14.01.2022 - 19:50
L’ex-conseller de Justícia Carles Mundó ha tingut la barra forta i gruixuda d’escriure que la societat catalana i l’espanyola –al subjecte les hi posa totes dues– no han assolit la immunitat de ramat davant el coronavirus, però sí davant “els efectes que provoquen els escàndols de tota mena que periòdicament anem coneixent”. Hem aconseguit “que no ens facin ni fred ni calor i que el seu impacte quedi evaporat en qüestió d’hores”. En aquest país nostre, es plany, “molt rarament els escàndols tenen conseqüències polítiques o electorals perquè, com a societat, hem esdevingut immunes a la falta d’ètica i d’escrúpols”. Com que Mundó diu que la llista és tan llarga que “possiblement no tingui present algun escàndol memorable”, farem memòria.
El senyor Mundó no tan sols formà part del govern que va dir que faria la independència en divuit mesos i després no la va fer, sinó que està públicament orgullós de no haver-la feta i va ser un dels principals promotors de la retirada. Ni tan sols pensa que estiguem legitimats a fer la independència si no és majoritària a l’àrea metropolitana. Ho ha explicat en un llibre. Amb el 50% no n’hi ha prou, perquè la majoria “no ha de ser purament aritmètica, sinó en el conjunt del territori”. Tal com sap tothom, els referèndums funcionen així, per això Escòcia, que va oposar-se clarament al Brexit, ha romàs a la Unió Europea, i Anglaterra, en canvi, n’ha sortit. Potser sona estrany, però a parer de Carles Mundó hi ha dues Catalunyes, tal com reivindiquen els serbis de Tabàrnia, i “hi ha una Catalunya on l’independentisme no ha guanyat”.
Ara diu que cal negociar. Abans, Mundó fou conseller d’un govern que va prometre que faria una secessió unilateral perquè no hi havia marge de negociació, i que després organitzà unilateralment un referèndum. Mentre en públic feia bullir l’olla, en les reunions executives era el portaveu contra la unilateralitat. No és cap secret: ell mateix no es va cansar de vantar-se’n, just havent sortit de la presó, entrevista rere entrevista. “Mai no he estat un entusiasta de la unilateralitat, és la via que dóna menys resultats”, deia. “Si arribem al 80%, no tinc cap dubte que la via unilateral serà reeixida”, deia. És a dir, mai. Tot i pensar d’aquesta manera tan particular, Mundó, tanmateix, va aguantar al govern perquè es veu que ell no és “dels qui quan no em donen la raó m’aixeco i me’n vaig”. Ja se sap que un govern és una tertúlia.
Avui, totalment immunitzat davant l’escàndol, Mundó denuncia l’opacitat del PSOE sobre la relació del CNI amb l’imam de Ripoll. “Com passa sempre a Espanya en aquests casos, per raons d’estat prefereixen tirar-hi terra a sobre. O calç”, diu. No sé si li sembla un escàndol rentar-se amb els cadàvers que sí que han existit, després d’haver fet servir, el seu govern, l’amenaça dels morts per a plegar veles, i després d’haver emblanquit el PSOE per a justificar que el seu partit regalés estabilitat a Espanya. “Un cop de porta d’ERC a la cara de Pedro Sánchez era l’opció desitjada pel PSOE”, escrivia llavors. És el mateix cinisme descarnat amb què afirmà que si tornava el president Puigdemont, passaria una llarga temporada a la presó perquè seria difícil que el jutge en descartés el risc de fuga. És la mateixa cara amb què va dir que si ell no havia acabat a la presó, potser havia estat perquè no havien trobat cap evidència, com si en la resta de consellers n’hi hagués hagut.
No sé si som immunes a l’escàndol, però ben segur que semblem immunes al cinisme més grotesc, addictes a la mentida sistemàtica de la nostra classe política, especialment a l’escandalosa mentida dels qui van prometre fer la independència i després, al moment clau, van córrer a negociar amb Madrid per la porta del darrere perquè no volien fer-se cap rascada. Immunes a l’escàndol, no ho sé. Immunes a l’estafa, sens dubte. En un país que no tolerés la mentida, el partit del senyor Mundó no hauria pogut guanyar cap elecció després del 2017, ell no gosaria de tornar a treure el cap de sota l’ala després de l’engany que va impulsar, i encara menys d’alliçonar-nos moralment sobre les coses que ens haurien d’escandalitzar.
Potser el senyor Mundó i tots els qui, així com ell, han perpetrat el més gran escàndol de la història recent d’aquest país es pensen que el temps serà clement amb ells, que la imatge els restarà polida i serena als llibres d’història. Potser el senyor Mundó es pensa que han aconseguit de sotmetre el país a un grau d’amnèsia col·lectiva tan alt que ningú no s’escandalitza perquè els arquitectes de l’escàndol s’atreveixen a renyar-nos per no haver-hi respost. Potser es pensa que ens han desmoralitzat tant que no aixecarem cap i els deixarem passejar en pau el seu cinisme. Però s’equivoca.
L’etern retorn de Hillary Clinton
Les turbulències en la presidència de Joe Biden no són causades tan sols per la seva visible baixa forma, ni a la mediocritat absent de la vice-presidenta Kamala Harris, sinó que són un símptoma de l’error de base del Partit Demòcrata. L’ala moderada del partit es va unir rere Biden tan sols per a jugar la carta estètica de la vella moderació en les segones eleccions contra Donald Trump. Però no hi va haver cap canvi profund en l’estratègia per a seduir els seus seguidors, ni per a cosir el país.
Aquesta setmana, els grans mitjans han tornat a especular, mig de broma mig per veure què passa, amb una possible candidatura de Hillary Clinton en les eleccions del 2024. L’altra opció que han posat damunt la taula: que Biden canviï Harris per Liz Cheney, la republicana bandejada del nucli dur del seu partit per haver plantat cara a Trump en l’assalt al Capitoli. Totes dues situacions són improbables, sobretot la primera, però revelen com el Partit Demòcrata està corcat per dins: no s’hi albira cap lideratge fort que el pugui amalgamar. I el gran públic i els principals analistes consideren Biden i Harris pràcticament amortitzats quan encara no fa un any que són al poder.
