Esquerra ho és tot i no és res

Els socialistes no s’atipen mai de veure Esquerra agenollada. L’objectiu del PSC és demostrar que el president Aragonès és capaç de vendre-s’ho tot per un plat de pèsols, que el pou de l’arrossegament no té final, que els republicans anhelen tant el poder que no hi ha límit en les concessions. Esquerra s’ha empassat gripaus en cada negociació amb els socialistes, l’un rere l’altre durant cinc anys, i així i tot confia a treure rèdit de dir que els socialistes no compleixen els acords. L’objectiu d’Esquerra és demostrar que el PSC no té credibilitat, però és un objectiu contradictori: la pèrdua més veloç de la credibilitat és no posar cap límit, perquè aleshores no fas por amb cap amenaça i t’arraconen i t’atrapen. I Esquerra no té límit perquè la seva ideologia és el partit.

Per als republicans, la situació amb el pressupost és un laberint. Si el PSC l’aprova, Salvador Illa podrà vendre governabilitat i responsabilitat, com l’àngel salvador. Cèsar amb el polze amunt. Si no l’aprova, qui en sortirà debilitat és Esquerra, perquè la responsabilitat que hi hagi pressupost és del govern. Aragonès van investir-lo Junts i la CUP: això són quaranta-un diputats. Ara mira d’aprovar el pressupost amb el PSC i els comuns: quaranta-un diputats més. Sumant-hi els trenta-tres d’Esquerra, Aragonès ha tingut disponibles cent quinze escons en un parlament on la majoria són seixanta-vuit. I malgrat tot no se’n surt. Això vol dir tres coses. Primera, que no sap negociar. Segona, que no té autoritat. I tercera, que els seus principis ideològics són volàtils.

La concessió fonamental que avui ha fet Esquerra demostra com el PSC li enfonsa el cap dins l’aigua, mesurant amb comptagotes els moments en què deixa que inspiri aire. Els republicans han votat a favor de l’acabament del quart cinturó, al qual s’oposen rotundament, i encara s’han vantat d’haver cedit en un projecte que “no forma part del model de país” d’Esquerra, com si això els enfortís. El socialista Jordi Terrades, amb la mirada múrria i el front atapeït, ha respost hàbilment al diputat republicà Ferran Estruch: “És veritat, el model d’infrastructures que defensa el PSC no coincideix amb el seu. Amb una diferència: en aquesta cambra, el seu és minoritari. I el que defensem nosaltres és majoritari.” Estruch, nerviós, encara que feia que sí amb el cap.

Té un punt d’ironia que, al mateix ple on Terrades es mig burlava d’Estruch, Ernest Maragall s’hagi acomiadat del parlament per centrar-se en Barcelona. Fa una mica més d’un any va ser el símbol d’una altra gran concessió d’Esquerra: aprovar el pressupost d’Ada Colau en canvi del de la Generalitat, just quan Maragall començava a fer oposició, i sis dies després d’haver dit que hi votaria en contra “amb absoluta convicció i responsabilitat” perquè Colau i Jaume Collboni s’ho havien “guanyat a pols”. Tal com les perspectives electorals semblen reconèixer-li el mèrit d’haver tractat l’ajuntament com a moneda de canvi, Aragonès ha rebut ben aviat d’Illa la felicitació per haver assumit un “desgast polític personal”: gràcies, però encara no està tot fet.

El problema principal d’Esquerra és que el seu discurs s’adapta a tots els ingredients que li semblen necessaris per a mantenir la Generalitat, però la recepta la decideixen i se la mengen els altres. Esquerra critica el “tot o res” dels socialistes però, com que no sap qui triar i es despersonalitza per poder pactar amb tothom, acaba essent-ho tot i res alhora.

Tancs nous per a Ucraïna

Després d’un llarg estira-i-arronsa, perquè les ferides de guerra encara no han cicatritzat a Berlín, el canceller Olaf Scholz va decidir ahir que Alemanya enviaria a Ucraïna catorze tancs Leopard 2. Els Estats Units, poc després, van confirmar que hi enviarien trenta-un tancs Abrams. Un rearmament que pot ajudar considerablement les tropes ucraïneses a preparar la nova fase de la guerra. Primer, Moscou va reaccionar-hi amb arrogància, dient que el potencial que el nou armament donava a l’exèrcit ucraïnès l’havia exagerat la propaganda occidental. Però la guerra continua enllotada i Vladímir Putin no sembla tenir cap estratègia clara per a sortir-ne guanyador. Avui el Kremlin ha endurit el to, ha avisat que l’enviament de tancs significava una escalada perillosa i –sigui conseqüència dels nous tancs o sigui una cosa ja preparada– ha llançat un nou reguitzell d’atacs que, ara com ara, han fet onze morts pel cap baix.