La Diada de l’OPA hostil

Junts vol recuperar la centralitat. Esquerra vol marginar Junts. Com que estan acorralats, tots dos fan exactament allò que l’altre necessita. Per recuperar la centralitat, Junts necessita dir que Esquerra s’allunya de la gent per vendre-la al PSOE. Quan el president Aragonès renega de la manifestació, s’allunya expressament dels milers de persones que hi aniran. Per marginar Junts, Esquerra necessita pintar-los com un aplec de radicals excèntrics. Quan Junts demana que sigui multitudinària, flirteja amb el discurs dels convocants, que diuen que, si cal, passaran “per damunt dels partits”.

Junts no vol passar per damunt dels partits, sinó que la manifestació sembli muntada contra Esquerra. Així sembla que no formin part del govern. L’Assemblea té un discurs en contra dels partits genèric i superficial, que es limita a constatar l’autonomisme i a retreure’ls-el, però que no estructura cap discurs polític fort ni concret sobre com i per què l’autonomisme es consolida. Amb aquesta nebulosa, Esquerra està contenta perquè pot dir que l’exclouen –cosa que és certa a mitges– i Junts està content perquè pot dir que Esquerra se’n vol sentir exclosa perquè no vol fer la independència –cosa que també és certa a mitges.

Tots dos es retroalimenten, però l’opció de Junts és a llarg termini. Esquerra s’ha mimetitzat amb la rendició perquè vol manar mentre duri. Així, el sistema de valors que manté ofegat el país és el mateix que reforça Esquerra. Tenir una estratègia per explorar li donava oxigen, però el fracàs lògic de la taula de diàleg i les humiliacions del PSOE l’han acorralat. Per això sona cada dia més desmesurada, més orgullosa en la submissió. Només pot exagerar el discurs dels darrers anys i posar tota la carn a la graella. Oriol Junqueras semblava un calc de Miquel Iceta o de Lluís Rabell quan va dir ahir que la manifestació de l’Assemblea s’ha tornat excloent.

Junts també està acorralat. Ha de navegar entre la tecnocràcia autonòmica i les proclames de l’Assemblea. Vol ocupar l’espai del peix al cove nacionalista, però no el pot refer sense assumir una part molt important del rupturisme, perquè la base social del catalanisme ha evolucionat. Per això Esquerra acusa Junts de convergent i de radical alhora. Convergència ja només es pot rehabilitar amb els vots dels qui Madrid i Gabriel Rufián consideren radicalitzats. D’això tracta, en el fons, la fotografia de Dolors Feliu amb una imatge de CiU. Abans potser Convergència en tenia prou de no parlar d’independència. Ara haurà de trobar una excusa nova cada quatre anys.

Si a la centralitat del país no hi té cabuda el rupturisme, mutació natural del catalanisme, estem empesos a la fractura social. Això vol dir que l’estratègia d’Esquerra no funciona per pacificar el país. Junts ho sap i cerca l’equilibri. Vol que l’independentisme cregui no pas en la política autonòmica, sinó en la necessitat d’alguna cosa millor que els ridículs d’Esquerra. Entre la fressa emocional de la Diada, Xavier Trias treu el cap. Ja ben aclofat als micròfons, ha criticat el to de l’Assemblea contra els partits i ha tornat a demanar ordre. Junts no es pot permetre de fer el préssec a Barcelona. No pas ara, en ple procés de restauració convergent.

El mes de marge que Jordi Turull va donar a Esquerra per a avaluar el pacte de govern culmina justament el Primer d’Octubre, quan farà cinc anys del referèndum. Trias és un semàfor. Amb l’excusa que és la salvació a la capital, Junts l’ha posat al centre per assenyalar el canvi de discurs que preparen. Com Rufián i Joan Tardà van ser-ho un dia per a Esquerra. Trias diu que “sortir del govern seria un gran error”. Resta un mes d’inflamació. Les dates hi obliguen. Llavors, rumb posat a les municipals.

L’agror sobre la Diada s’explica per la falconada partidista. Com en els darrers deu anys. La diferència històrica és que Esquerra i Junts ja no es necessiten, i el combat comença a ser definitiu.

Truss, sense alè

Liz Truss es disfressa de Margaret Thatcher per presentar-se com la seva resurrecció. El primer dia, un regal del destí: la lliura britànica ha caigut avui davant del dòlar fins al valor més baix d’ençà de 1985, quan Thatcher governava –i Ronald Reagan era el president dels Estats Units. Ja feia setmanes que la lliura baixava, s’havia desplomat més de quinze punts del gener ençà, però la raó d’aquesta estocada és precisament el programa econòmic que ha començat a anunciar Truss. 

El probable topall als preus de l’electricitat i el gas, que Truss ha insinuat mentre promet que abaixarà els imposts per activar l’economia, causa inquietud. Avui, l’oposició l’ha pressionada amb molta insistència perquè digués com ho pagaria. Truss no ha sabut respondre. La insinuació que es revisarà el mandat del Banc d’Anglaterra ha causat esverament. Kwasi Kwarteng, nou ministre d’Economia, ha hagut d’enviar un missatge de tranquil·litat i dir que la independència del banc era “sacrosanta”. 

La crisi del Regne Unit és enorme. Ahir, la nova primera ministra va parlar tres vegades de tempesta. Els pronòstics econòmics són molt magres, la inflació és disparada, superior al 10%. Els transportistes han lliurat batalla aquest estiu. El Brexit encara no flueix del tot i el nord d’Irlanda continua essent un problema. El sistema de salut i el de serveis socials fan aigües per tot arreu. La cara de la reina Elisabet als bitllets empal·lideix. La cara de debò se li veia ahir, francament envellida i malaltissa, en la fotografia amb Truss.