La dissolució anticipada de Podem

Pablo Iglesias diu sovint que li va costar de convèncer Yolanda Díaz perquè el rellevés al capdavant de Podem després d’haver dimitit, el maig passat. Però tal com han anat les coses, és difícil de creure, perquè rere el relat de la incomoditat pel suposat desig d’independència orgànica, Díaz ha anat fent i en menys de mig any té Podem allà on volia. Disposat a renunciar a la marca del partit per formar part del seu projecte polític personal, de nom encara inconegut. Aquest cap de setmana, el fòrum de reflexió de Podem, un acte dessabeït per a redefinir el programa polític, ha confirmat explícitament el canvi d’etapa i la subordinació al paraigua de Díaz. La secretària general, Ione Belarra, hi ha dit que calia treballar per un espai polític que cresqués i que, sota el lideratge de Yolanda Díaz, els permetés de parlar amb més forces polítiques. I Iglesias ha dit que estava segur que la nova direcció del partit, “femenina”, sabria “acompanyar la Yolanda”.

El titular d’El País per explicar-ho, ahir, ho resumia amb una precisió francament divertida: “Iglesias i Belerra referenden el ‘front ampli’ de Yolanda Díaz per a les eleccions vinents.” Claríssim: un referèndum molt ample, en què han decidit Iglesias i Belarra, ha donat suport a un front també molt ample, tan ample que és el front de Yolanda Díaz. Recorda com fins fa uns mesos Unides Podem havien estat tan unides que el pinyol original s’havia separat en mil bocins, que l’espai el representava un home omnipresent amb la veu calculadament lenta, i que, de poder, no havia pogut gaire. És el resum, en tot cas, de l’operació que travessa el partit: Podem es menja a si mateix mentre passa d’un personalisme a un altre.

L’espai encara no té nom, ni forma, ni Díaz n’ha parlat gaire ni se sap si hi ha contactes amb les formacions que s’hi afegirien, però Podem intentarà de tenir-hi prou pes per a inclinar-hi sempre la balança, i per això aquest cap de setmana Iglesias i Belarra han començat a omplir de discurs el projecte de Díaz abans no ho hagi fet ella mateixa. El tertulià ha dit que aquest nou front tindrà dues claus, el feminisme i la república, perquè “la república és avui una identitat política de futur” –ho ha dit exactament així i no de cap altra manera. Iglesias ha mimetitzat en part el discurs d’Esquerra Republicana per proposar una mena de confluència entre Podem i la resta de formacions que van votar la investidura de Pedro Sánchez: “L’element identitari que unifica la dreta política, econòmica, judicial i mediàtica en termes ideològics és el ‘visca el rei'”, diu Iglesias, i en canvi, el republicanisme pot unificar tots els qui defensen el feminisme, la justícia social “i el respecte escrupolós a la diversitat institucional, nacional i lingüística d’Espanya”.

La idea és que l’espai de Díaz fagociti Podem com Podem va fagocitar Esquerra Unida: volent aigualir la posició més dura d’un espai més petit a canvi d’un espai més gran amb menys influència, que, quan s’engrandeix, s’aigualeix tant, que a poc a poc es mimetitza amb el PSOE, com un cercle viciós. Sigui com sigui, el nou relat i la nova força rere les sigles que han de néixer dependran encara més de les avinences i desavinences entre dirigents que no pas de l’impuls de les bases. La força que et donen les bases, una volta dins el sistema ja te la dóna el poder, i aquesta operació cíclica sol ser a costa d’anar-se traient la militància de la motxilla per no caure del ferro roent. Ho mostren bé les xifres d’assistència, prop d’un miler de persones, molt lluny de les dues primeres grans assemblees del partit, a Vistalegre, en què van assistir set mil persones el 2014, i nou mil el 2017. Han provat d’emmascarar-ho amb un format diferent i el pretext de la pandèmia, però la desorientació del partit, la pèrdua de musculatura i la seva subordinació als socialistes és difícil d’amagar. Podem es menja a si mateix i això que cada dia hi ha menys teca al plat.

El comentari del comentari

Fa dies que l’entorn de Podem cova aquesta narrativa. Dijous passat, Xavier Domènech ho deia en un article. La seva tesi és que, a partir del 2023, any en què hi haurà noves eleccions espanyoles, l’única manera que el PSOE no imposi el seu programa –si pot governar– és que tots els seus aliats potencials tinguin un programa conjunt per a resoldre el conflicte social i el territorial. És curiós perquè Domènech no concreta com es resolen i admet que els objectius dels qui ho acordarien són diferents. Però el principi d’aquest programa, s’entén, és tot allò que cal reformar abans de resoldre aquests conflictes: “Lleis orgàniques com la del poder judicial, la del finançament, la del Tribunal Constitucional espanyol i la de referèndums.” L’horitzó és el 2023, diu el títol del text. I doncs, per què creu que això no es fa ara, si PP i Vox ja van per davant als sondatges i resten dos anys de legislatura?

També és significativa l’aproximació que Domènech fa al conflicte nacional –tot i que ell en diu crisi territorial i l’equipara a l'”Espanya buida”. Per reforçar aquesta proposta d’Iglesias d’una aliança que sota la idea de republicanisme pugui unir estratègicament l’espai de Yolanda Díaz amb Esquerra, Compromís o Bildu, Domènech adopta una tesi clàssica de l’esquerra independentista catalana i basca: sense alliberament nacional no hi ha alliberament social. Però l’adopta d’una manera prou ambigua perquè es pugui ajornar sine die, de la mateixa manera que Iglesias ho fa amb la “identitat republicana de futur”. Domènech diu: “La qüestió social tan sols té condició de possibilitat a partir de la resolució de la qüestió territorial; igual com la territorial tan sols té condició de possibilitat a partir de la resolució de la social.”

L’article de Domènech s’ha publicat a Público, atès l’acord de col·laboració que el diari de Jaume Roures té amb l’Institut Sobiranies. Després de les eleccions del 14 de febrer, Sobiranies va impulsar bona part de les maniobres perquè Esquerra pactés un govern amb els comuns i la CUP i deixés de banda Junts per Catalunya amb uns arguments semblants. La proposta no va prosperar, però durant la campanya electoral i les negociacions posteriors, el president Pere Aragonès no va amagar que la seva proposta era afegir la CUP i els comuns al govern, a més de Junts. En aquest sentit, és interessant l’article de resposta que Eduard Voltas li ha ofrenat al Món, en què considera que Domènech ha fet amb aquest article “un aterratge a la realitat” i “una proposta pràctica”. Voltas considera una proposta “factible” que Podem, independentistes i sobiranistes actuïn conjuntament perquè veu com una bona anàlisi la tesi de Domènech: “Si cadascú negocia amb els socialistes pel seu costat, qui acaba guanyant és l’agenda immobilista del PSOE.”

No parlis de la guerra

Itàlia travessa un moment polític inestable i decisiu, amb equilibris polítics delicats i l’alè del feixisme com més va més enlletgit. Dissabte, centenars de manifestants van assaltar amb violència la seu del principal sindicat del país, el CGIL. Va ser després d’una protesta contra l’exigència del passaport de covid. Com a la resta d’Europa, la protesta va aplegar una amalgama ideològica irregular, amb extrema esquerra i extrema dreta; però els assaltants, que van causar desenes de ferits, eren feixistes. Les imatges de l’assalt, molt agressives, han causat un clima estrany. Avui, el primer ministre, Mario Draghi, ha visitat la seu del CGIL i s’ha reunit amb el president del sindicat, Maurizio Landini. Els han retratat en una encaixada de mans insòlita, que ha originat crítiques entre alguns sindicalistes, però que reflecteix un consens antifeixista transversal –tot i que no majoritari.

Els tres ex-primers ministres que encapçalen el Partit Democràtic –Enrico Letta–, Itàlia Viva –Matteo Renzi– i el Moviment Cinc Estrelles –Giuseppe Conte– han demanat la dissolució de Forza Nuova, el partit feixista que va impulsar l’atac a la seu del CGIL. Però, si bé Silvio Berlusconi sí que va trucar a Landini per a expressar-li la seva solidaritat, els dos principals partits de l’extrema dreta, que sumats a Berlusconi obtindrien prop de la meitat dels vots en unes noves eleccions, s’han mantingut ambigus amb els fets de dissabte, tal com ja havien fet fins ara amb els manifestants antivaccins, mirant d’aprofitar-se’n electoralment. L’esquerra ha demanat a Matteo Salvini, dirigent de la Lliga, i a Giorgia Meloni, dirigent de Germans d’Itàlia –i que encapçala molts dels sondatges–, que s’afegeixin a la manifestació antifeixista del 16 d’octubre. Ni Salvini ni Meloni, que la setmana passada es va disculpar amb Vox per no haver extradit el president Carles Puigdemont, n’han dit res, de moment.