La caducitat de l’elixir Junqueras

El mandat d’Oriol Junqueras al capdavant d’Esquerra Republicana s’ha destacat per una cohesió interna inaudita en un espai avesat al caïnisme i la revolta orgànica. El professor Joan B. Culla, un dels principals experts en el partit, en parla com un hipnotitzador: “És com si Junqueras tingués un elixir màgic, una poció que ha canviat la naturalesa dels militants d’Esquerra.” Aquest elixir ha llimat o silenciat la dissidència de les bases durant una dècada, reforçat per la presó del president del partit, però fins quan mantindrà l’efecte? És la naturalesa dels militants, que ha canviat, o són les circumstàncies? De moment, el castell de cartes d’Esquerra encara aguanta, però aquestes darreres setmanes ja s’endevinen els primers moviments sísmics, amb problemes en tres fronts diferents: el Parlament de Catalunya, la federació de Barcelona i el congrés espanyol.

Aquesta setmana mateixa, l’oposició del parlament ha escenificat que no confia en el govern; una mena de moció de censura sense candidat, que no convoca eleccions però que mostra com n’estarà, d’immobilitzat, el president Aragonès fins que no les convoqui ell. El desinterès en el soporífer debat de política general no es deu tan sols a la coincidència amb la investidura d’Alberto Núñez Feijóo, ni és tan sols ineficàcia comunicativa. El fons de la crisi és que el govern de la Generalitat té l’agenda buida: per por de perdre votacions, no porta la iniciativa legislativa, no escura els espais on té competències, les mesures estrella són pedaços –descomptes teatrals fins als trenta anys– i la seva posició sobre les grans qüestions és erràtica i voluble –ho hem vist amb l’aeroport i el quart cinturó.

La indefinició ideològica és una de les ferides fundacionals d’Esquerra que Junqueras no ha aconseguit emmascarar. Al contrari: el govern en solitari l’ha feta relluir. Com que els republicans han funcionat o bé com un partit de radicals o bé com un partit escombra, les disputes són personals o generacionals, però escassament programàtiques. Els dos principals lideratges del partit es desgasten ara per aquesta falta de principis clars, víctimes del tacticisme excessiu. Aragonès no té rumb ni llegat. I Junqueras s’ha engelosit del president Puigdemont, que ha esdevingut el centre de la política espanyola, perquè li ha començat a arrabassar l’estratègia de negociació amb l’estat. Si hi ha repetició electoral, Gabriel Rufián difícilment podria estroncar la sagnia de vots perduts el 23 de juliol, i no hi ha un relleu clar.

A Catalunya, Aragonès tindrà un problema si una amnistia rehabilita Junqueras. Haurà de decidir si s’encara amb el seu padrí polític i li disputa la candidatura, o bé provar de deixar que s’estavelli i això provoqui, per fi, una renovació a la cúpula del partit. La por que la desfeta sigui massa grossa si Junqueras és candidat podria temptar Aragonès, però guanyar la batalla seria cosa difícil. El president es troba acorralat. Si s’espera a convocar eleccions, Junqueras té més butlletes per a ser candidat –i de retruc, tal volta, també Puigdemont. En canvi, si posa les urnes ara, toparà amb un PSC a l’alça –per la sobtada caritat catalanista de Pedro Sánchez– i amb Junts en el millor estat de forma dels darrers anys, gràcies a la bona recepció dels primers gests negociadors i a l’aclariment de l’estratègia del partit, lentament convergint.

El dilema Junqueras-Aragonès és subtil, però hi és. Quan Junqueras va dir fa uns dies que de l’amnistia ja se’n pot dir blat, la portaveu del govern, Patrícia Plaja, se’n va desmarcar sense venir-hi gaire a tomb: “Junqueras és el president d’Esquerra Republicana i és veritat que aquest és un govern monocolor, però aquí totes les decisions les pren el president de la Generalitat. Jo no puc aportar res més en relació amb el senyor Junqueras”. Aquesta setmana, Aragonès també ha donat per feta l’amnistia. El matís de Plaja no era per cap discrepància concreta: era una reivindicació. Fa uns mesos, responent si Junqueras seria el candidat d’Esquerra en cas d’evaporar-se la inhabilitació, la portaveu del partit, Marta Vilalta, va dir: “Això falta veure-ho. De moment, el candidat i el president és el president Aragonès.”

Si Junqueras ha pogut mantenir l’ordre dins Esquerra tots aquests anys, ha estat també perquè la trajectòria era sempre ascendent. El sentiment de lleialtat que l’aferma encara és fort, però ara el resultat ha començat a davallar, i les primeres esquerdes, primes però esquerdes, ja es comencen a obrir on la derrota ha estat més sorollosa. A la federació de Barcelona del partit, que tindrà un paper influent en la decisió de qui substitueix Ernest Maragall, s’hi presenten dues candidatures diferents. Una, la de Patrícia Gomà, que ja havia estat al càrrec el 2012, té el suport silent de la consellera Ester Capella –que ha sonat sovint com a candidata– i altres sèniors del partit que també hi eren a l’època de Jordi Portabella; una altra, la d’Eva Baró, té el suport del conseller Joan Ignasi Elena i perfils més joves i més nouvinguts al partit.

Culla també ha fet un pronòstic, fa poc, sobre la durada de l’elixir Junqueras: de moment “no hi haurà trencadisses ni convulsions”, perquè la direcció creu que en temps de problemes no s’han de fer canvis. Una altra cosa ben diferent és quin grau de sacrifici electoral implicaria aquesta rigidesa en unes noves eleccions al parlament, i si les maniobres que es comencen a fer no es poden convertir, tard o d’hora, en una bola de neu. Esquerra ha arribat a palau no pas per l’esperit propi, sinó per haver imitat la part catalanista del vell PSC i la part pretesament pragmàtica de la vella Convergència. Si la carambola els surt bé, a Puigdemont i a Sánchez, els republicans hauran de redefinir aviat l’estratègia. La darrera gran decisió, l’entrada al govern de la Diputació de Barcelona amb socialistes i comuns, revela una reactivació de l’esperit de supervivència dels republicans. El partit que ha portat la iniciativa aquests últims anys a Catalunya l’ha començat a perdre.

El recordatori d’Aguirre a Puigdemont

El president del PP, Alberto Núñez Feijóo, va acabar la seva investidura fallida dient que no s’abstindria per evitar que Pedro Sánchez pacti amb Junts i ERC: “Hi ha dues opcions, un govern de mentida o una repetició electoral”, va dir. Diuen que Feijóo ha refermat el seu lideratge orgànic aquesta setmana, però ell també té els seus Alfonso Guerra rere la cortina. Unes hores abans, Esperança Aguirre li havia demanat que s’abstingués. “Si jo fos Feijóo, oferiria a Pedro Sánchez els vots del PP que calguessin perquè no governés amb comunistes, ni amb independentistes ni amb filoterroristes”, va dir.

Ara com ara, sembla fer volar coloms, però és un primer recordatori irònic per al president Carles Puigdemont: la pressió sobre els partits espanyols no té el sostre gaire alt. Junts pot tenir ganes d’esdevenir una Convergència moderna, i Sánchez pot tenir l’interès estratègic d’esdevenir el pare del nou ordre constitucional, però és ingenu creure que el PP i el PSOE no tenen a l’abast tornar a fer pinça sempre que ho vulguin i tancar la trista aixeta que ara amb prou feines regalima. Curiosament, la petició d’Aguirre redobla els incentius de Junts per a cedir davant Sánchez.