Tornar al passat per tornar-se a immolar

Una de les contribucions històriques del referèndum del Primer d’Octubre –l’autèntica llei de la claredat– és que des de llavors no vol dir res, políticament, a Catalunya, ser partidari de l’autodeterminació. Vol dir simplement reconèixer Catalunya com un subjecte polític, com una realitat, i per tant és una constatació. La constatació tan sols pren valor quan hi ha qui la nega. Els mateixos que la neguen, en aquest cas, no tan sols poden refusar l’autodeterminació sinó que tenen el poder d’impedir-la legalment, perquè controlen per la força l’ordenament jurídic. Així doncs, l’única manera efectiva d’ésser partidari de l’autodeterminació de Catalunya, avui, és exercir-la. Com que aquest govern tan sols la demana, no és ben bé partidari de l’autodeterminació, sinó de tornar al moment en què reivindicar-la sí que tenia un significat polític.

El nou govern del president Aragonès és el club dels partidaris de fer veure que aquí no ha passat res. Encara que fos de boca, fins ara els consellers s’havien de comprometre amb la independència, i això en definia uns límits. És cert que el nou govern representa més del 52%: tota la seva aspiració és constatar una evidència, i per tant hi cap gairebé tothom. Carles Campuzano, convergent de tota la vida, de carnet, de pedra picada, pot compartir cadira amb Gemma Ubasart, que fa set anys parlava d’odi al president Mas, o amb Joaquim Nadal, conseller dels presidents Maragall i Montilla. El nou govern aspira a representar tan diversament com pot els partidaris de restituir un ordre antic, un ordre previ a la crisi de l’estatut, l’ordre d’un temps en què la il·lusió que es pot ser català sense tenir cap conflicte amb Espanya encara s’aguantava.

És una bona notícia que Aragonès hagi hagut de recuperar dos consellers del tripartit –de setanta-quatre anys, Nadal, i de seixanta-quatre, Manel Balcells–, a més a més d’un ex-diputat –Campuzano– que fou president de la Joventut Nacionalista de Catalunya l’any 1994, quan al president Pujol encara li restaven dos mandats, i que després encara es passà més de dues dècades al congrés espanyol. Tal com la decisió de Junts revela que el gruix dels votants convergents s’han fet del tot independentistes, el reciclatge flatulent dels consellers d’Aragonès vol dir que la restitució de l’ordre autonòmic no es pot fer amb saba nova. Si més no, de moment. És una empeltada feta de tiges pansides. A Esquerra no són prou gent, ni són prou forts per a persuadir ningú del món privat, ni per a vertebrar cap idea fèrtil que els hagi de servir per a res més que resistir.

L’estratègia d’Aragonès és el suïcidi dels qui volen tornar enrere, com per al catalanisme va ser un suïcidi l’estatut. Si abans del 2017 tenia sentit reivindicar l’autodeterminació és perquè obria el camp de visió, perquè jugava amb l’horitzó d’un referèndum unilateral. Per això el Primer d’Octubre no va ser inútil. Esquerra no se’n sortirà perquè en renega, i si s’aferra amb dents i ungles a l’arquitectura autonomista, la casa s’enfonsarà quan ells s’enfonsin. Junts els ha parat una bona trampa sortint del govern. Per a demostrar que Laura Borràs no vol fer la independència, hauran d’admetre que ells tampoc. I això, es miri com es miri, és una condemna per a Esquerra Republicana de Catalunya, tal com la paraula “nació” al preàmbul de l’estatut ho va ser per al PSC de Maragall.

Macron al timó

El president francès, Emmanuel Macron, continua encapçalant el to més diplomàtic sobre la invasió russa d’Ucraïna –cosa que no necessàriament vol dir el més intel·ligent, però sí el protagonista, en un moment de clara debilitat en els lideratges al continent. Avui ha assegurat en públic que no respondria a Rússia amb cap atac nuclear en cas que Vladímir Putin en fes un contra Ucraïna. L’estat francès és l’única potència amb armes nuclears pròpies de la Unió Europea, i per tant Macron també mira d’aprofitar la crisi per marcar el rumb del discurs de la Unió. És l’estratègia geopolítica del president francès, que la setmana passada ja va ser el rei de la primera cimera de la “Comunitat Política Europea”.

La puixança francesa gràcies a la situació internacional té també una traducció econòmica i energètica, a més a més de narrativa. Mentre Alemanya pateix, traïda per la seva dependència del gas rus, França respira amb el pulmó més ple. La determinació de mantenir les nuclears, els acords bilaterals amb Noruega i el proveïment de gas natural liquat la deixen en més bona posició. Fa un mes, París i Berlín van acordar que s’ajudarien mútuament en moments d’ofec energètic. Aquesta setmana, l’estat francès ha enviat gas a Alemanya per primera vegada. Un percentatge prim, però simbòlic.