Les contradiccions de Sánchez i la hipoteca espanyola

Pedro Sánchez ha començat una cursa contra ell mateix en què el trofeu ja depèn molt poc d’ell. Tan sols ha de triar una recepta, dur-la fins al final i mirar si hi ha sort. Com tota l’esquerra espanyola, Sánchez té el progressisme massa hipotecat; en canvi, el progressisme és la recepta que ha triat per reviscolar. Després d’Andalusia, ha desoït les pressions dels barons més moderats del seu partit perquè encarés una gestió més patriòtica i grisa. Ha triat el replegament, el retorn al seu jo del 2018. En cosa de pocs dies ha fixat una reunió amb el president Pere Aragonès, ha canviat el to amb Catalunya i avui ja feia aquest discurs en una entrevista a La Vanguardia: “A aquest govern de coalició progressista ens colpegen perquè som un govern incòmode, perquè no oblidem per a qui governem, governem per a la classe mitjana treballadora i per als més vulnerables. Ens colpeja una dreta econòmica amb les seves terminals polítiques i mediàtiques, però no ens trencaran.”

La solució que ha triat el president espanyol per a la recta final, abans de les eleccions del 2024, és més personal que no pas de partit. La seva obsessió és guanyar les eleccions, passar davant del PP i que el PP més Vox no tinguin majoria absoluta. Per a sortir-se’n, sap que necessita sobretot quatre coses: primera, aguantar en les municipals de l’any vinent; segona, vampiritzar Podem; tercera, que el PSC torni a fer un bon resultat a Catalunya; i, quarta, repetir la raresa electoral de guanyar a Andalusia sense manar a la Junta, com va fer el 2019. Els primers gests indiquen que Sánchez mirarà d’enfortir-se a còpia dels seus socis. Ara els pot absorbir millor que no fa dos anys perquè els ha neutralitzats: només cal veure la paràlisi d’Unides Podem i la irrellevància d’Esquerra Republicana. Si la jugada li surt bé, després d’haver fet l’esquerrà podrà resituar-se en la centralitat una altra vegada, com ja va fer quan va ser investit, i convertir-se en una espècie de Feijóo que ja no tindria voleiant la mosca de Podem ni del diàleg.

Però el camí és ple d’entrebancs. La maniobra implica un tomb formal cap a l’esquerra que, ara com ara, Sánchez no té prou màniga ampla per aplicar. Fer-se el superheroi progressista li pot acabar esclatant als dits. La rigidesa de marbre amb què va fer ahir el seu discurs sobre la matança de Melilla és la millor expressió de la contradicció que l’acompanyarà fins al final del seu mandat: no li resta poder ni creativitat per a resoldre cap crisi sobrevinguda. Amb el to greu i la imatge enfosquida, el president espanyol va dir que l’intent de travessar la tanca en massa va ser “un atac a la integritat territorial del nostre país, i de manera violenta”. Va dir: “La gendarmeria marroquina va treballar coordinadament amb les forces i els cossos de seguretat de l’estat per a repel·lir aquest assalt tan violent”, i va centrar tot el discurs en els guàrdies civils ferits en lloc dels més de vint immigrants morts.

La col·laboració espanyola en la tragèdia, amb les imatges que mostren agents marroquins agredint immigrants al costat espanyol de la tanca de Melilla, seran una llosa complicada. Ja li han portat molèsties musculars a l’executiu, que s’han resolt amb Podem accedint a callar. Però, en cas de qualsevol mínima escletxa d’inestabilitat, Sánchez necessita duresa per a acontentar Europa i els Estats Units, i el nord d’Àfrica no pot ser un polvorí durant la tempesta energètica que s’albira. Si la crisi econòmica s’obre pas a la tardor amb la intensitat que apunten els pronòstics, Sánchez encara estarà més lligat de peus i mans a les exigències dels països nòrdics. Les insinuacions que ja ha començat a fer sobre l’augment de la despesa militar són un indici de com escanyarà Espanya la hipoteca econòmica i geopolítica que ha de pagar.

És cert que la contenció absent de Yolanda Díaz va ensorrant les perspectives de Podem. Però en l’esquerra del PSOE hi ha un reactiu d’indignació i revolta que és molt més perillós, escènicament, si entre les files i les bases del partit creix el ressentiment perquè el PSOE se’ls ha empassats. I no tan sols aquest ressentiment creixerà, d’ací a final de la legislatura, sinó que la inflació pot tornar a escalfar el malestar espanyol. A Catalunya, el distanciament tan profund que s’ha consolidat entre els votants i la classe política també pot ser una guspira si les coses empitjoren gaire.

Més OTAN

El secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg, ha anunciat que l’OTAN multiplicarà les forces que haurà de desplegar en situacions d’alerta màxima. Seran 300.000 efectius, a partir d’ara. També ha dit que hi haurà més moviments a prop de la frontera russa per a apaivagar qualsevol somni de Vladímir Putin d’envair més països. Tots dos anuncis signifiquen un canvi important d’ençà del final de la Guerra Freda i una mostra més que la guerra d’Ucraïna no és cap anècdota, sinó un altre començament. Stoltenberg ho ha explicat abans de l’assemblea que a partir de demà aplegarà a Madrid representants dels trenta països que en formen part. La premsa espanyola, assedegada, fa dies que en parla prosaicament com d’unes dates en què Espanya serà el centre del món. En realitat, però, que l’augment del pes internacional d’Espanya no vagi acompanyat de cap augment del seu poder –sinó del tímid favor de l’excepció energètica provisional– indica més aviat que el deute que ha contret és massa gros, com dèiem més amunt.