Feijóo ofereix al PSOE la tornada de la restauració

Al llindar de les eleccions andaluses, Alberto Núñez Feijóo ha fet un pas fundacional i decisiu. “Esperem que el PSOE ens doni una solució. Si al PSOE li molesta tant Vox, que ho acrediti i voti el candidat del PP”, va dir abans-d’ahir. El moviment pot semblar estrany si s’interpreta en clau andalusa. Tothom té coll avall que Juanma Moreno, del PP, guanyarà amb claredat. La qüestió és si necessitarà Vox per a governar, però la situació més probable és que Macarena Olona no millori gaire el resultat. El maig de l’any passat, la victòria d’Isabel Díaz Ayuso va ser tan abassegadora que Vox va haver-la d’investir sense fer soroll, tot i que la presidenta madrilenya no hagués obtingut la majoria absoluta. Aquesta vegada el PP té por de l’abstenció, però espera que passi igual. No seria nou: Moreno ja fou investit fa quatre anys amb el suport de l’extrema dreta, que no va entrar al govern. Per què Feijóo hauria de demanar ajuda al PSOE si els sondatges li són tan favorables?

En canvi, la crida té tot el sentit del món si s’interpreta en clau espanyola. Feijóo no pensa en San Telmo, sinó en les eleccions de l’any vinent: municipals, autonòmiques i, probablement, espanyoles. Amb l’excusa de Vox, la proposta que el PSOE s’abstingui en la investidura de Moreno desenterra un debat recurrent de la política espanyola: que la llista més votada tingui més fàcil de governar, sigui amb un grapat d’escons afegit després de les urnes, sigui amb una investidura automàtica si no hi ha acord, com passa als ajuntaments, o amb qualsevol fórmula semblant. La idea no ha tingut mai èxit perquè no interessa al bàndol dels perdedors quan sumen, i tot partit s’hi troba de tant en tant. Ara el moment històric és diferent.

El final del bipartidisme, que es va proclamar el 2016 amb l’entrada de Podem i Ciutadans al congrés espanyol, no va ser mai cap variació de les opcions sobre el model d’estat. Va ser una fragmentació estètica de les dues opcions que ja hi havia i que no va alterar la preeminència del PSOE i del PP sobre cadascun dels blocs. També va ser una inversió de les oligarquies espanyoles, un intent per a convèncer els catalans –independentistes, federalistes i unionistes– que la revolució que significava el procés d’independència també es podia fer dins l’estat. Per això el president del Banc Sabadell, Josep Oliu, proposà de crear “un Podem de dretes”, que després fou Ciutadans, i per això el candidat de Ciutadans i de la burgesia espanyolista va preferir que governés Ada Colau. Avui, Madrid ja no controla aquest desdoblament. El PSOE veu com Podem es fon i que les combinacions que necessita per a governar sense el PP són un niu d’inestabilitat; el PP ha vist com Ciutadans s’ha evaporat i només Vox el pot apuntalar.

La mar de fons és un daltabaix econòmic, geopolític i energètic de final incert, més adust que no pas el del 2008, i una Catalunya atordida però no pas derrotada, i molt més inestable que no llavors. El problema espanyol amb el deute, com l’italià, s’enlletgeix i s’enlletgirà. Els països del nord d’Europa volen que el sud sigui tranquil, auster i obedient, i ja pressionen el Banc Central Europeu perquè sigui exigent. Tal com Esquerra, Junts i el PSC han hagut de trencar la dinàmica de blocs per mantenir l’autonomia i continuar repartint-se el pastís, el PP i el PSOE necessiten reconciliar-se per complaure els equilibris de Brussel·les i, sobretot, per mantenir controlada Catalunya, que és la guspira que ho pot fer miques en qualsevol moment. Quan el PSOE diu que si Feijóo vol el seu suport ha de trencar amb Vox, no li fa cap retret, ni  descarta la proposta. Tan sols li assenyala el camí.

És profundament simbòlica la resposta del socialista Juan Espadas, que ha dit que Feijóo feia “teatret”, perquè d’això tracta tot plegat. D’un “teatret”. Per sobreviure a la nova crisi mundial i al conflicte nacional a Catalunya, a Espanya li cal reduir el seu joc democràtic. Si el PP necessita el PSOE i el PSOE necessita el PP, no hi ha cap debat d’idees que es tradueixi en res significatiu. El final del bipartidisme rebota i fa el procés invers, cap al monopartidisme. Fins i tot Inmaculada Nieto, candidata de Podem a Andalusia, va dir que negociarien una abstenció per a investir Juanma Moreno per tal que Vox no entrés al govern. “Segur que ens asseuríem a pensar-nos-ho”, va dir en una entrevista a El País. Per defugir la inestabilitat, Espanya tria tornar-se més autoritària i menys plural. El PP i el PSOE es compacten i absorbeixen tot allò que tenen al seu voltant: la bajanada mateixa de Nieto l’acabarà fent seva l’independentisme oficial, si continua fent servir el feixisme per mantenir la cadira.

Mitges promeses a Ucraïna

El president francès, Emmanuel Macron, el canceller alemany, Olaf Scholz, i el primer ministre italià, Mario Draghi, van visitar ahir Kíiv per dir a Volodímir Zelenski que “Ucraïna pertany a la família europea”. És una altra escenificació, més moralista. La pressa grandiloqüent per acollir Ucraïna al club dels vint-i-set s’ha anat temperant. Avui mateix, la presidenta Ursula von der Leyen ha anunciat que la Comissió Europea recomana als seus membres que acceptin la candidatura ucraïnesa, però hi ha posat la condició essencial que abans hi hagi reformes democràtiques importants, cosa que retardarà el procés considerablement –sempre en cas que Ucraïna guanyi la guerra. La decisió, més moderada, és raonable, però retrata la gestualitat irresponsable que la Unió va tenir durant les primeres setmanes de la invasió. Els passos europeus, especialment de Macron, de moment, van en la direcció d’aconseguir que Zelenski rebaixi les seves posicions amb Rússia perquè la guerra no s’eternitzi, amb la promesa a mitges que no es desentendran d’Ucraïna després. Mentre els Estats Units pressionen, els dirigents europeus s’han començat a adonar que Europa sortirà més perjudicada de la guerra que no es pensaven.