La centralitat d’Illa i la reconciliació convergent

En aquest any polític que ara arriba a la pausa estival, una jugada fonamental ha estat l’esforç que ha fet Salvador Illa perquè el PSC tornés a la centralitat. Una centralitat teatral, de Txornòbil, basada a amagar novament el conflicte sota la catifa, però centralitat al capdavall. La vella cantarella que no hi havia independentistes que haguessin deixat de ser-ho té com més va menys força. Com a mínim, electoralment. Avui el PSC encara ho tindria complicat, si més no, per a ressituar-se si els tres partits independentistes no s’haguessin avingut a trencar la dinàmica de blocs, cadascú pel seu compte: Esquerra fent-se’n sòcia al congrés espanyol, Junts a la Diputació de Barcelona, i la CUP en uns quants ajuntaments i comprant el marc del front antifeixista, que dóna a Vox un protagonisme moral que no s’ajusta amb el risc real que el partit ultra sigui decisiu a Catalunya. Perquè els socialistes es tornessin a situar al centre, doncs, ha calgut la desídia interessada d’Esquerra i Junts i la deixadesa malapta dels cupaires. Però cal mirar-ho també a l’inrevés.

En la política pactista i dels consensos que han escenificat els socialistes aquests darrers mesos –l’acord sobre el castellà a l’escola n’és l’última mostra–, no hi ha sols un instint ventríloc espanyol per a fer entrar Esquerra i Junts en la contradicció i, així, servir els interessos de Madrid i de la Moncloa. Hi ha també una estratègia ferma per a recuperar la Generalitat. El 2018, quan Esquerra encara negava que fes cap tomb estratègic, entre vestidors corria un argument que deia que els republicans havien d’encarnar la moderació i l’estabilitat perquè, si no, l’acabaria encarnant el PSC. El temps ha demostrat que l’efecte ha estat exactament l’invers: el PSC ja s’ha normalitzat i, en canvi, Esquerra du penjada la llufa d’haver-se rendit i ha mostrat una ineficiència absoluta en el seu canvi de discurs. Convertint la taula de diàleg en una taula entre governs, els socialistes deien que el diàleg no caldria quan ells fossin a totes dues parts de la taula –és a dir, quan governin una altra vegada a Catalunya.

Ara Junts comença a afiançar el seu camí cap a la representació d’un pragmatisme nacionalista que miri de ser l’opció més eficaç per a defensar a Madrid els interessos materials dels catalans. L’antiga recepta de Miquel Roca i Josep Antoni Duran i Lleida. Fins ara, aquest camí nou semblava sobretot conceptual. A les portes del congrés que demà ha d’entronitzar Jordi Turull i una Laura Borràs com més va més arraconada, ja no se n’amaguen gaire: ahir el partit va signar un conveni de col·laboració amb la Joventut Nacionalista de Catalunya que la reconeix com el seu referent juvenil i es compromet a treballar-hi; el batlle Xavier Trias, militant de Junts i del PDECat, fa campanya per la reconciliació i perquè el candidat a Barcelona representi els valors convergents; el projecte de llei sobre l’ús de la llengua a l’escola ha comptat amb la promoció i la participació activa de pesos pesants de la vella federació.

Els socialistes no restaran quiets, perquè són una força política que vol governar, no tan sols una pota de la maquinària unionista. Tal com han aconseguit embrutir Esquerra tot demostrant que si a ells no els dóna la gana de deixar-los fer peix al cove, no en poden fer, ara assaltaran l’esperit gestor del Junts per Catalunya que comença a néixer. No m’estranyaria que el PSC acabés adoptant una forta retòrica d’encarament a Madrid si Alberto Núñez Feijóo guanya les eleccions, cosa que va sumant probabilitats. Ja s’han apoderat de l’estabilitat i del pragmatisme; tan sols els falta la confrontació.

Ucraïna continua ressonant políticament

Fa cent dies de la guerra i Ucraïna encara aguanta. Amb un rastre brutal de milers de cadàvers, però aguanta –avui, Rússia controla aproximadament el 20% del territori ucraïnès, malgrat les primeres previsions d’una invasió ràpida. El seu president, Voldoímir Zelenski, que s’ha mantingut al peu del canó d’ençà del primer dia, contra tot pronòstic, encara ha comparegut per dir que guanyaran. Mentre Rússia i la Unió Europea s’embranquen en una disputa energètica i econòmica de destí encara incert –aviat se’n començaran a notar conseqüències més greus que la inflació–, les repercussions polítiques de la invasió dins la Unió es van consolidant i mostren molt més un canvi d’època que no pas una crisi puntual. Especialment, en les repúbliques ex-soviètiques, que tenen un vincle simbòlic estret amb Catalunya quant a l’autodeterminació, i més encara avui. El govern d’Estònia és en plena crisi perquè la primera ministra, Kaja Kallas, ha expulsat mig govern per la seva posició tènue amb Rússia.