El discurs d’Aragonès i la idiotització de la conversa

El discurs de Pedro Sánchez per a fer balanç del semestre va recordar els seus monòlegs durant l’estat d’alarma. Grisos, feixucs, interminables. El discurs de Sant Esteve del president Aragonès va recordar els minuts d’or que tenen els candidats al final del debat electoral de TV3. Encarcarat, obvi, poc natural. La diferència és que a Sánchez la monotonia l’alimenta perquè significa institucionalitat. Governació. Avorreix però explica mesures: retira l’IVA dels aliments de primera necessitat, limita el preu del lloguer, anuncia ajuts de 200 euros, i abans ha rebaixat el preu de la benzina i dels bitllets de tren. Són trampes populistes, però concrecions al capdavall. Així com la buidor del president Aragonès és la seva debilitat, que el mostra petit i fràgil i sense poder, la buidor de Sánchez és la seva virtut, perquè el poder que ocupa pesa més que ell i l’omple.

Aragonès, tot i que diu sempre el mateix quan parla, i amb els mateixos mots, i amb els mateixos gests, no deixa de sobtar per les cotes d’insignificança que assoleix. Cap idea forta, cap suc. El president va enumerar una llista d’exposició oral de 3r d’ESO, sense cap reflexió pròpia rere cap dels titulars que repassava. No pren partit ni per allò que se suposa que defensa. Esquerra Republicana ha pres decisions importants per a l’ànima del país, per al relat històric, per a la consistència de la nació, per a l’avenir de la cultura, i així i tot només en sap parlar a còpia de contraarguments: “Si algú té cap proposta millor, que la faci.” Cinc anys després encara miren de dissimular, cosa que revela que arrosseguen l’acomplexament que els diguin traïdors, una por paralitzant.

El discurs de Felipe VI fou el discurs d’un monarca. Polsegós però solemne. Va parlar molt a poc a poc, reposadament, conscient que qui volgués escoltar-se’l ho faria amb atenció. De tots tres discursos era l’únic que havia suscitat expectativa, perquè allò que podia dir en plena crisi institucional era important. De Sánchez només n’interessaven les mesures. D’Aragonès, ni l’una cosa ni l’altra. Quan va parlar de la guerra d’Ucraïna, per exemple, Felipe va donar el condol a les víctimes, va expressar suport als refugiats i va aprofitar per “refermar el compromís que la sobirania, la integritat territorial i la independència dels estats són principis irrenunciables”. Aragonès tan sols va referir-s’hi com una amenaça, com la font de problemes econòmics i va demanar pau i llibertat.

Fins i tot com a defensor del diàleg, com a contrari de la unilateralitat, com a predicador dels consensos imposats, i fins i tot hipòcritament, perquè aquí ha torpedinat tota resistència, Aragonès podria haver aprofitat la referència a Ucraïna per a parlar una mica literàriament de l’autodeterminació. Podria haver explicat què podria aportar Catalunya a Europa, o per què la independència la democratitzaria. El que fos. Tal com Felipe digué que la divisió afebleix les societats i la unió les enforteix, Aragonès podria haver explicat per què el debat sobre la independència enriqueix Catalunya. Tal com Felipe va parlar de l’arrelament de la societat espanyola, Aragonès podria haver parlat de la tenacitat dels catalans. En canvi, només constatacions.

Felipe va superar Aragonès fins i tot en la vena motivadora. Mentre el rei espanyol deia que no podem donar per fet tot allò que hem construït, que ens tocarà defensar-ho novament i que el diàleg, la concòrdia i la diversitat són les virtuts que expressa la constitució, Aragonès podria haver fet una crida contra el derrotisme, un discurs elaborat sobre l’esperança, un record sentit de com els catalans hem superat sempre l’adversitat, amb treball i creativitat. Només va demanar perseverança, que és una manera afectada de demanar paciència, i no pas paciència durant la història, sinó durant la legislatura.

La superficialitat d’Aragonès no és tan sols per manca d’idees o de traça. No tan sols cerquen desanimar la gent, volen expressament la buidor. El seu discurs és pla i no relaciona idees perquè volen idiotitzar expressament la conversa. No hi ha paral·lelismes ni comparacions perquè no sembli que se’n poden fer. No hi ha metàfores perquè l’originalitat i la imaginació semblin conceptes fantàstics engabiats a les novel·les infantils. No hi ha substantius perquè no saben com omplir-los de significat i no volen que ningú ho faci. És una conxorxa d’enzes: es posen d’acord perquè els discursos semblin ximples, a veure si així tothom perd l’esperança de rebatre’ls. Aquest detall nou de fer-los de la Biblioteca de Catalunya estant potser és la manera de dir-nos que saben ben bé què fan.

“Ciutadans de Catalunya, el món no s’atura”

Aquests mateixos catalans que van en contra de la sinapsi segurament voldrien la pau que Aragonès demana perquè, a més a més de ser bones persones, els aniria bé que els conflictes desapareguessin de la Terra i així no haurien d’esforçar-se tant a dissimular el seu. Però després de la invasió d’Ucraïna, les tensions territorials rebroten l’una rere l’altra i es continuen contagiant per Europa. Al principi, la guerra va reforçar el paper de Polònia dins la Unió Europea. Després, va asfaltar el camí perquè Finlàndia i Suècia trenquessin la neutralitat diplomàtica i miressin d’incorporar-se a l’OTAN. L’onada expansiva va fent. Turquia ha apujat seriosament el to contra Grècia pel control de la mar Egea. Per Sant Esteve, la Xina va enviar a Taiwan setanta-un avions i set vaixells de guerra, una xifra inaudita. 

El cas més recent, molt significatiu, és l’augment de la crispació a Kossove, que fa quinze dies va demanar formalment d’entrar a la Unió Europea. Per una banda, això atia les contradiccions internes del grup: ni l’estat espanyol, ni Eslovàquia, ni Xipre, ni Romania ni Grècia no reconeixen la independència de Kossove. Això ha ocasionat situacions curioses, com la mediació que el cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell, va haver de fer a l’agost quan van ressorgir les discrepàncies en la gestió de la frontera amb Sèrbia. Llavors, Borrell va anunciar que hi havia acord, però la sol·licitud l’ha esbocinat. Ahir, Kossove va tancar el principal pas fronterer, on la comunitat serbokossovesa havia alçat barricades. Immediatament després, Rússia va avalar públicament que Sèrbia mobilitzés l’exèrcit contra Kossove. 

Avui, els serbokossovesos han dit que retiraran les barricades, però la tensió és un magma subterrani. “Ciutadans i ciutadanes de Catalunya, el món no s’atura i nosaltres tampoc”, va dir feliçment Aragonès al final del seu discurs de Sant Esteve.