La corrupció és una altra cosa

El relat esgotador i antipàtic de la corrupció generalitzada és la baula final per a convèncer-nos que és impossible de fer la independència. La debilitat –”no som prou forts”– és l’argument emocional. La falta de legitimitat –”no som prou gent”– és l’argument polític. La por del risc –”val més ser espanyols pròspers i apolítics que no catalans lliures i pobres”– és l’argument que apel·la a la seguretat material que en el fons tots desitgem, i que de fet fonamenta el contracte social amb l’estat, i per això Espanya trontolla per Catalunya. Són com el fuet de Messala mirant d’entrebancar les rodes de Ben-Hur, arguments simples i desesperats perquè l’altre deixi de córrer, vejam si així, després de tants segles, deixa de fer el corcó i plega. Per això són arguments latents en la història del país però agafen tanta intensitat després d’una fase històrica explosiva. Aquests últims quatre anys, de fet, han vingut per ordre, com un bombardament planificat.

Ara hi posen la peça que faltava. La corrupció del sistema, el discurs que tot ja és humanament inservible de tant com ha avançat la podridura, és la fuetada final perquè vol dir-nos que a més a més de no tenir força, de no tenir raó i de no ser madurs, no ens mereixem la independència perquè la corrupció s’ha apoderat de nosaltres, un per un. És un relat tòxic i fals, perquè l’única conclusió inevitable d’aquest raonament és que la corrupció s’ha tornat inherent a la condició de catalanitat. I això, és clar, no funciona així: ningú no neix corrupte, si de cas s’hi torna. Suposant que els catalans estiguéssim condemnats a corrompre’ns mentre no tinguem la gallardia de fer-nos independents, allò que justament ens fa corruptes és no ser-ho, i no pas no fer-ho. És cert: no haver-nos alliberat de l’ocupació que sempre, cicle rere cicle, hem denunciat, ens va embrutint de mica en mica. Però mentre hi hagi generacions de catalans que honestament lluitin per fer la independència, la corrupció no serà mai una característica del país. Mentre aquesta nació sigui capaç de fer catalans que vulguin lluitar per continuar-ho essent, ens mereixem la independència.

El pillatge és una altra cosa, diferent de la corrupció. El pillatge és la temptació més grossa dels qui han romàs dins del sistema després del 2017: no es pot fer res des de dins d’unes institucions que han renunciat al seu poder, i que són plenes de gent que durant quatre anys les ha deslegitimades per a justificar que no l’exerceixen. No és ni tan sols rendició, és avorriment. La nostra classe dirigent ha triat la paràlisi. Ha ordit la paràlisi, més ben dit. Per què cal avançar cap enlloc, si deixar de moure’t no té conseqüències i vius més tranquil? Políticament, Catalunya s’ha buidat per dins. Han abandonat la casa. Però encara hi ha els diners. Hi ha els recursos, hi ha els mobles, hi ha la carcassa, hi ha l’ombra d’un petit poder subordinat a un altre que tria amb comptagotes quants bitllets hi envia. Arribats a aquest punt de la història, no podrem fer cap política pròspera que no sigui la independència, i això condemna els nostres polítics a la deserció moral, a acomodar-se en la inacció. El pillatge és un fet que neix a l’obaga de la deserció de la responsabilitat política. Per què no puc inflar unes factures, si ningú no ha passat comptes amb els qui van prometre una cosa i ara defensen la contrària?

La mentida sistemàtica de la classe política és una forma de pillatge, perquè permet de gaudir d’una il·lusió de poder, o d’un sou injust, o d’una desmesurada llicència d’edat, mentre el país continua captiu. Però no és la revelació d’una corrupció intrínseca en la catalanitat. En ben pocs dies, com per art de màgia, petits escàndols han sortit a la llum amb serpentines i confeti. Està bé, perquè són casos intolerables. Però jo diria que no tan sols en veurem més, sinó que en els temps a venir, els arquitectes de la Catalunya rendida miraran de presentar-ho tot com el símptoma irrevocable d’una corrupció generalitzada que no ens fa tan distints dels espanyols. Volen que confonguem el pillatge immoral dels qui sens dubte han robat per sistema amb el miratge de la nostra corrupció moral.

Les mentides que triem

Mireu què deia Francesc-Marc Álvaro sobre l’escàndol de les llicències per edat: “Amb la martingala dels sous del Parlament, es constata que la desafecció democràtica no és només en relació a un poder central, també té a veure amb l’endogàmia partidista nacional, que oblida l’interès general. L’episodi alimenta el concepte de la política com a negoci mafiós.”

Així com les raons de la legitimitat i la força s’han fet gairebé sempre explícitament, la confusió conceptual entre la corrupció –que tal com la presenten afecta l’esperit nacional– i el pillatge –que en realitat afecta la maquinària política i mediàtica– és un fenomen de perversió del llenguatge públic que s’escampa i es manifesta més subtilment. És una idea de fons, que de vegades no s’expressa ni tan sols com un argument, sinó com la derivació d’un acomplexament. Quan Esquerra Republicana es vanta de la seva falta històrica de pillatge, per exemple, en el fons mira d’aprofitar-se d’aquest acomplexament. Tant és si Esquerra no té una comptabilitat en negre: mentrestant, la idea que som un país de merda –perquè som corruptes tots i mentiders i perdedors– és una filosofia que entre ironia i sorna es va posant de moda. Arrossegar el teu rival cap al nihilisme és molt millor que haver-hi de combatre.

Expectants

El primer ministre del Regne Unit, Boris Johnson, és a la corda fluixa. Aquesta setmana –pot ser en qualsevol moment– es publicarà l’informe que la funcionària independent Sue Gray elabora per escatir fins a quin punt van ser, diguem-ne, corruptes les festes que durant el confinament estricte es van organitzar a Downing Street. No fa bona fila: Gray ja va trobar la setmana passada correus interns entre els treballadors de l’equip del primer ministre en què n’hi havia que ja manifestaven dubtes sobre la conveniència de fer una celebració que no s’acollís a les restriccions, cosa que desmunta l’argument de Johnson que tot plegat van ser unes reunions de treball. Però al marge del report, el primer ministre té un problema dins el seu partit, on desenes de diputats han dit que ja no hi confien, i alguns fins i tot han denunciat pressions i xantatges per a donar suport a Johnson en canvi de favors o, a l’inrevés, de males passades a les seves circumscripcions respectives. Com l’informe, Johnson podria caure en qualsevol moment.