31.01.2022 - 19:50
L’altre dia vaig conèixer un home asturià, Miguel, que fa tres anys que és a Catalunya i que ja parla català perfectament, com, d’altra banda, és natural. És independentista i molt actiu en la causa. Em va astorar que em digués: “Quan vaig venir, tenia molt clar que no volia ser un granet de sorra de la castellanització de Catalunya.” Més que no pas la frase, em va sobtar de mi mateix el pensament intrusiu que jo no li hauria dit mai d’entrada una cosa semblant per por d’ofendre’l. Em va fer recordar de seguida la mena d’estranyesa íntima que causa sempre el lingüista madrileny Juan Carlos Moreno Cabrera quan diu que, “perquè el català pugui recuperar el terreny perdut durant dècades, segles i tot, és imprescindible que el castellà redueixi el seu domini i els seus àmbits d’ús”. Tant l’una frase com l’altra són evidències connectades: el bilingüisme debilita el català i, com més castellà es parla a Catalunya, més es castellanitza la nació i, per tant, més es despersonalitza.
L’independentisme no nacionalista, que com més va menys aguanta el contrast amb la realitat, ha hagut d’estigmatitzar tot un grapat de veritats sociològiques i culturals per sostenir la seva fantasia moral, que tan sols pretenia d’alterar l’hegemonia política de l’independentisme conservador. En assumir que el nacionalisme era una ideologia perniciosa, a banda de deslegitimar-nos discursivament, han obstaculitzat la comprensió rigorosa del conflicte nacional amb tabús i amb una correcció política que ens acorrala. En assumir que hi havia un substrat xenòfob en l’independentisme nacionalista, ens han desconnectat de la realitat. I el càlcul ha estat tan autolesiu que, de vegades, ens fa molta més por a nosaltres constatar aquestes veritats que no pas als qui, en el pla teòric de l’espanyolisme, serien dins el sac de les víctimes de l’apartheid, discriminades pel sistema segregacionista de la Catalunya autonòmica. Ens veiem incapaços de treure’ls la connotació i posem la bena abans que la ferida, tal com ens reprimim nosaltres mateixos abans de la garrotada de l’estat.
El raonament de Miguel era un raonament lògic en qualsevol procés d’immigració: quan arribes en una comunitat que no és la teva cal integrar-s’hi. Però és significatiu que ell decidís d’acompanyar-lo d’un argument tan explícitament polític. Revela una paradoxa: adoptant la mecànica lerrouxista de castellanitzar el marc polític i cultural per a no ferir els castellanoparlants, només dificultes més les coses als qui es volen integrar en català i formar part de l’univers referencial de la cultura catalana. Els ho fas més difícil perquè no es poden encomanar als braços del nacionalisme banal, que és el primer sistema d’integració, el més bàsic, de tots els països per a acollir els nouvinguts. L’independentisme institucional, en part per desídia, en part per un electoralisme patètic, en part per servilisme, en part per incompetència, ha malbaratat aquests darrers anys la maquinària de nacionalisme banal que tan bé va funcionar al principi de la transició.
Arran d’això, catalanitzar-se, o mantenir-s’hi, es converteix en un esforç inusual, en un acte de decisions polítiques constants que acaben fent-se esgotadores. Hi ha catalans que fa molts dies que parlen de la candidatura espanyola d’Eurovisió i de Rigoberta Bandini –una artista que, d’altra banda, es descatalanitza el cognom i que deixa de cantar en català per triomfar–, també hi ha una onada de simpatia amb la selecció espanyola de futbol cada vegada que hi ha Mundial i creix l’audiència de les televisions privades espanyoles quan fan La Isla de las Tentaciones. Només són un reflex d’espanyolització en la mesura que nosaltres hem renunciat a contrarestar tots els dispositius espanyols de nacionalisme banal. Si nosaltres tinguéssim una selecció pròpia, si participéssim a Eurovisió i si tinguéssim televisió porqueria, la força de tracció d’aquests saraus seria molt més petita.
Els orígens de Ciutadans
L’anàlisi que l’editorial d’avui del diari Ara ofereix sobre la degradació de Ciutadans és volgudament ingenu. Sobre les motivacions fundacionals del partit, es limiten a dir que “va néixer amb un únic objectiu: introduir al Parlament de Catalunya polítiques de regressió lingüística i de l’autogovern”. Però no és això i prou: Ciutadans va ser una arma de l’estat per a estimular la por identitària d’una part de la població unionista i per a fer miques precisament els consensos nacionals a Catalunya, a fi que acabés essent l’independentisme mateix que assumís el seu marc i renegués de la concepció nacionalista de la causa. Ciutadans no se n’ha sortit en la mesura que ha sembrat zitzània en quatre escoles, sinó en la mesura que Esquerra Republicana té polítics que tan sols fan política en castellà. D’una manera una mica perversa, això que fa l’editorial en realitat és normalitzar Ciutadans com a opció política.
Al final del text, el diari juga amb una mena de rehabilitació formal de Ciutadans, i dóna suport sibil·linament a la idea que la formació d’Inés Arrimadas es converteixi en un partit basat en el liberalisme polític, o en el centrisme, que ja va ser una idea molt abans dels madrilenys que havien entès que era un projecte fracassat una volta el procés d’independència a Catalunya fos aturat de nou.
Miratge d’inestabilitat
Aquesta darrera quinzena, uns quants fronts amenaçaven seriosament l’estabilitat política occidental. En cosa de pocs dies, l’onada d’inestabilitat imminent sembla que, si més no, s’ha alentit. Mario Draghi continuarà com a primer ministre italià i fins d’aquí a un any i mig no ha de convocar eleccions, de manera que el govern de concentració pot aguantar i afermar l’era de calma en la convulsa política italiana. S’especulava que Draghi deixaria l’executiu per esdevenir president de la República, cosa que hauria forçat els italians a trobar un substitut justament ara que tot s’aguanta com una figura de porcellana: Sergio Mattarella, finalment, repetirà set anys més com a cap d’estat.
En segon lloc, tot i les divisions internes, l’OTAN sembla que de moment aconsegueix de retardar el cop anunciat de Vladímir Putin contra Ucraïna: l’amenaça d’un conflicte armat és real, però com més va més improbable és que hi hagi un conflicte bèl·lic descarnat i a gran escala. De moment, la fase de negociació encara aguanta. Al Regne Unit ja s’ha publicat l’informe de la funcionària Sue Gray sobre les festes a Downing Street que incomplien les restriccions: tot i que el primer ministre, Boris Johnson, encara podria perdre el càrrec segons quina reacció tingui el seu partit, la part pitjor per a ell ja ha passat, i el fet que la història s’hagi tornat una mica moralista (l’informe denuncia que a les festes hi havia un consum d’alcohol excessiu) ha ajudat a relativitzar-ne la gravetat.
En cap dels tres casos l’estabilitat no és sòlida. L’extrema dreta dels Germans d’Itàlia continua creixent als sondatges. Putin encara ha de mostrar com consuma l’ofensiva contra Ucraïna. I Johnson és, malgrat tot, al moment més delicat del seu mandat. Moltes coses poden anar-se’n en orris, encara, però de moment no hi ha hagut el terratrèmol que hi hauria pogut haver amb un aleteig de papallona diferent.
