20.12.2021 - 19:50
Les mentides per a fer que ens oblidéssim de la força del 2017 –tant les de l’independentisme com les d’Espanya– van activar una degradació del llenguatge molt veloç, com un riu de lava que es menjava tot allò que trobava. Era com si el malefici de Pinotxo hagués caigut sobre tota la classe política catalana: els discursos i els debats coincidien tan poc amb allò que veia tothom, que la mentida s’endevinava molt abans que les paraules no arribessin a la boca. Tot s’havia fet insuportablement malbé. Calia tapar les veritats que havien quedat descobertes, però les noves paraules no funcionaven perquè havien d’enterrar els significats del procés, i això les feia néixer manipulades, trencades.
El juny passat, aquestes noves paraules van perdre definitivament la capacitat de dissimular. Els indults van ser per a la rendició allò que la rendició havia estat per a l’ocupació: la van consolidar, sí, però la van exposar tant que va esdevenir necessari trobar una disfressa nova. Com que la gent no és imbècil, la disfressa haurà de ser ben aparatosa i, per tant, no gaire creïble. Per això han tornat el català i la immersió. No són tan sols un ferro roent perquè els partits facin veure que encara poden servir d’alguna cosa. Són sobretot un acte reflex del sistema perquè tot allò que es debatia durant el procés es pugui continuar debatent ara, vist que la gent no se n’oblida, però amb un altre codi, en un idioma diferent, que no faci tan evident la contradicció i la farsa. Almenys no tan de pressa.
El cas de Canet ha demostrat, d’una banda, que no ens podem escapar de nosaltres mateixos. Els canvis de codi que s’empesquin potser els podran donar una mica de descans retòric, però no amagaran les veritats que hi ha damunt la taula. Per més que s’aferrin al català per a demostrar que encara són útils, sempre sortirà un conseller a dir que “no hi podem fer res”. Però també ha revelat que encara menys ens podem escapar de l’estat. El PSC i els comuns han demostrat aquest cap de setmana que hi tenen més a guanyar que no sembla, amb la nostra argúcia per a resituar el català al centre del debat polític.
Aquest cap de setmana, mentre es feia una manifestació multitudinària a Barcelona en favor de la immersió lingüística, Salvador Illa reivindicava un vell lema catalanista per al seu nou PSC espanyolista: “Un sol poble”. I avui, a RAC1, Pablo Iglesias rebregava la memòria de Josep Benet per a aplaudir Illa. Ho ha considerat un missatge valent, tenint en compte que el PSC s’ha recuperat electoralment “a costa de Ciutadans, un partit espanyolista”, i ha dit gairebé literalment que Esquerra n’hauria de tenir prou amb aquesta mostra inequívoca de sobiranisme per a reeditar el tripartit. Però de quin sol poble parlen Illa, que ha estat el primer cap dels socialistes a parlar castellà al parlament, i Iglesias, que és l’únic a banda de Ciutadans que ha esgrimit els cognoms en campanya electoral?
Aquests últims anys, Esquerra Republicana i Òmnium s’han afanyat a ocupar un espai suposadament pragmàtic i moderat sota l’amenaça que la gent, més que res, desitjava estabilitat i si no hi havia cap independentista que els la donés, la cercarien en un altre lloc. Però la centralitat política no és una estètica, ni un to, ni es defineix per la contenció ni per una subordinació sistemàtica, sinó per la teva posició en relació amb la veritat, amb els fets, i amb les creences de la gent i els pactes que se’n deriven. Ciutadans va escenificar l’estridència d’un extrem, l’espanyolista, i el PSC i els comuns van desplaçar-s’hi de mica en mica, de manera que l’independentisme passés per l’altre extrem, i a fi i efecte d’apropiar-se ells el centre polític a Catalunya i definir ells el perímetre dels nous pactes.
Té raó Iglesias. Que Illa recuperi el lema d’un sol poble és un missatge molt significatiu, si és llegeix al costat de la seva absència a la manifestació per la immersió. Vol dir que no vincula el lema amb el significat original, que situava el català i la catalanitat al centre i els obria per a tothom, sinó ben al contrari. Illa i el PSC dibuixen un nou marc de consens en la societat catalana, en què la cohesió ja no la defineix la força integradora del català, sinó una convivència equilibrada del català i el castellà. Perverteixen el significat original per a protegir la posició del castellà. Així, el retrocés de l’ús social del castellà, que serà inevitable per a la supervivència del català, no es podrà posar mai damunt la taula.
El noi de la lleteria
L’altre dia parlàvem del cas de Manuel Castells, que retrata l’empobriment dels comuns com a projecte polític. Han estat incapaços de definir-se per un conjunt d’idees que aguantés una aliança amb el PSOE, i han estat incapaços de construir una maquinària de partit amb prou arrelament i militància perquè el moviment sobrevisqués més enllà dels qui el van promoure. N’és una prova, dèiem, que Joan Subirats, mestre d’Ada Colau en l’origen, és el designat per a rellevar Castells. L’article elogiós que Xavier Vidal-Folch va dedicar ahir al nou ministre a El País demostra d’una manera divertida fins a quin punt tot plegat és l’aventura d’uns professors universitaris engrescats amb el poder però sense cap programa per a executar. Vidal-Folch descriu Subirats pràcticament com un personatge de Marsé per impregnar el nomenament d’una certa èpica vital –”Va néixer en una lleteria del Barri Xino”–; en destaca els mèrits curriculars a la universitat i el seu aire de vell professor afable, d’home dialogant. Però ni rastre no hi ha de cap idea seva, de què vol ni de què pensa, com si la política fos una llarga dansa de simpaties en què el ganivet no arriba a tallar mai el bacallà.
La feblesa de Lublin
La impotència d’Ucraïna arran de l’amenaça russa és com més va més difícil de dissimular, i va donant més marge i més força a Vladímir Putin. El president ucraïnès, Vlodímir Zelenski, fa dies que demana a Brussel·les que imposi sancions contra Rússia. No se’n surt: Ucraïna no forma part ni de la Unió Europea ni de l’OTAN, i ni la Unió Europea ni el Regne Unit no gosen passar d’advertiments retòrics a Putin. Fa uns quants dies, el ministre de Defensa britànic, Ben Wallace, va dir que “Ucraïna no forma part de l’aliança transatlàntica i per tant és molt improbable que ningú hi enviï tropes per enfrontar-se a Rússia.”
De moment, Zelenski tan sols compta amb el suport explícit del president dels Estats Units, Joe Biden, que també pressiona Brussel·les per a una resposta més dura, i dels dos països que formen part de l’aliança anomenada Triangle de Lublin, Lituània i Polònia –que sí que formen part de la Unió i de l’OTAN, i que miren d’incloure-hi Ucraïna. Avui mateix, els seus presidents, Gitanas Nauseda i Andrzej Duda, s’han reunit amb Zelenski per a pressionar la Comissió Europea. Però més que una mostra de força, la reunió ha semblat un crit de socors. Polònia i Lituània, com Estònia i Letònia, temen que poden ser els següents si Putin se’n surt a Ucraïna. Per Sant Esteve farà trenta anys de la dissolució de la Unió Soviètica i a la frontera entre Ucraïna i Rússia ja hi ha més de 120.000 soldats.
