A Madrid li fa mandra comprar-nos

La trencadissa de la candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern es produeix per les mateixes esquerdes que el xou de l’ampliació de l’aeroport. Aquestes esquerdes no són les discrepàncies al govern, ni la manipulació del PSOE. Tampoc no tenen res a veure amb el sentit ni amb la viabilitat ni amb el debat ideològic ni amb la sostenibilitat dels projectes. L’objectiu que en tot moment van tenir, amb l’aparició de l’aeroport i els Jocs a les tertúlies, era llançar el missatge que Esquerra i Junts no deixarien mai de doblegar-se, perquè la gràcia del retorn a l’autonomisme és que l’autonomia no té cap capacitat de controlar-lo. I l’objectiu d’aquest missatge ja s’ha acomplert abans de començar, sense que ni tan sols hagi calgut demostrar que eren propostes de debò.

Al principi del mandat del president Pere Aragonès, semblava que l’anunci de les dues macroinversions era el segell d’una nova era: com que requerien una cooperació sostinguda amb el govern espanyol, calia en realitat interpretar-les com l’anunci d’un canvi de to, d’una cordialitat amb Madrid, de l’estabilitat necessària per a reincorporar definitivament la Generalitat a la normalitat institucional espanyola. En el fons, la data del 2030 –la dels Jocs i la del final de les obres de l’ampliació– no volia dir que fins d’aquí a vuit anys res d’independència. Era una pura manera de trencar el calendari i apartar-lo del debat pràctic. Aragonès, que va pensar que es podria fer el pragmàtic aconseguint quatre traspassos, haurà de resignar-se a fer coses absurdament simbòliques, com això de la reparació històrica de les bruixes.

Tot són ombres, no es pot tallar cap bacallà perquè no n’hi ha. Fa la impressió que fins i tot hi ha un punt d’astorament a l’estat espanyol sobre com n’ha estat, de fàcil, neutralitzar-nos. De totes les coses que ens vam imaginar que farien servir per comprar-nos, no els n’ha calguda cap ni els caldrà. Ni l’estatut, ni un pacte fiscal, ni una disposició addicional a la constitució per a blindar res. I ara ja ens mostren que ni tan sols caldran un parell d’inversions milionàries. Els ha bastat amb la destrucció moral, la deslegitimació i la pobresa política. Les bajanades que avui ha dit Laura Vilagrà, consellera de Presidència, com ara que “si l’Aragó no se sent còmode quan diem que Catalunya ha de liderar la candidatura, hem de dialogar”, revelen que Esquerra i Junts no tan sols col·laboren a restablir l’estabilitat espanyola, sinó que han perdut la noció de la realitat, del que poden dir i el que no poden dir, del que poden fer i el que no poden fer.

És tan groller, el plantejament, que fins i tot oposar-se als Jocs i a l’ampliació brandant l’ecologisme, com fa la CUP, només contribueix a lubricar la intenció paralitzadora de Madrid. Tant un projecte com l’altre són una closca sense fruit. Per això el govern espanyol va escombrar el debat de l’aeroport amb el mateix copet de dits superficial amb què l’havia fet aparèixer. Ara la candidatura als Jocs ja fa més nosa que servei. La descortesia de Javier Lambán, president de l’Aragó, s’explica molt més per la mandra que li deu fer tot plegat que no pas pel menyspreu anticatalà que sens dubte té de base. Tan bon punt en tinguin tots plegats l’oportunitat, els Jocs desapareixeran del mapa i molt probablement ni tan sols Jaca no s’hi presentarà.

No pensaven que ens rendiríem tan de pressa i ara no saben què fer. Tal com no fer-los cas és el millor que podem fer quan representen una falsa inflamació de resistencialisme amb la inhabilitació de Pau Juvillà, deixar de parlar dels Jocs és el més assenyat. El debat és tan poc raonable que l’única manera de sobreviure’l políticament és fer-ne cas omís.

La ironia de Pablo Iglesias

Pablo Iglesias ha publicat un article al diari Ara en què critica l’ex-ministre franquista Rodolfo Martín Villa. L’article va molt bé per a explicar la contradicció fonamental que per a Podem i els comuns serà sempre indefugible: no podran satisfer els seus pretesos estàndards ètics si no contribueixen a desmantellar l’estat espanyol. Iglesias recorda la responsabilitat de Martín Villa en els assassinats de cinc treballadors a Vitòria, el 1976. Escenifica un rebuig estomacal contra l’ex-ministre i parla de les trampes de la transició: “Hi ha poques biografies que expressin millor una de les claus de la història política d’Espanya: la continuïtat en el poder de bona part dels dirigents principals de la dictadura.” També denuncia que tot el sistema polític i mediàtic espanyol, incloent-hi els grans sindicats i alguns mitjans progressistes, protegeix avui encara Martín Villa, i que només se’n salven Podem i els partits independentistes.

Però és incapaç de construir un trenat de conclusions polítiques sòlides en funció d’aquest hermetisme antidemocràtic del règim. Només li surt en les dues formes en què Podem i els comuns poden fer discursos polítics quan són incompatibles amb el del PSOE: en forma d’exabrupte  –“Fiqui’s la ironia on li càpiga, don Rodolfo”– i en forma de constatació planyívola –“[El suport d’una part de la progressia a Martín Villa] explica per què la qualitat de la democràcia i del periodisme a Espanya deixen tant a desitjar”, escriu. Com que per aquest camí no pot continuar avançant, com sempre ha d’acabar justificant l’essència més antidemocràtica del seu estat perquè a parer seu no hi ha alternativa. “Sóc perfectament conscient que la correlació de forces d’aquell període difícilment hauria permès que les coses fossin gaire diferents”, resol.

D’Ucraïna a Taiwan

La divisió i les discrepàncies internes al si de l’OTAN davant el president rus, Vladímir Putin, donen ales perquè el president xinès, Xi Jinping, engreixi l’amenaça del seu propi conflicte territorial amb l’àrea d’influència dels Estats Units a l’Àsia: Taiwan. Avui, l’ambaixador xinès a Washington, Qin Gang, ha dit al president nord-americà, Joe Biden: “Si les autoritats taiwaneses, encoratjades pels Estats Units, continuen pel camí de la independència, el més probable és que la Xina i els Estats Units, els dos països més grans, es vegin implicats en un conflicte militar.”