El fantasma de Maragall perdut a Madrid

El president Pere Aragonès va anar dijous a Madrid. D’ençà de José Montilla que cap president de la Generalitat no havia anat al senat espanyol a donar explicacions. El president Pasqual Maragall hi va anar el maig de l’any 2006. La seva proposta d’estatut, que ell havia promès que seria “d’una altra galàxia” i que resoldria el conflicte per unes quantes generacions, ja era morta. La presència de Maragall al senat era un crit a la fosca: el text que havia d’aprovar la cambra del suposat equilibri territorial ja havia rebut el ribot de la comissió constitucional del congrés. Quan Maragall va comparèixer al senat, les famoses declaracions d’Alfonso Guerra burlant-se de la retallada ja s’havien fet. És un precedent un punt funest per a Aragonès: al cap de tan sols un mes, Maragall va anunciar que no es presentaria a la reelecció. Abans d’acabar l’any, Montilla ja era president. La desafecció havia començat.

El viatge d’Aragonès va ser una repetició sense gràcia del de Maragall. No sabem si han passat el ribot a la proposta d’amnistia, perquè el primer esborrany no s’ha discutit mai en públic. “No és discreció, és opacitat. I allò que s’amaga no sol ser bo per a la majoria”, va dir graciosament el president d’Andalusia, el popular Juanma Moreno. De l’amnistia, de moment, tan sols en sabem que, si s’aprova, haurà d’incorporar els policies espanyols i fins i tot anticipadament els jutges –perquè la llei pot neutralitzar les causes obertes a Europa. Maragall va acabar defensant un estatut que no era el seu, perquè el cap de l’oposició, Artur Mas, i el president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, l’apunyalaren per l’esquena per un interès creuat. Com ell, Aragonès –i Oriol Junqueras– es trobaran en la incomoditat d’haver de defensar un tractat de pau per al qual ells han aplanat el camí, però que en realitat negocia el president Carles Puigdemont, amb una erosió molt més baixa.

Aquests darrers sis anys, després del referèndum, hi ha hagut dues aliances tàcites, per un interès creuat com el de Mas i Zapatero. ERC ajudava el PSOE a canvi d’un clima que li permetés de governar Catalunya durant un temps. La progressia d’aquí i d’allà es queixava, mentrestant, que el PP i Junts confluïen paradoxalment: Junts feia un discurs d’aparença rupturista que només s’alimentava de la confrontació, i per això necessitava el PP a la Moncloa; els populars, tres quarts del mateix, i per això necessitaven que tornés un clima de mala maror a Catalunya, cosa que només passaria si Junts governava. Al cap del temps, Junts s’ha desmaquillat i ara ben poca gent pensa que seria capaç de trencar res si tornés a governar la Generalitat. El PSOE ha menystingut ERC i ara s’acosta a Junts. Això deixa un espai buit a l’altra banda de l’aliança.

Dijous, va ser molt cridanera la cordialitat dels presidents del PP amb Aragonès. De moment, l’aliança va ser només puntual, però hi va ser. Aragonès necessitava ser una mica protagonista enmig de la grisor, i arrabassar quatre focus a Puigdemont. Alberto Núñez Feijóo i la majoria dels seus barons necessitaven combatre la narrativa de Pedro Sánchez que el PP està en contra de l’autonomisme i que detesta la pluralitat. Per això gairebé tots van fer discursos molt regionalistes i a favor de la diversitat. “He escoltat el president amb moltíssim respecte i amb moltíssima atenció”, va dir Juanma Moreno, president andalús, que governa amb majoria absoluta. El president de la Junta, Alfonso Rueda, va dir que Galícia estava “molt atenta a la redefinició del model territorial” que s’estava fent. Saben que hi ha una nova transició en fase de negociació, i no volen que Sánchez la faci tot sol.

La notícia més important de dijous és que cap dels dos no se’n va sortir. El titular de la majoria de mitjans era que Aragonès havia defensat l’amnistia a Madrid, cosa que ja se sabia d’antuvi, i que l’havia situada com a punt de partida, cosa que ja fa setmanes que diu. Aragonès va anar al senat espanyol a cercar una crispació que l’elevés, i es va trobar cordialitat. La Generalitat avui no té projecte, no té un estatut de Maragall, sinó que camina entre les runes. El seu marge de maniobra s’ha reduït dràsticament. Quant al PP, Isabel Díaz Ayuso va desembeinar la metralleta. Va titllar Aragonès de portaveu de Sánchez i va dir que “si continua la indignitat, aviat no restaran espanyols”. Traduït: res de cap cordialitat, res de cap aliança tàctica, tan sols destrucció o ens destruiran a nosaltres. Fou justament Maragall, al seu cèlebre article “Madrid se’n va”, que va alertar que el problema madrileny seria la clau: “Si Madrid se’n va per allà, pot ser que un dia es trobi que tota la resta anem junts per una altra banda.”

Mentre el PSOE i Junts negocien, va calant un relat que diu que el consentiment de Catalunya en la seva pertinença a l’estat espanyol es va perdre amb la sentència del Tribunal Constitucional espanyol, l’estiu del 2010. És la tesi de Jaume Asens. Avui, quan la proposta d’Esquerra Republicana és que un nou referèndum d’independència hagi de tenir un 55% de vots favorables i un 50% de participació, convé de recordar que l’abstenció en el referèndum de l’estatut va ser del 51,15%. Només un 36% dels catalans amb dret de vot van avalar l’estatut retallat. El problema no ha estat mai la resposta judicial, ni tan sols la bel·ligerància de l’espanyolisme. El problema, llavors i ara, és que la proposta catalana no neix mai de l’ambició, sinó de com ocupar l’espai que li cedeixen. I aquest espai sempre es pot ribotar.

Cop aturat, de moment

La llista de Patrícia Gomà, crítica amb la direcció nacional d’Oriol Junqueras, ha perdut les primàries per a presidir la federació de Barcelona d’Esquerra Republicana. El resultat ha estat significativament ajustat, de menys de trenta vots de diferència: la llista oficialista d’Eva Baró, 365 vots; la de Gomà, 342. És una participació molt alta, de més del 70%, indici que hi ha hagut moviment aquests darrers dies. Respecte dels avals obtinguts per a presentar-se, Baró ha crescut de 56 vots i Gomà, de 75. Les mostres són mínimes, cosa que, d’altra banda, indica l’escassa consolidació veïnal a les bases del partit: poc més d’un miler de militants, una xifra impressionant per a un partit que va rebre 161.000 vots fa quatre anys a la ciutat.

La batalla ha estat petita, massa petita perquè se’n preocupi ningú, i encara més si els oficialistes han reeixit, però s’ha trencat un silenci. Les crítiques de la candidatura de Gomà, que lamenten la verticalitat de les decisions, la falta de debat i d’autocrítica i l’entrada a la Diputació de Barcelona, han obert un forat petit en una de les quatre rodes del cotxe que condueix Junqueras. Ara poden tapar-lo amb una pedreta, però si multipliquen les batalles orgàniques també es pot començar a desinflar el pneumàtic. La qüestió més important a Barcelona: saber si el relleu d’Ernest Maragall es triarà en primàries obertes. Gomà hi estava obertament compromesa i en feia bandera. Cal veure què farà Baró.