Una nova coalició per als tentacles de Pedro Sánchez

L’esquerra espanyola ha entrat en una fase d’enfrontament obert, encarnat en Pablo Iglesias i Yolanda Díaz, que canviarà l’esquema de la pròxima legislatura a Madrid. L’agror a Podem és conseqüència del cansament que per a una força de matriu antisistema implica governar, però també de dos processos oberts a l’estat després del 2017: la reorganització del poder a Madrid, que ha situat el PSOE al centre, i la pèrdua de pluralitat en la política espanyola. La perspectiva de la independència de Catalunya va activar les pulsions reformistes de molts espanyols, perquè augmentava el marge per a estar en contra del sistema, del règim del 78, i canviar-lo. Això debilitava el PSOE, que és el partit fonamental del règim perquè relliga Barcelona i Madrid. El Podem d’Iglesias va fer servir el procés per dessagnar els socialistes. Ara que l’estat espanyol ha necessitat novament els socialistes, el PSOE s’ha tornat a enfortir, i això ha obert en canal l’espai que té a l’esquerra.

Les tensions de Díaz amb el nucli d’Unides Podem són una discussió entre el sector que, de bon començament, aspirava només a arrossegar el PSOE cap a l’esquerra, i el sector que una mica puerilment va arribar a somniar que el superaria, en aquell deliri de principi de 2015, quan Iglesias avançà breument Mariano Rajoy als sondatges. Per mitjà de Díaz, la part del PSOE que se’n va escindir el 2014 demana perdó als pares, deu anys més tard, per haver aixecat les catifes. Díaz és les celles arquejades d’Íñigo Errejón quan Iglesias va parlar de la calç viva al congrés. Sumar recorda l’actitud de Cayetana Álvarez de Toledo, que Pablo Casado va fer fora per radical, i li va tornar la punyalada demanant-ne la dimissió amb l’argument Alberto Núñez Feijóo era “l’adult a l’habitació”, tot i que Feijóo és molt més moderat que Casado. Els nens malcriats poden desafiar els pares, però sempre acaben acatant quan arriba l’hora d’heretar.

El joc també és obert als alerons de la coalició progressista. Aquests darrers cinc anys hi ha hagut un procés paral·lel d’intent de sorpasso a Catalunya, on Esquerra Republicana ha superat exiguament Junts, i al País Basc, on Bildu ha jugat a ser el PNB a Madrid i aparentment li trepitjava els talons a casa. Hi ha hagut moments que semblava confirmat, però hi ha una cultura política de base, en tots dos partits, que ha impedit fins ara que es consolidés el canvi. ERC i Bildu s’han subordinat tant al marc mental de l’esquerra espanyola que, per un cert acomplexament, per la seva tradició forjada en la derrota, en les disputes caïnites s’han acabat posicionant sempre al costat del germà petit i més distant del poder, Unides Podem. Quan s’han acostat al PSOE ha estat perquè Pedro Sánchez els concedís una gràcia, no pas per capacitat de pressionar-los.

La mostra més recent d’aquest distanciament del PSOE és que tant Esquerra com Bildu han pujat obertament al carro d’Irene Montero, ministra d’Igualtat, en la disputa per la llei del “només sí és sí”, i volen que el consentiment continuï al centre del text. Les relacions dels socialistes amb Esquerra han emès senyals d’esgotament. Els socialistes han enganyat Esquerra amb tots els serrells de l’eix nacional –la llei Celáa, la immersió lingüística, la llei de l’audiovisual i la taula de diàleg–, però en la resta tampoc no poden presentar un èxit rotund. Esquerra i Bildu han estat decisius per a tombar la llei mordassa, van estar a punt de fer caure la reforma de la reforma laboral, salvada pel vot accidental d’un diputat del PP, i podrien portar més problemes a Sánchez per la nova llei de l’habitatge, que el PSOE es resisteix que serveixi per a regular el lloguer.

Junts, en plena operació Funambulisme per a conciliar la vella Convergència i el rupturisme independentista, n’ha pres nota, i ja fa setmanes que noms del sector més possibilista del partit es posicionen per desembarcar a Madrid, en una maniobra semblant a la de Xavier Trias a Barcelona. El PSOE no sembla que vegi amb mals ulls l’aproximació a Junts i Junts vol demostrar que, posats a fer peix el cove, ells en saben més que Esquerra. Tant les eleccions municipals com l’avenir de Sumar i Podem refaran aviat la correlació de forces.

La Xina, al centre d’Ucraïna

Hi comença a haver moviments de fons importants sobre la guerra d’Ucraïna. El paper que hi pot tenir la Xina continua al centre. Avui el president francès, Emmanuel Macron, i la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, han visitat Xi Jinping per explorar les opcions d’una mediació amb Rússia, però de moment el Kremlin hi ha respost formalment que no té cap alternativa a continuar amb la invasió. Amb Macron i Von der Leyen, Xi, tímidament, ha demanat que es reprenguin les converses de pau i que es mantinguin “la moderació i la racionalitat per a evitar que la crisi escali o surti de control”, però tampoc no s’ha compromès a intervenir en cap mediació de manera clara. Mentrestant, amb l’ajut de Polònia, el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, pressiona perquè, després de la guerra, s’ofereixi a Ucraïna un procediment d’adhesió a l’OTAN, però els Estats Units i Alemanya hi responen amb renuència.