exactament això. És la seva manera de reivindicar que tots dos han acabat omplint de sorra el mateix desert, però que ell almenys no ha fingit mai la contrària.

La poca sintonia deu ser real, però políticament és molt insignificant. Inflar la xerrameca sobre l’animadversió permet a Torra i Sànchez de reivindicar els seus llegats personals sense parlar dels seus llegats polítics, com si fossin coses diferents, i a Junts li va com oli en un llum perquè els ajuda a simular un canvi d’etapa. El partit mira d’aprofitar-se estèticament d’una renovació que a la pràctica és procedimental i prou. Al capdavall, l’explicació que Sànchez va donar dissabte al Consell Nacional de Junts no fa sinó atorgar la raó a Torra: la manera de treballar del secretari general ha servit en aquesta “etapa fundacional” que ell ha capitanejat, però ara se n’ha esgotat el suc. “Els temps avui requereixen una manera diferent de treballar; unitat amb una llista única, i no tinc pretensió de demanar una llista única i després dir ‘veniu tots darrere meu’”, va dir.

L’etapa que s’acaba és l’etapa de tots dos. És possible que Sànchez no tingui el suport dels militants, però això ja feia temps que passava i ell mateix n’era prou conscient. De fet, gairebé ho promovia, perquè la seva missió no era pas de cohesionar el partit, sinó de fer de boc expiatori mentre el partit es posava, amb ell al capdavant, a disposició del nou règim autonòmic. L’explicació del moment triat és una altra. El final de l’autonomisme ha estat abrupte i cru: Junts ha perdut l’equilibri dels últims anys, en què deia una cosa i en feia una altra. Entre el cas Juvillà, les declaracions de Puigdemont dient que “no hi havia el treball previ fet” i el pacte contra la immersió, el matís entre Junts i Esquerra és com més va més difícil de defensar. Cal alimentar la sensació que moltes d’aquestes coses han passat perquè dins el partit no hi havia ordre, i per això ja perfilen Jordi Turull com a persona que hi farà endreça.

L’adeu de Sànchez és literàriament molt còmode. Als qui encara avui gosen dir-se rupturistes, dins Junts, els va bé perquè així poden dir que hi ha una millora. Als qui s’estimen més centrar-se en la gestió, els va bé perquè ho poden vendre com un canvi natural que portarà més eficàcia. Però per més honrades que fossin les aspiracions de Turull, Junts ja no té marge per a reformular-se com a espai polític. La política autonòmica s’ha tornat tan eixorca que no té cap oposició interna que no pugui xuclar. El cor dels debats es desplaça a la cultura i al periodisme, tal com ha passat arreu del món en tants altres moments de degradació moral i de canvi d’etapa històrica. Els vells mandarins de la Casa Gran del president Artur Mas ho saben i ja conreen fa setmanes una mena d’enuig antipolític que d’aquí a ben poc encendrà la llenya que el vell món convergent necessita per a continuar tallant el bacallà. En aquesta hidra, el cap menys important serà el partit.

El missatge hongarès

Al principi de la invasió russa d’Ucraïna, Brussel·les de seguida va donar per fet que la cohesió social que havien aconseguit d’explotar d’entrada contra l’amenaça de Vladímir Putin seria fàcil de mantenir. Lluny d’Ucraïna, però, la por de la guerra no ha durat pas tant com semblava. La inflació i els problemes de proveïment, en canvi, van escurant les butxaques de bona part dels europeus. I aquest impacte sí que sembla que durarà més que no s’esperava la Comissió Europea. La victòria electoral de Viktor Orbán ahir a Hongria és simptomàtica. Orbán va dir que no tan sols havia derrotat els seus oponents, sinó Brussel·les, el complot de la premsa internacional i Volodímir Zelenski. Cal llegir-la mirant de reüll la recuperació de Marine Le Pen als sondatges aquestes últimes setmanes, després d’una lleugera baixada, els primers dies de la invasió, arran de la seva afinitat amb Putin. Hongria mostra a Brussel·les que no en tindrà prou amb l’èpica i els sentiments per a recuperar l’estabilitat.