Quina és la constitució de la nova transició?

La constitució espanyola s’haurà de reformar tard o d’hora, però per raons d’obediència purament espanyola. Per modificar les condicions de la Casa Reial, per exemple. Per actualitzar la relació amb Europa, per afinar confusions com ara els estats d’alarma o per reflectir les preocupacions apocalíptiques de la modernitat, com ara el canvi climàtic. Els espanyols necessitaran reformar la seva constitució per una qüestió higiènica, per instint de supervivència. Una altra cosa és que els calgui cap reforma per a enterrar d’una vegada el conflicte català. Aquests dies el PSOE ha enviat senyals clars que no té previsió de canviar res. Ho ha fet per omissió, amb els discursos de Pedro Sánchez i Meritxell Batet, que han estat defenses aferrissades i originalistes del text, però també per declaració. La ministra de Defensa, Margarita Robles, que és la portaveu de l’estat profund dins el PSOE i viceversa, ha dit que la constitució “té al davant una vida molt llarga, està molt sana i ens dóna tranquil·litat i molta visió de futur”. 

L’abandonament dels socialistes és clar. Però una part de la premsa catalana, que encara se sent imbuïda del seu vell poder polític, ha mirat d’advertir Sánchez amb tota l’artilleria que s’equivoca. La Vanguardia ho ha fet amb un article de la directora adjunta, Lola García, en què burxava el president espanyol, l’acusava de covard i li aconsellava que reformés la constitució per adobar d’una vegada la qüestió territorial. Si no, deia, hi ha “molts ciutadans que anhelen canvis que regenerin el sistema a qui es corre el risc de defraudar i d’empènyer a l’atonia”. Un altre dels directors adjunts del diari, Miquel Molina, també ha escrit avui que la constitució té perill d’esdevenir tan obsoleta que es faci estranya per als ciutadans. Per si no n’hi hagués prou, Carles Castro hi publica una anàlisi demoscòpica en què diu que “la democràcia acusa el desgast de la constitució i perd suport social”. I també ho ha fet l’Ara, que avui du el retret a Sánchez ni més ni menys que a la portada, tot lamentant que “els socialistes aparquen qualsevol canvi”.

Tant La Vanguardia com l’Ara han tingut un pes essencial a l’operació de restauració d’aquest últim any. A Catalunya, el paper de l’alternativa que no s’oposa al canvi d’etapa i que així el neteja i el converteix en consens no el podien fer el PSC i els comuns, perquè ja promovien l’operació des de Madrid. Tampoc no el podia fer l’espanyolisme més dur, que ha triat, per un impuls equivocat, el relat de la traïció i la destrucció d’Espanya. Ni l’independentisme irredempt, que a banda d’haver estat marginalitzat no ha estat capaç d’articular-se. Per això el paper ha hagut de recaure en la premsa: l’Ara, que va voler ser el gran diari generalista de l’independentisme, s’ha esmerçat molt a reparar la imatge del PSC, i va publicar l’article definitiu d’Oriol Junqueras –i la rèplica de Jordi Sànchez, que tenia el mateix sentit. La Vanguardia ha mirat de fer Pere Aragonès més fiable per a les elits i més seriós per als lectors, amb escenificacions força sofisticades, i ha recuperat les velles reivindicacions autonomistes, com les infrastructures i el finançament.

La pressió reformista que tots dos diaris presenten ara davant Sánchez, aquest retret profètic de fireta, no va exactament sobre la constitució. És una discrepància estratègica sobre com acabar la feina, sobre fins a quin punt cal dotar la nova transició postindults d’una cobertura legal, d’un acompanyament simbòlic i institucional més robust per segellar la cicatrització i l’oblit. Els articles d’aquests dies a La Vanguardia i a l’Ara fan d’altaveu del catalanisme moderat i conservador que pateix perquè si la rendició no té una bona arquitectura jurídica que tapi els forats per on va passar l’aigua el 2010, el procés corre el risc de rebrotar. És la vella disputa entre l’espanyolisme estatista, que creu que pot arrasar Catalunya sense témer la resposta, i el catalanisme espanyol que encara té por dels CDR. 

També dins l’independentisme hi ha hagut la mateixa por, per bé que en sentit contrari. La sospita d’un nou Estatut ha estat covada per l’independentisme més crític, segurament per a prevenir-se del parany si arribava, com si fos la destral que definitivament ens hauria d’enterrar. Però en el fons és una sospita sense fonament, que obvia que a Espanya no li ha calgut cap mena de proposta per a desactivar-nos de la manera més crua, més moralment castradora. S’equivoquen l’Ara i La Vanguardia. Aquest estira-i-arronsa el va guanyar Mariano Rajoy el 2017, quan tot imposant el 155 en va tenir prou perquè la Generalitat es desmantellés sense resistència. No cal cap reforma constitucional, ni cap pacte fiscal ni propostes de cap mena perquè tot cicatritzi. 

Espanya ha pogut inscriure la rendició dins el règim del 78, ni tan sols l’hem forçada a renovar-nos. La mostra definitiva que som en un punt mort històric és que l’única reforma constitucional possible avui a Espanya, que és la proposen el PP i Vox, aprofundiria en l’autoritarisme, allunyaria l’estat del garantisme aparent d’Europa, i posaria les coses més difícils i violentes per a l’independentisme, desarmat pels seus dirigents. Però aquesta vegada de debò. En la nova transició, la constitució som nosaltres.

El negoci de la llengua

Els articles de Jordi Amat –aquesta temporada a El País– van molt bé per entendre què li espera a Catalunya: l’escuraran per dins i llavors ens blasmaran per haver-ho perdut tot. Ens volen endossar el mort d’haver empobrit Catalunya, però no per no haver-la fet independent, que és justament el fet que l’empobrirà, sinó per no haver renunciat a la independència de bon començament. Per haver perdut el temps, per no haver vist que hauríem tret molt més profit d’esgotar la mina de l’estabilitat pre-procés que no pas lluitant i fent pujar el conflicte a la superfície, com si la mina no fóssim nosaltres. Els anys vinents, l’unionisme i el catalanisme –aviat començaran a rehabilitar l’etiqueta– parasitaran les reivindicacions naturals de l’independentisme per desplaçar-les a l’eix merament econòmic i fer que l’ocupació sigui impossible de diferenciar de la incompetència de Junts i d’Esquerra. 

Es veu molt clarament a l’últim article d’Amat, El negocio de la lengua, en què, fent la viu-viu, gasta tres paràgrafs per explicar per què el castellà és una possibilitat de negoci impressionant que cal explotar i, al final, implora el govern espanyol que faci alguna cosa pel català, que és quelcom ben important per a nosaltres, els pobres catalans, i que es fa malbé per culpa de la Generalitat, que l’ha desatès perquè estava pendent d’unes altres coses.

Biden i Putin parlaran d’Ucraïna

La qüestió ucraïnesa es posa seriosa. Demà hi ha prevista una trucada entre el president rus, Vladímir Putin, i el president dels Estats Units, Joe Biden. Biden va dir la setmana passada que ho posaria tan difícil com pogués a Putin “perquè no faci allò que la gent tem que faci”, que és envair Ucraïna a principi de l’any vinent. Un portaveu dels serveis d’intel·ligència nord-americans va dir divendres que tenen indicis que Putin ho té planificat; Ucraïna també ha denunciat que l’exèrcit rus ha traslladat a la frontera més de 94.000 tropes. De moment, Rússia ho nega, però aquests últims dies Biden ha aconseguit el suport de l’OTAN –el seu secretari general, Jens Stoltenberg, va dir la setmana passada que Putin pagaria un preu molt alt si feia cap pas semblant– i de la majoria de governs europeus, que en general interpretaven fins ara la disputa com una mera partida d’escacs entre Biden i Putin sense risc de concreció real.