El catastrofisme lingüístic de la comunitat autònoma catalana

De tant en tant, encara em balla pel cap la vegada que vaig sentir com un càrrec del govern madrileny deia “la comunitat autònoma catalana” per a referir-se a Catalunya. Va ser fa anys, en un acte privat. Ho va dir amb una naturalitat absoluta. El procés encara estava en efervescència i per a mi fou una mena de desflorament polític, veure com era gairebé l’únic en tot l’auditori que arrufava el nas, sorprès. Hi penso quan miro de trobar una fórmula estable que em permeti de dir “la nova Catalunya autonòmica”, “la Catalunya rendida” o la “Catalunya post-procés” i que no soni tan pastosa. “La comunitat autònoma catalana” és un terme precís per a explicar la bifurcació que es va produint entre la respiració fonda de la nació, que descriu la trajectòria històrica d’un poble que ha hagut de sobreviure al marge dels seus governs, i els mecanismes amb què polítics, entitats i mandarins culturals en van lliurant les institucions a Espanya. Justament perquè obvia que, de comunitats autònomes catalanes, n’hi ha dues més –les Illes i el País Valencià–, és un terme útil. Tal com passa a València, les coses més culturalment interessants i riques creixen al marge del paraigua buròcrata i despersonalitzador de la “Comunitat Valenciana”.

La mentalitat imperial, apuntalada pel poder espanyol realment existent, sempre fa que els madrilenys, tard o d’hora, acabin mostrant la poteta enfarinada del que es pensen que passarà. Com que confien que el País Valencià ja és del tot assimilat, per exemple, aquests  darrers quatre anys s’han dedicat a propulsar definitivament la idea propagandística que València és una ciutat renovada que ha sabut ser pragmàtica i que ara en comença a collir el fruit, mentre que Barcelona és decadent per culpa dels deliris nacionals i populistes. La clau per a entendre la mentida de base en aquest relat és la mateixa que cal per a entendre que es pot explicar la rendició sense caure en la desesperança. Avui, cal tenir més en compte que mai que el marge s’acaba per als polítics, per als discursos, per als lideratges, per a les institucions, fins i tot per a les persones, però una altra cosa ben diferent és que s’acabin per al país.

La comunitat funciona a batzegades perquè com més va més difícil sigui aguantar-hi dret, com una atracció de fira de festa major. Aquesta setmana hi ha hagut una fractura important amb la proposició de llei per a acatar la sentència del 25%: defensant-la, Junts per Catalunya ha començat a deixar de fer equilibris per a satisfer els rupturistes. És un pas de no-retorn, que certament té el risc que les seves bases comprin de debò la tesi verinosa que la llei és inofensiva i que no toca la immersió, però que com a mínim va desentelant la realitat de caramboles fantasioses. Un cas especialment vistós és el de la presidenta Laura Borràs, que fins ara sostenia la línia de Junts més dura i distant amb el PSC. Encara no hi ha hagut el congrés del partit que li ha de donar la direcció –també a Jordi Turull– i Borràs ja ha esvaït la hipòtesi que la convivència serà difícil. Ningú no netejarà el partit de cap rèmora convergent: la rendició –formal– de la presidenta desbrossa el camí perquè Junts s’apunti a l’Espanya de Feijóo. Borràs ja havia perdut la por de la contradicció personal com a presidenta del parlament amb la inhabilitació de Pau Juvillà; aquesta setmana l’ha perduda com a dirigent del partit, mal que encara no ho sigui.

Una volta superada la barrera ja no hi ha consistència possible, tan sols piruetes com més va més cíniques: se’ls acaba el marge polític. Borràs ha defensat alhora dos missatges contradictoris: que la porta a la vehicularitat del castellà no s’ha obert ara, sinó que ja va obrir-la la sentència de l’estatut, i que el castellà no serà llengua vehicular perquè serà “curricular”. Aquesta desídia en la construcció dels arguments, i aquest to de Junts, que classifica de catastrofistes i apocalíptics els independentistes crítics amb l’acord, són indicis molt clars que les institucions ja tan sols permeten formes diferents de propaganda espanyola. La paradoxa és que com més s’enforteix la “comunitat autònoma catalana”, més marge hi ha perquè Catalunya sigui una altra cosa.

Els Estats Units assenyalen la Xina

El secretari d’Estat nord-americà, Antony Blinken, ha dit que els Estats Units continuen considerant que la Xina representa l’expansió de l’autoritarisme en detriment de la democràcia i que, per tant, és encara l’amenaça principal a l’ordre internacional. És rellevant que Blinken remarqui que el focus continua essent Pequín i que ho digui ara, tres mesos després d’haver començat la invasió russa d’Ucraïna i que Brussel·les mirés d’agombolar els europeus en contra de Vladímir Putin. El president dels Estats Units, Joe Biden, ha fet aquests dies el seu primer gran viatge asiàtic, i el president xinès, Xi Jinping, ha començat la campanya de publicitat de la seva Iniciativa per a la Seguretat Global, que cerca de trencar el pes diplomàtic hegemònic nord-americà. Xi ha proposat al Brasil, Rússia, l’Índia i Sud-àfrica de reforçar la cooperació en seguretat, i altres països com el Paquistan i Indonèsia ja s’han afegit al carro. Blinken, per cert, ha matisat les declaracions de Biden, que va dir que protegiria militarment Taiwan si la Xina l’atacava, i ha dit que la posició oficial dels Estats Units no havia canviat pas.