La foguera del trauma i l’adeu d’Artadi

Junts per Catalunya cerca oxigen aferrissadament. La retirada d’Elsa Artadi –encara que sigui per raons personals– dóna al partit una altra oportunitat per a encarrilar-se al nou moment històric del país, en què la rendició ha de deixar d’alimentar-se d’emocions negatives per passar a ser propositiva, constructiva. Rebaixar la promesa –com ha fet fins ara Esquerra– és més difícil que no partir de la resignació –com es podrà fer d’ara endavant. Artadi, per a qui els sondatges a l’Ajuntament de Barcelona eren molt magres, i que en tres anys i escaig ha estat incapaç de transmetre una sola idea imaginativa i plena del que vol per a la ciutat, pertany a l’imaginari traumàtic de l’endemà de l’octubre, del temps de Lledoners, que és molt més embrutidor que l’etapa anterior, perquè fou quan les expectatives van haver-se de desmantellar. No tan sols hi pertany, sinó que n’és públicament la filla. El seu lligam amb aquell moment del país és molt més fort que la seva figura política –tal com li passa al president Quim Torra, mal que té una popularitat que Artadi no ha acariciat mai.

La sedimentació de la Catalunya autonòmica obre un nou camí. Ara, per congelar del tot la independència i fer que torni a semblar una quimera, s’han de conciliar les formes de resistència i rupturisme que han crescut durant aquests quatre anys de transició (2018-2022) amb la vella política del peix al cove convergent. Tot el que hi ha hagut entremig, tot allò que ha carregat el pes del desplegament autonomista, ha de cremar en una foguera perquè la idea que ens hem rendit no balli gaire temps pel cap dels catalans. La frustració ha de cicatritzar a còpia de realisme espanyol. Tenen la mateixa naturalesa la renúncia de Jordi Sànchez –que ha estat molt més determinant com a secretari general de Junts que no pas com a president de l’Assemblea–, la desaparició política del president Torra, l’hipotètic trasllat de Gabriel Rufián a Santa Coloma de Gramenet, la decepció d’Esquerra amb el PSOE –ara que ja no sap ser-ne un soci clau–, i fins i tot el relleu de Jordi Cuixart i Marcel Mauri –que malgrat ser veus anteriors al 2018, han tingut un paper decisiu, amb la transformació d’Òmnium, en el canvi de relat de la Catalunya post-2017.

D’ací a les eleccions municipals, abans no acabi la legislatura al parlament, els partits miraran d’estendre la sensació que finalment hi ha la renovació de lideratges que fa tant de temps que demana l’independentisme més crític. Tot indica que no serà pas una renovació, sinó una ordenació diferent de la mateixa mena de lideratges, amb alguns sacrificis perquè sembli que tot va canviant. Cuixart mateix es va afanyar a predicar la necessitat de la regeneració, però després va deixar segellat que Xavier Antich fos el seu successor. Ara que Esquerra té molt difícil de vendre cap aparença de pragmatisme, perquè ja s’ha vist que la seva via és ineficaç, Junts calcula si es pot fer un discurs equilibrat entre un pragmatisme renovat i tot allò que resta, entre el seu electorat, de lleialtat moral al referèndum. Ben aviat, la idea que “com a mínim Oriol Junqueras es va quedar aquí i va passar per la presó” tindrà molta menys força que la idea que “com a mínim Junts no s’ha venut a Espanya, senzillament fa aquest paper perquè és l’únic càlcul que es pot fer ara com ara”.

Per tal d’arrodonir l’operació, el rupturisme ha de romandre a l’òrbita de Junts, però n’ha d’estar formalment separat. D’ací neix la tesi que el president Carles Puigdemont deixa el partit per concentrar-se en el Consell per la República. Deslliurat dels càrrecs orgànics, ningú no podrà fer responsable Puigdemont del to més moderat que pugui adoptar Junts, però, en canvi, ell no deixaria pas la militància, ni deixaria de donar suport al partit, tal com va veure’s en la carta de l’altre dia. D’ací neixen, també, els rumors d’un possible quart partit, que no tenen ni suc ni bruc més enllà del full de ruta de l’Assemblea: si es fundés un quart partit sense una idea clara i forta, sense un tallafoc net amb la xarxa del procés, seria molt probablement parasitat en un tres i no res, i encara es perdria una altra opció de canviar de debò les coses.

La diferència de Laura Borràs amb Elsa Artadi és que el nom de la presidenta va agafar cos a foc lent, va construir el seu lideratge tot al llarg dels anys de transició, i no pas en l’origen de la reculada. Això ha permès que Borràs es presenti com a filla del Primer d’Octubre, més combativa que ningú, però ella tampoc no té el marge que tenia abans. Ja ha perdut unes eleccions, i el cas Juvillà ja va mostrar que la seva confrontació és tan postissa com la dels altres. El problema de Borràs és que si Junts agafa la drecera convergent, ella difícilment podria incorporar-s’hi sense perdre la fidelitat dels seus acòlits. És el que li ha passat d’ençà que és presidenta del parlament, que ha hagut de desentendre’s de les posicions orgàniques del partit tot i que en les primàries ensorrés el sector moderat. Per això el pacte amb Jordi Turull per a una sola llista triga tant a arribar, i podria ser que no es fes.

Si la presidenta decideix desafiar la vella guàrdia i optar per la secretaria general, és probable que guanyi. Però els fets no proven, de moment, que Borràs estigui més disposada que Turull a la confrontació. En el pròxim congrés es dirimeix si Junts delega en els seus satèl·lits la retòrica rupturista i mira d’incloure’s en la gran coalició de l’estabilitat espanyola, o bé si la manté directament al cor del partit i continua obstruint el naixement d’alternatives autèntiques.

Vostès que poden, dialoguin

La tempesta a l’ensenyament a Catalunya no ha amainat, ni sembla que ho hagi de fer. D’ençà de la darrera tongada de vagues, les classes s’han reprès, lògicament, però no hi ha hagut cap acord amb Josep Gonzàlez-Cambray i la indignació amb el conseller no cessa. Els sindicats han convocat ara quatre jornades més de vaga. Hi haurà aturades parcials el 17 de maig i el 2 de juny, i de tota la jornada, el 25 de maig i el 9 de juny. L’editorial d’avui de La Vanguardia, “Pau social en l’educació catalana”, és un indici que la revolta dels mestres contra el conseller neix d’una tensió política, no pas educativa, i que la distància entre la societat catalana i els seus dirigents polítics és com més va més fonda. El diari demana que el departament i els sindicats s’asseguin a negociar. “Les escoles de Catalunya no poden estar sotmeses a la tensió que provoca l’enfrontament entre les autoritats educatives i els professors, que dura des de fa mesos, ni tampoc poden patir noves jornades de vaga com les que s’han convocat”, diu.

És significatiu fins a quin punt el llenguatge del text és estranyament semblant al llenguatge amb què l’elit de Barcelona ha urgit la Generalitat i la Moncloa a negociar, com si fos un objectiu en si mateix. Res no és tan important: ordre, ordre, ordre. “Els problemes que hi ha damunt la taula són importants, però no tant perquè no tinguin solució. Cal més flexibilitat en les posicions respectives enfront de l’estratègia d’enroc que apliquen les dues parts.”