Indefensió nacional, benzina per a ERC i Junts

La indefensió dels catalans serà el combustible de la Generalitat per a compactar-se, els anys vinents. Els partits volen alimentar la sensació d’intempèrie i de conflicte potencial perquè necessiten que els votants tornin a identificar les institucions com una solució, i no pas com el problema. En tan sols quatre anys, del 2017 al 2021, Catalunya va passar de la participació electoral màxima (79%) a la mínima (51%, mig país a casa). La idea que la Generalitat és ineficaç ha clavat l’àncora. La idea que els partits independentistes han traït els votants o no tenen marge de maniobra, també, fins i tot entre els qui encara els voten. La desafecció que advertia el president Montilla dels catalans respecte d’Espanya també s’ha encomanat a les institucions. El sistema autonòmic necessita sanejar-se i redimir-se, després d’haver pervertit el parlament amb les lleis de desconnexió i després d’haver acatat l’article 155. No podrà fer-ho si els votants no se senten insegurs en l’abstenció.

A poc a poc, aprofitant el núvol del PP i Vox, els partits independentistes van recuperant la vella recepta de convergent de confondre la nació amb la Generalitat, per a cultivar-hi una identificació tribal. És una estratègia per a socialitzar la responsabilitat dels seus actes. L’objectiu és poder dir sempre que les decisions dels partits les ha preses la gent. És l’esperit que hi ha hagut en les excuses més descarades sobre el desenllaç del 2017: “La gent també se’n va anar cap a casa el 27 d’octubre.” El mateix esperit que ja hi havia en la transició: “El 90% dels catalans va votar a favor de la constitució.” Mentrestant, segons que explicava fa poc Manuel Milián Mestre, el president Pujol finançava el PP i El País: “Tot són peces de l’engranatge.” El compromís dels votants és elemental en una democràcia. El fet diferencial a Catalunya és que això es fa servir per impedir als electors de castigar els representants si s’equivoquen, fins i tot si els enganyen.

ERC i Junts necessiten reconciliar els votants amb la Generalitat, i per això han de canviar la jerarquia de les preocupacions. “No faré un gir de 180 graus. Si el govern fa un gir de 180 graus, voldrà dir que ens situem en les posicions de l’extrema dreta”, va dir ahir el president Aragonès. És l’esquema que cerquen: o ERC o l’extrema dreta. Engreixar-se gràcies al risc d’un retrocés social. La versió adaptada per al 23 de juliol va piular-la l’altre dia Gabriel Rufián: “Catalunya o Vox.” D’una manera més enrevessada, Junts fa el mateix exercici posant Ripoll al centre del tauler amb els múltiples canvis de guió. La immigració i la qüestió demogràfica connecten amb la por de molts independentistes que, després del 2017, veuen com la llengua i la cultura catalanes són més afeblides i els mecanismes d’integració funcionen menys. És el missatge que volia enviar la presidenta Borràs, encara que llancés la pedra i amagués la mà: Junts és sensible a aquesta por i també us protegirà.

Amb les seves arengues xenòfobes contra els immigrants, Aliança Catalana fa una feina bruta i perversa que beneficia Junts. El món convergent és l’espai que ha explotat millor la confusió entre la identitat nacional i el partit, el que més hàbilment ha explotat el sentimentalisme de la pertinença. Que un actor extern (i de moment minoritari) com Sílvia Orriols atiï la por de la substitució demogràfica fa que, en la balança electoral de molts votants de Junts, hi pesi més la por de desaparèixer que no pas les ganes de fer la independència, o la ràbia contra el partit per no haver-la fet. No és casualitat que s’hagi magnificat tant. És la maniobra de la confusió de sempre. En aquesta narrativa, si l’amenaça és la desaparició d’una identitat, Junts ja no és el problema, sinó la resposta. Si l’amenaça és l’extrema dreta, ERC ja no és el problema, sinó una resposta i, per tant, un mal menor.

Malgrat la instrumentalització que ERC i Junts puguin fer dels problemes del país, la sensació d’indefensió dels catalans no neix del no-res. L’acarnissament del PP i Vox contra el català al País Valencià serveix per a recordar-ho. El conflicte continua. I creixerà com una bola de neu. La part interessant de l’equació és que l’independentisme institucional no hi respon amb cap projecte de país, sinó amb electoralisme pur.

El desvergonyiment de la sociovergència municipal

Meritxell Budó, ex-consellera de la Presidència durant el govern del president Torra, ha pactat amb el PSC per a governar l’Ajuntament de la Garriga. Budó va guanyar aclaparadorament, amb vuit regidors de disset, i es va quedar a tan sols un escó de la majoria absoluta. Podia sumar amb els tres regidors de 100% la Garriga (cosa francament complicada, per desavinences personals), però també amb els dos d’ERC o els 2 de la CUP. Ha triat els socialistes, que duien l’ex-cap de llista de Ciutadans a la llista. El flirteig creixent entre Junts i el PSC no és contradictori amb la insinuació de Borràs. L’objectiu és que, com una hidra, Junts sigui capaç d’empatitzar amb els qui pateixen per la cultura catalana i negociar amb els qui expressament la torpedinen. Al País Basc, el PNB, a qui Isabel Díaz Ayuso acusa de racisme, fa molt de temps que governa amb els socialistes.